La mar morta

LA MAR MORTA

Les vacances m'havien portat a viatjar a Israel. Ja sé que en els temps que corren no és gaire assenyat acostar-se per aquelles terres, però al cap i a la fi, què em podia passar?
Abans de planejar el viatge vaig recordar una escena d'una pel·lícula. Ja sé que direu que no és gaire intel·lectual però vaig trobar que estava bé. L'escena és de Conan "El bàrbar" quan estan a punt de saltar des de una torre i a baix hi ha una mena de piscina i la Valèria, que es la guerrera que acompanya al Conan li diu "Vols viure per sempre?" I llavors salten els dos.
Bé doncs, vaig agafar els trepans i ja estic a Tel Aviv. També us he de dir que em vaig gastar una pasta, però tot estava ja preparat des de aquí. Pas per pas i les corresponents aplicacions monetàries perquè pogués anar allà a on jo havia volgut anar sempre, a Jerusalem i la Mar Morta.
He de dir que a part dels escorcolls del cotxe, d'altres que no van ser el cotxe i dels soldats dels dos bàndols carregats de armes fins a les celles, el demés era normal. La gent s'acostuma a viure amb el que sigui...Som estranys els humans, tan bé que podríem estar i, per quatre desgraciats! Tothom va de corcoll.
Segueixo que m'estic anant per "las ramas" filosofant. Doncs ja em veus amb un cotxe atrotinat anant amunt i avall. M'acompanyaven un parell d'homes, no us ho creureu, però depenent dels llocs a on em portaven anava amb mi un o l'altre. Doncs i aquí està el curiós del cas, un era palestí i l'altre jueu. Bé, Jerusalem em va fascinar. Els seus carres estrets i plens de vida. La veritat és que sinó volguessin que es sabes qui són àrabs i jueus no ho sabries, ja que hi ha pells de tots els colors i en tots els bàndols. Igual com li va passar a un dels meus fills...Ara marxaré una mica del tema però ho vaig trobar molt divertit. El meu fill mitjà estava treballant en un lloc, que no diré, hi va entrar un noi de color. Parlava el castellà correctament i el meu fill l'hi havia de demanar les dades. Sense pensar-ho dues vegades li va dir "serà millor que m'escriguin els teu nom i cognoms en aquest paper..." Ràpidament el noi els hi va escriure i quan el meu fill els va llegir va quedar avergonyit...és deia Jaime González Planas...Doncs bé, tornant al relat. El mateix podria passar allí. Tots despullats i sense cap mena de senyal i a veure qui és el guapo que ho endevina.
La visita als temples, les mesquites, el mur de les lamentacions van ser excitants. Em pensava que notaria la presencia de...Jesús, de Déu, que sé jo...estava trepitjant les terres que dos mil anys abans havia passat tot allò...però res! No havia estat elegit, era un com els altres. Fins i tot quan El Khalil em va portar per estrets passadissos fins a sota el Temple de la Muntanya i vaig poder tocar el que semblava el lloc a on havia estat clavada la creu a on va morir Jesús...em va emocionar, però no vaig sentir el que jo em pensava...Potser m'hauria agradat per un moment tornar enrere en el temps i poder contemplar encara que fos per uns minuts el que havia passat...Però no va ser així.
Els últims dos dies m'havien proposat una cosa que, en un principi vaig pensar que no valdria res, però que encara que no us ho creieu va ser impactant i va marcar la meva vida.
El Khalil ja m'havia dit que allò que faríem havia portat molt problemes per aconseguir-ho, sobre tot els permisos, tan del Govern Israelià com del govern Jordà. Ja que la Mar Morta fa bona part de frontera entre els dos països.
L'aventura consistia en una immersió en la Mar Morta. No amb escafandre i bombones d'oxigen, ja que degut a la salinitat d'aquella mar t'havies de carregar de peces de plom per poder enfonsar-te. Sinó que seria un viatge al·lucinant amb un petit submarí. Leví, que era l'altre guia, jueu, com podeu suposar pel nom, i el mateix El Khalil em van portar fins a una casa que estava a la vora del mar. Allí m'esperaven els amos i un home que no lligava amb tots els demés. Alt com jo, ros i amb els ulls blaus, semblava tret d'alguns fiord noruec. Però no era així, era jueu. La seva família havia vingut d'Alemanya i ell havia nascut a Betlem.
El meu anglès és més aviat d'estil indi, però me'n vaig sortint. Una vegada presentats em van fer jurar sobre una Bíblia i sobre un Alcorà, ja em diràs! Que no en diria res del que veuria en les pròximes hores, i que si no complia la meva promesa pagaria les conseqüències. Cony! Allò no em va agradar gaire, però sabent que dos dies després ja estaria a casa, vaig tirar endavant.
Em van donar un vestit de neoprè i després de posar-me'l em van fer baixar per una rampa amagada al terra a sota d'una catifa. Em va semblar una bona posta en escena. Si em volien impressionar, ho estaven aconseguint.
Les escales em portaven al subterrani de la casa i allí esperant en una mena de moll, a on l'aigua del mar entrava, estava el submarí.
Deuria fer uns quatre metres de llarg i la part del receptacle que veia, que era de vidre, hi cabien ben ajustades dues persones. Jo li vaig dir... - No es trencarà pas el vidre? - I el Jans, que així es deia el "ros" em va contestar... - No et preocupis l'enterrament el tens pagat - Ja, ja, quina gracia!
Pocs minuts després ja estàvem a dins i el Jans em va ensenyar que portàvem a més a més dues bombones d'oxigen per si passava alguna cosa. Però que com que baixaríem a cent metres, si allí ens passava res, no caldrien. L'acolloniment estava servit...
Una vegada tancat hermèticament, a dins l'habitacle si podia respirar sense cap problema, la qüestió era si l'aigua entraria tan fàcilment com l'aire que respirava. Els demés ens van saludar i l'artefacte es va començar a enfonsar. L'aigua ja cobria tot el receptacle i pel que veia no hi entrava ni una gota d'aigua. Bé, fins ara tot anava sobre...aletes. Va posar en marxa els motors que no feien gaire soroll i vaig veure que ens dirigíem cap a una obertura rodona en la paret de la casa que donava al exterior, i cap el fons.
No sé quanta estona navegàrem. La sal del mar feia que les llums del submarí semblessin els fars d'un cotxe quan hi ha boira. Us podria dir que els peixos voltaven per a tota arreu, però ni peixos ni taurons, res de res, per això en diuen la Mar Morta. Uns deu minuts després li vaig dir al Jans si faltava molt, ja que com que no podia veure quasi res, era d'allò més avorrit. Ell no em va contestar. Jo em vaig pensar que no m'havia escoltat i no vaig insistir.
Cada cop ens endinsàvem més cap al fons i passada una estona vaig sentir com el vidre cruixia i els crecs de l'estructura del submarí cada vegada eren més freqüents. Llavors vaig tornar a demanar-li i ell em va contestar mentre senyalava davant nostre... - Ja hi som -
De cop va semblar que l'aigua s'aclaria i amb els ulls oberts de bat a bat ho vaig veure. Davant nostre hi teníem un temple enfonsat a dins d'aquella mar. Però el millor del cas era que l'aigua que l'envoltava era clara com la d'un estany. En Jans va donar la volta a tot el temple. Era espectacular i em recordava alguna cosa. Va donar un altre volta i ho vaig saber...Era el Temple de Salomó, el veritable Temple, no el que hi havia a Jerusalem.
Havia vist per Internet plànols i imatges d'aquella construcció. Alguns havien dit que eren imaginacions però davant meu s'alçava la veritat.
En Jans llavors va enfilar el submarí cap a la porta principal del temple. A primera vista semblava que no era el suficient gran per poder passar. Però a mida que ens hi acostàvem el temple es feia cada cop més majestuós. Quan arribàrem a la porta, per ella podria haver passat un transatlàntic. Ens endinsàrem a dins, com el que entra a la gola d'un llop gegantí, quan de sobte va semblar que davant nostre hi havia una cortina transparent, que al ser il·luminada per les llums del submarí reflectia la imatge del mateix. Vaig tenir un ensurt quan em va semblar que xocaríem amb el que semblava una paret de vidre i vaig aguantar la respiració quan la travessàrem sense cap dificultat.
Llavors el submarí va quedar aturat i el Jans va parar els motors. Davant semblava que hi havia un altre mur de vidre com la cortina que feia uns moments havíem passat i al arribar a tocar el terra vaig veure que entre les dues cortines l'aigua començava a baixar fins a desaparèixer. El Jans va obrir el receptacle i per un moment em va semblar que tota l'aigua entraria a dins o no podríem respirar, però no va ser així allí no hi havia aigua i es podia respirar perfectament. Sortírem i el Jans em mirava tot somrient...Jo tan sols em deia com posseït... - Això és fabulós, no m'ho puc creure - i ell em va dir... - No has vist res encara -
Ara estàvem al costat del submarí i a pocs metres del mateix, envoltant-lo, semblava que quatre parets immenses d'aigua s'alcessin fins al sostre del temple que no podia veure degut a que les llums del submarí no donaven per a tan.
Encara estava amb la boca oberta quan en Jans es va dirigir cap a dins del temple tot travessant una de les parets i desapareixent al seu darrera. Jo em vaig quedar de pedra, si em ficava allí a dins segur que moriria ofegat i va ser llavors quan el Jans va treure el cap i em va dir... - No voldràs viure per sempre - Aquella frase em va fer despertar i el vaig seguir.
Quan vaig passar a l'altre banda quasi caic de cul...Hi havia llum! Vaig mirar al meu darrera i la paret d'aigua s'alçava fins el sostre que ara si podia veure. Em va passar per un instant la imatge de Moisés travessant el Mar Roig, però em vaig girar ràpidament cap a on estava el Jans, ja que l'espectacle que podria veure a continuació no l'oblidaré mai més en la meva vida.
En Jans estava aturat, immòbil, mirant fixament al centre de la gran nau del temple. Allí al bell mig de la mateixa vaig contemplar el que feia segles molts homes havien buscat..."L'Arca de l'Aliança" que lluïa espectacular en mig d'unes escultures de marbre blanc escampades pel seu voltant. Jo vaig posar-me al costat del Jans i al fer una passa més ell em va aturar...
-No v
agis més enllà, sinó vols morir! -
Llavors m'ho va explicar tot. Aquelles escultures que jo em pensava que eren de marbre, en realitat eren persones de veritat que havien intentat acostar-se a l'Arca. Ningú si podia apropar. Per demostrar-me el seu poder en Jans va agafar el punyal que portava a la cintura i el va llançar cap a l'Arca. En un principi semblava que no estava passant res i el punyal la colpejaria, però de sobte el punyal es va tornar blanc i va caure al terra com si hagués topat amb una paret, trencant-se en mil bocins.
Vaig mirar al voltant de la nau del temple i les parets d'aigua la rodejaven, no es podia anar enlloc més. En Jans va treure uns petits binocles dels seus pantalons i em va dir...
- Mira sota l'Arca...
Vaig mirar i l'Arca estava col·locada a sobre del que podria ser un altar. Vaig observar detingudament i em va semblar el que pocs moments després en Jans em confirmava...
- És una tomba -
Però de qui? Vaig demanar... - Pots veure les inscripcions que hi ha al costat doncs volen dir JEDIDIES que és el nom que rep SALOMÓ en el Tanaj o Antic Testament. Segurament els grans sacerdots del temple tenien la manera de poder aturar el poder de l'Arca, però va morir amb ells. Per això ara pots comprendre que val la pena que l'home ho deixi en pau -.
Davant nostre hi havia dos dels enigmes més grans de l'historia i no podíem ni apropar-nos. La tornada a casa va ser trista i aquella imatge no se'm esborra del meu pensament.
Ara escric aquestes línies que no veuran la llum, ja que les guardaré en una caixa de seguretat d'un banc. I quan mori deixaré escrit que siguin incinerades sense ser llegides. Tan sols de tan en tan aniré a llegir aquestes lletres per recordar que no va ser tan sols un somni.