LA MAGNITUD DE LA INNOCÈNCIA

L’Oriol, molt convençut, em diu: àvia, em regalaràs la lluna?

Inconscientment, somric. Aquell “homenet” de tres anys me la demana seriosament i no només una vegada, sinó en diverses ocasions.

Aquest desig, repetit més d’un cop, no em deixa buida, al contrari, em fa pensar i molt!

A ell li encanta la lluna, quan la veu, te l’ensenya content, dient: mira, la lluna. El seu interès, en aquell moment, només és per aquell satèl•lit admirat.

I ara ve la reflexió. No va mancat de joguines, en té moltes, sobretot cotxes que són els seus preferits, però continua demanant la lluna, la demana a l’àvia, en qui confia i creu que no el decebrà: li regalarà la lluna!

Ens hem parat a valorar el món de la innocència? Ens hem parat a mesurar el valor que té per a un infant demanar quelcom?

El primer que ens ve al cap és pensar “ho volen tot, tenen tantes coses que ja no saben què demanar”. De fet, és cert, el pensament normal i general és aquest. Ara, quan sents al teu nét demanar-te una cosa com aquesta, una cosa que ell contempla i admira però que en el seu interior ho deu veure llunyà, i que a la seva manera deu pensar que no serà fàcil poder-la tenir, però que s’imagina que li podràs fer arribar, és quan se’ns presenta la incògnita de fins on arriba la importància de les coses en el seu món.

Tots hem estat nens i tots hem tingut desitjos, desitjos d’alguna cosa molt concreta o capricis de moltes, sobretot si s’apropa alguna data adient per rebre-ho.

La veu del meu nét demanant-me “la lluna”, m’ha fet vibrar, sobretot el fet que hagi escollit a un ésser concret per fer-ho i mantenir-ho, en aquest cas la seva àvia, ell hi confia!

L’Oriol tindrà la lluna; no és fàcil trobar aquesta joguina, quan ho demanes a qualsevol botiga d’articles infantils, només cal veure la cara de la persona que t’atén, no cal esperar la resposta, ara, a la seva àvia no li manquen recursos ni imaginació, no el decebrà!


Gemma Matas