la maleta antiquada

Cada cop que decideixo a buscar la maleta mai recordo on l'havia desada l'últim cop, fa tant de temps que no la faig servir, que ni tan sols recordo de quin color és, segurament la meva maleta ja està passada de moda.
- ara se'n deuen dur d'aquelles que van amb rodes o fins i tot es deuen obrir amb comandament a distància com qui canvia de canal o encén el vídeo ( bé, o el DVD, ja que potser també ha passat a la història aquest aparell).- pensava mentre rebuscava entre prestatges.
I és que fa tant que no viatjo, des de que vaig anar de lluna de mel a Perú, penosa lluna de mel, el que havia de ser el viatge de la meva vida es va convertir en el més gran dels martiris, bé no en vull parlar, només diré que allò va provocar que acabés odiant al sexe masculí, i patint una gran fòbia envers tot allò que impliqués mourem de casa. Però potser havia arribat el moment d'encarar el meu pànic i decidir-me a tornar a fer la maleta ( no em referia pas a apreciar al sexe masculí). I així ho vaig fer, un matí qualsevol, abans d'entrar a treballar a la farmàcia, feia de dones de fer feines, encara que ja em començava a familiaritzar amb els remeis, vaig anar a una agència de viatges, i em va atendre una noia amb una rialla de galta a galta disposada a vendrem el creuer més car, però no va ser així, finalment em vaig decidir per passar quatre dies a París, només quatre, la superació del trauma s'havia de fer pas a pas. La setmana abans del viatge em costava fins i tot dormir, em quedava mirant la televisió fins ben passada la matinada, així m'obligava a mantenir el cervell en blanc alhora que mirava com gent es barallava i es recriminava coses sobre la seva vida, si la noia li va fer el salt amb la cosina de l'amic del veí del davant, si la seva mare l'havien vist passejant pel carrer amb un home molt més jove que ella ( dóna-li l'enhorabona, i no li recriminis, burra). Vaja, tot un seguit de burrades que em permetien mantenir la ment aïllada del viatge, i alhora em feien reflexionar sobre l'absurda programació, com si en el món no hi haguessin més coses per debatre que no pas l'assalt d'una dona a un jovenet. Si tot fos així de fàcil, jo mateixa no tindria por a fer un viatge.
Va arribar el dia, vaig trucar un taxi perquè em recollís a la porta de casa i em portés a l'aeroport, si li deia a algú conegut que m'acompanyés estava convençuda que m'hagués fet enrera i d'aquesta manera m'obligava anar rumb cap a París. El taxista era un home alt i bigotut i escoltava un emissora de ràdio que barrejava cançons "patxangueres" amb les notícies. En acabar el reguitzell de notícies van fer un avanç del temps, i el meteoròleg que suposadament descrivia el mapa del temps, aconsellava que la gent no tingués por d'anar de viatge perquè faria un temps meravellós, i jo en ves d'alegrar-me de la prescripció, vaig pensar:
-Com pot ser que la vida diària no s'aturi, com pot ser que el senyor del temps faci el mateix que cada dia, que no se n'adonen que jo marxo de viatge?.
Quan vaig arribar a l'aeroport vaig veure que clarament la meva maleta havia passat de moda, era antiquada, molt, em sentia observada per tothom, em va sorgir una vergonya que no em deixava ni avançar cap endavant ni cap enrera, i em vaig quedar aturada com un estaquirot davant de la taquilla de la meva companyia de vol, allà palplantada sense saber què fer, ni on mirar, ni tant sols sé si respirava, fins que de tot una em van picar a l'esquena i una noia vestida ridículament, i amb una veu encara més ridícula em va dir:
-El vol 507, està a punt d'embarcar, hauria d'anar facturant la maleta.
-Facturar el què?- vaig pensar jo, ah! La maleta, l'antiquada maleta!- veus ja s'ha fixat en la meva maleta, és que tothom l'està mirant! -vaig dir en veu baixa.
Això significava que faltaven pocs minuts per pujar a l'avió, vaig abandonar la maleta, i la va engolir una cadena d'aquestes corredisses, que no en sé el seu nom tècnic, estic tant poc avesada a les tecnologies. Em vaig sentir tranquil·la, ja no tenia que anar acompanyada d'ella, però només m'hi vaig sentir per uns moments, ja que de cop em va venir a la ment el que tot seguit havia de fer, marxar cap a París, ja no podia tornar enrera, les cames em feien figa, els llavis em tremolaven, i això que no tenia que parlar, les mans em suaven exageradament, i el meu cap rebia tot d'imatges confuses que no sabia desxifrar de cap de les maneres. Vaig enfilar les escales, entre esglaó i esglaó, la meva mare hagués pogut fer cinc puntes de coixí gairebé. Vaig dirigir-me cap a l'aparell detector de metalls, per uns moments vaig imaginar-me que era una nau especial que em venia a buscar per portar-me a no sé on, o més ben dit per ajudar-me a buscar un lloc on poder enterrar-me tranquil·la, segurament m'estava venint febre i em produïa efectes al·lucinògens. El policia que controlava el detector em va donar permís per passar, i...merda! es va començar a sentir un soroll estrepitós com la sirena d'una ambulància en urgència o l'alarma de la farmàcia quan no la deixes ben apagada. El policia em va dir que si us plau, deixés totes les coses de metall damunt de la tauleta, jo em vaig mirar les butxaques i hi vaig trobar les claus, les vaig deixar anar a sobre de la taula com ell em va indicar, van caure al terra i el soroll encara em va semblar més estrepitós, segurament la febre estava augmentant de forma considerable, les vaig recollir, i les vaig deixar caure suaument entre els meus dits fins la destinació; la taula. Maleïda destinació, la meva no era pas una taula, sinó un avió, gent, París, detector, policia, núvols, en fi; un viatge. Aquesta era la meva destinació, de cop un gran flash em va il·luminar, seguidament el policia va anar cap a la persona que havia disparat la fotografia i li va dir que estava prohibit fer fotografies davant el detector de metalls, jo ja creia que aquella il·luminació era la meva crida cap a la mort. Quan el policia va tornar al seu lloc de treball, és a dir, davant del detector, em va dir que revisés a veure si no tenia res més de metall dins les butxaques, aquest home em volia fer tornar boja, odio el sexe masculí, perquè no em deixava passar, no veia que estava espantada, que tenia fòbia als viatges, que tenia por. Tal com em va manar vaig revisar altre cop les butxaques em vaig girar enrera i vaig veure que havia provocat una cua immensa, hi havia gent que es queixava i deien que perdrien l'avió si això no avançava d'una vegada, aleshores el policia, nerviós pel tuguri que jo acabava d'incitar em va fer passar, jo vaig dubtar, em vaig tornar a mirar les butxaques, em vaig mirar al policia que intentava mesurar els seus nervis cap a mi, després de tot el que jo havia muntat, vaig mirar enrera i em vaig imaginar a tota la gent mirant-me fixament amb el puny alçat, cantant tots al mateix compàs: Entra, entra, entra. La febre, m'estava pujant, la febre, vaig intentar fer un pas i no podia, la meva cama no responia a les meves ordres, o era el meu cervell que no responia del meu cos, vaig posar-me les mans a la cara, estava tota suada, vaig fregar-me els ulls amb la falsa esperança de que quan els obrís em trobaria estirada al sofà de casa mirant un d'aquells programes que tant maregen als intel·lectuals, però no, estava davant d'una passarel·la que esperava el meu pas insegur, vaig enyorar aquella cigarreta que ja ni recordava des de que havia deixat de fumar feia cinc anys, vaig tornar a mirar al policia que em feia senyals nerviosos amb el braç i vocalitzava no sé que, no vaig entendre res, només veia moure la seva boca, vaig mirar amunt i em vaig imaginar que un avió passava per damunt meu, era probable que hi passés estava en un aeroport, però que jo el veiés a través del sostre, mare meva la febre, vaig sentir com una mà em picava a l'esquena i m'empenyia a travessar la passarel·la, i aleshores vaig perdre el coneixement, allà mateix, davant del maleït detector, davant de tota la gent, que més d'un deuria perdre el vol, davant de l'agent que no podia creure res del que veia, davant de la meva fòbia vaig quedar estesa al terra, sense coneixement, sense vergonya, sense pors, sense pànic, sense dignitat, sense res. Vaig morir un moment, vençuda per la por, vençuda per l'horror, i aleshores, aleshores em vaig despertar i el primer que vaig veure va ser la cara d'un policia però no era pas l'agent nerviós i irat, em mirava amb una cara com aquell químic que espera en un laboratori que la dosi d'òxid de carboni doni positiu a la seva investigació, vaig fer l'intent de fregar-me els ulls per despertar del tot i creure el que veia, però no vaig tenir temps a acostar les mans a la meva cara, em van agafar els braços, me'ls van col·locar a l'esquena, un altre agent sostenia fortament les meves cames perquè no fes cap moviment imprecís, i llavors em van emmanillar, sí, em van emmanillar.
Altre cop, m'havien enxampat, l'operació havia estat un fracàs, tal i com feia catorze anys en la lluna de mel, quan jo i el meu suposat marit vam fracassar en l'operació de tràfic de drogues, i on ell va poder quedar il·lús davant del jutge i jo vaig viure condemnada durant cinc anys a la presó de Perú, altre cop, veia com el món em queia a sobre, com no havia estat capaç de passar la barrera, de superar la por, de superar el càstig, de superar el destí de la meva vida, i aquest cop no parlava d'una destinació d'un viatge, sinó del camí a escollir per superar aquell tràngol, aquell pou, m'havia vist sotmesa per últim cop a ser una víctima més del tràfic, a veurem vivint en un lloc tancat, en un pou, en una garjola durant uns quants anys de la meva vida, durant un futur, un futur que ja no estava a les meves mans, sinó en les mans de la justícia, la mateixa justícia que anys enllà em va engarjolar durant cinc anys, i ara permetria que la pena fos molt més llarga, i tot això, mentre la meva maleta antiquada es mantenia al marge de la situació, o no, segurament algú del cos de policia havia escarpat en ella, i l'ha
via desquartitzat per buscar proves, i així moríem jo i la meva maleta antiquada víctimes de la soledat i abocades al fracàs, per creure en gent que ens feia mal, jo per creure amb aquells que un cop em van incitar al tràfic i que ho tornaven a fer, i ella, la meva maleta antiquada, per creure en mi.