La mà de l'Església

Tot just estic començant a fer nous amics. Sols fa tres dies que vaig traspassar. Tres dies com es compten aquí. Perquè aquí no llueix el Sol, ni existeix la fosca nit. La tènue llum que ho envolta tot és especial. És una barreja entre groc i gris. Una penombra com si no pogués acabar de despertar i alhora m'esforcés per a no tornar a adormir-me. Ara ho veig tot qual mirava les pel·lícules de por. A ulls gairebé clucs. Com aquell que vol i no vol veure. Aquí les formes no són definides, tan sols s'intueixen.

. . .

— Ja va, ja va... —vaig cridar sobresaltat en sentir el timbre. Em vaig aixecar amb dificultat del sofà i em dirigí cap a la porta. No esperava ningú tan d'hora, la Carme si passava sempre ho feia al plegar i fins les 10 de la nit no canviava el torn. Tenia sort amb aquella veïna que almenys em donava una mica de conversa.

— Bon vespre —el to baix de la seva veu s'esqueia perfectament amb la volumetria del seu cos. Un home alt, fornit i amb un punt de sobrepès m'estenia la mà. Pantalons foscos aguantats per uns tirants de tres dits d'amplada que recorrien paral·lels tota una vasta camisa gris. El seu alçacoll el delatava. Massa jove per ser un mossèn, va ser el meu primer pensament.

— Bona nit —li vaig contestar mentre encaixava la seva mà molsuda però forta alhora.

— Massa tard, potser?

— Tot depèn —afegí sense deixar de mirar-lo directament als ulls— Vostè dirà.

— Sóc el nou mossèn del poble i venia a presentar-me.

— No vaig tenir mai el plaer de conèixer al vell i no veig cap necessitat per fer-ho amb el nou —li etzibí mentre feia el gest de tancar la porta.

— Ja m'havien advertit que seria mal rebut —contestà el mossèn tot agafant el llom de la porta amb la mà esquerra a fi d'aturar-ne el tancament.

— Puc preguntar per qui? —li respongué mentre tornava a obrir.

— Pel meu antecessor.

— Ja li he dit que no havia tingut el plaer.

— Mentir és pecat.

— Pecar no em preocupa.

— I la veritat és que vostè ho faci, a mi tampoc.

— Llavors no ha vingut a redimir-me?

— No. Si estic aquí és pel terreny del costat de la sagristia.

— Ah! què potser els està envaint alguna enfiladissa heura endimoniada?

— Podem parlar seriosament? —Se m'encarà el mossèn ara ja amb un to més sec.

— Si és això el què vol, passi. Al fons a la saleta hi ha un sofà. Avanci's i vagi seient que jo ja ranquejo.

. . .


Dels tres dies que fa que estic aquí, gairebé no he fet res més que restar ancorat en els últims dos que vaig ser allà. A en Manel el faig rodanxó i una persona molt quieta, de fet com qui diu no es mou. La Sara en canvi no para d'anar amunt i avall. Tot i que només la intueixo, la faig esvelta. Ha de ser molt guapa. De moment no he vist a ningú més i com que a aquest parell no sembla incomodar-los la meva sobtada arribada, no veig perquè no considerar-los amics.

. . .

— Encara de peu?

— Qüestió de cortesia. Vostè primer, segui si us plau.

— Deixi's estar d'orgues i faci el favor de seure. Vol prendre alguna cosa? Vi de missa no en tinc, però de la resta hi ha gairebé de tot. Un whisky, potser?

— No tinc per costum veure alcohol, però em sembla que avui faré una excepció.

— Menys mal. Així m'agrada. Per un moment he tingut l'ensurt que em demanaria aigua beneïda, i d'això no en gasto.

Pel posat i la cara que feia, estava convençut que les meves paraules incomodaven al mossèn. Però que carai! era ell qui havia vingut a casa meva i si volia quelcom, m'hauria d'aguantar tal i com em vingués en gana. A més, a la meva edat i amb el que em quedava per endavant, no tenia cap motiu per mantenir les formes.

. . .

De moment no he aconseguit que m'expliquin com funcionen aquí les coses. En Manel a part de no moure's no diu res. Només emet sorolls guturals de tant en tant. La Sara no calla, però no aconsegueixo entendre res del que em diu. Això sí, la seva veu és extremadament dolça. No sé perquè, però hi ha quelcom que m'incita a reviure tota la meva existència a l'inrevés. Potser serà qüestió d'arribar fins al final i ja estarà, amb el naixement s'haurà acabat tot. De moment, però, no aconsegueixo arribar més enllà d'aquells els que van ser els meus últims dos dies de vida

. . .

Amb els dos gots emplenats un pèl per sobre de la meitat, em vaig girar cap el mossèn.

— Glaçons?

— Un parell, si us plau.

— És un bon malta per aigualir-lo, però tinc entès que ja ho tenen per costum fent-ho amb el vi a l'hora de combregar. M'equivoco?

— El vi com el pa, és una simbologia. A missa pretenem quelcom més que afartar-nos i embriagar-nos.

Si quelcom no era, era un mossèn qualsevol... Vaig fer dringar el parell de glaçons i li vaig apropar el got mentre m'asseia just a la butaca del seu davant.

. . .

Això que en Manel sigui una tomba i a la Sara no hi hagi qui l'entengui, no m'ajuda en res per acabar de saber que he de fer. No m'agrada on sóc. Sempre havia cregut que després de la mort no hi havia res i ara em trobo així. A veure si encara aquells poca soltes amb sotana tindrien raó i estic en una mena de purgatori.

. . .

— L'ardiaca Berenguer quan va saber del meu nou destí em donà molts records per a vostè.

— No estic avesat amb la jerarquia eclesiàstica, però sona bé això d'ardiaca. És un bon càrrec?
— No hi arriba qualsevol.

— Mon cosí no ha estat mai un qualsevol. Bona peça estava fet.

— Pel que em va dir fa molt temps que no es veuen.

— Tant com el que fa que no ens parlem.

— La germana de l'ardiaca m'explicà que de petits estaven molt units.

— Caram! Veig que està fet tot un expert en la genealogia de la nostra família. Com està ella? De fet estava més unit a ma cosina que al seu ardiaca, però, sent vostè un mossèn serà millor no entrar en detalls. L'església sempre ha sigut molt estreta de mires en segons quines qüestions i no voldria enrojolar-lo.

— El feia un home més intel·ligent, com per menystenir a l'adversari.

— És això el que vostè és considera? El meu adversari? Brindem doncs per aquest nou tracte. Una miqueta més de whisky?

. . .

Jo diria que la Sara se m'insinua. Potser va ser tota una pecadora en vida. Fa un moment he estat a punt be besar-la. Ha posat la seva cara tan a prop de la meva...

. . .

Amb l'ampolla a la mà dreta vaig reomplir una mica més els dos gots mentre amb l'esquerra li apropava la glaçonera.

— Serveixi's el gel a plaer. Perquè, hi entenen vostès de plaers? Bé, millor no em contesti, que segur em dirà que sí i ni de bon tros devem tenir el mateix concepte del que significa passar-s'ho bé.

— Si els seus únics plaers són els materials, li dono la raó sense més.

— Evidentment que els meus plaers són materials, tot i que ignoro si ho són tots. El sexe s'ha d'entendre com a material? És simplement un cos el que abraço o també estic encerclant el seu esperit? I estar enamorat? Clar que potser enamorar-se no és ben bé un plaer, de fet pot arribar a convertir-se en una tortura. Jo només m'he enamorat un cop a la meva vida i aquesta ja la tinc gairebé exhaurida...

— Vostè no és va enamorar. Allò va ser antinatura.

— Antinatura? Què no em vaig enamorar? Però, com s'atreveix! —li vaig escridassar mentre m'alçava del sofà disposat a abraonar-me amb aquell tros d'ase. Encara no era dret del tot que la percepció volumètrica de qui tenia assegut al davant va esperonar el meu sentit comú. Em vaig deixar caure novament al sofà i amb la camisa esquitxada, vaig fer un glop del que quedava dins del got que encara duia a la mà.

— Realment està al corrent de tot? —afegí en un to de veu ja normal.

— L'ardiaca així ho ha considerat.

— I puc preguntar què més ha considerat el totpoderós de mon cosí?

— Que renunciï al plet.

— Que què? Això no ho faré mai! I a més, si alguna cosa sap de mi l'ardiaca, és precisament que no defalliré en l'intent a recuperar el terreny del costat de la sagristia. Com a mínim mentre estigui en litigi vostès tampoc en podran fer us i sé que amb això a ell li toco els collons ben tocats. I si al seu déu no li agrada, que es foti.

— No sigui irreverent!

— M'agrada ser irreverent. No he entès mai el perquè de les reverències.

. . .

La noció del temps se'm comença a desfer. Això que no hi hagi nit ni dia em confon. M'he d'esforçar massa per controlar el seu pas i més ara que he començat a reviure amb més rapidesa. Cada cop em sento més cansat. No m'estranya que en Manel hagi optat per estar-se quiet i no dir res. Si porta molt de temps aquí purgant, deu estar més que esgotat. A la que no sembla importar-li on està és a la Sara. Clar que a lo millor tenen diferents maneres de fer purgar a la gent i a ella li fan la punyeta no deixant-la parar quieta. Si els d'aquí dalt tenen la ment tan recargolada com els de baix, ja deu anar per aquí la cosa. Pel que a mi respecta, em sembla que ja estic fent el que haig de fer. M'he menjat un bon grapat d'anys gairebé sense adonar-me'n, per quedar-me aturat just en tornar a casa. La mort del pare m'hi va fer tornar. L'oncle havia pres possessió de tot. Durant els últims anys havia exercit una gran influència sobre el pare, i no li va ser gens difícil fer-lo testar a favor de l'església. L'oncle no va deixar mai de ser un titella a mans del seu fill des de que aquest es convertí en seminarista.

. . .

— No en va tenir prou guanyant la revocació del testament?

— No és una qüestió de tenir-ne prou o no. A la fi només estic reclamant allò que ja era meu.

— Seu no, del seu pare, i en el cas del terreny que llinda amb la sagristia va ser ell qui va decidir fer-ne donació a l'església.

— El meu pare va patir Alzheimer els tres últims anys de la seva vida, i això ja va quedar prou demostrat durant el judici pel testament. Per tant, que un any abans de morir fes donació del terreny que ens ocupa, espero convindrà amb mi que com a mínim fa tuf a apropiació indeguda per part del beneficiari.

— En tot cas això ho decidirà el jutge i de moment encara no s'ha pronunciat. I em sembla que no caldrà que li recordi, que el temps juga al nostre favor. Que a vostè li queda poc de vida és de domini públic, i si Déu Nostre Senyor el reclama abans no es dicti sentència...

— Llavors no veig perquè ha de patir, és tan fàcil com deixar-ho tot en mans de la divina providència, que d'existir, suposo deu escombrar cap a casa, no?

— A vegades la Divina Providència es fa de pregar, i per contra la justícia no sempre és tan lenta com li atribueixen. A l'ardiaca no li agrada tenir les coses en suspens i preferiria lligar-ho bé ara que encara es pot.

— No m'acaba de dir que el temps juga al seu favor?

— És què ho dubta? L'eternitat està per sobre de qualsevol temporalitat.

— Si us plau... Què no se n'adonen que la gent cada cop els cala més? Vida eterna... Vida eterna és el producte estrella del catàleg de qualsevol religió. Quan tothom ven el mateix dient que és diferent, hi ha quelcom que —i disculpi la meva fixació per l'olfacte— fa tuf a frau.

. . .

No havia tornat a tenir mai més aquesta sensació. En vida només em vaig enamorar un cop. Ara de mort m'estic tornant a enamorar. M'estic enamorant de la Sara. Potser és que he accelerat massa la meva marxa enrere cap el meu naixement i ara que just em trobo en la que va ser l'època més feliç i alhora infeliç de la meva vida, voldria quelcom més que només tornar-la a reviure amb el pensament. Sé que la Sara està per mi. Encara que no la pugui abraçar ni puguem entendre'ns parlant, noto com s'apropa a mi amb amor. Em recorda tant aquella tendresa amb que em mirava i parlava la Mariona mentre ens estrenyíem les mans d'amagat per sota la taula. De ben petits ja jugàvem a ser "novius" i quan als dinars familiars dèiem que de grans ens casaríem, tothom ens reia la gràcia. Sempre ens havíem estimat molt, però quan entre jocs vam assolir l'adolescència, aquests van agafar un altre to i ens vam acabar estimant més. Quatre mirades i un parell de retrets de pares i tiets, ens van fer adonar de seguida que si no volíem acabar separats, hauríem de mantenir el nostre amor en secret. Estava clar que a la nostra família, el verb estimar només es podia conjugar durant la més tendra edat.

. . .

— La donació per part del seu pare va ser molt ben rebuda per les altes jerarquies i de ben segur que si l'ardiaca pogués iniciar les obres, acabaria inaugurant la nova església comarcal com a bisbe.

— Quins sants collons que té mon cosí! Però com se li pot acudir fer-lo a vostè missatger de tal suggeriment. Que no ho entén que si per mi fos el rebaixava ara mateix d'ardiaca a escolanet?

—No és pas de boca de l'ardiaca de qui han sortit aquestes paraules.

— Ah! no? Que potser vénen directes del Papa de Roma?

— De la seva cosina, de la Mariona.

. . .

La Sara es deu pensar que sóc tonto. Ella no para d'amanyagar-me i jo encara no he estat capaç ni de fer-li una tendra carícia.

. . .

Ignoro si van ser un parell de segons o més de deu minuts. Les últimes paraules del mossèn que tenia davant, m'havien immers en una mena d'estat de cataplexia, que sort vaig tenir de trobar-me assegut al sofà. En recuperar l'esperit, vaig tornar a reprendre la conversa.

— La Mariona —vaig gargamellejar el seu nom com si em costés pronunciar-lo després de tan de temps— li ha demanat que ajudi al seu germà? A mon cosí?

— Així ho ha fet.

— No m'ho crec! —vaig cridar tot encenent-me— Què es pensa, que m'empassaré la primera mentida que a vostè li vingui en gana deixar-me anar?

— Jo no en dic de mentides, sóc un mossèn.

— Si us plau! Vostès en diuen tantes o més que qualsevol. Només cal anar a missa i escoltar-los predicar. Com ho fan després? S'autoconfessen cada cop en acabar? O el glopet de vi aigualit els fa oblidar el que acaben de dir?

— S'està ofuscant amic meu —m'interrompé alçant un pèl la veu.

— Escolti'm bé —vaig contestar-li secament— jo m'ofusco quan vull i d'amic seu no en sóc pas! I ara si em fa el favor, miri'm directament als ulls i si s'atreveix, torni'm a dir que la Mariona li ha demanat que ajudi al malparit de mon cosí.

— Així ho ha fet —tornà a repetir aguantant-me la mirada i amb veu ferma i tranquil·la.

Mentre intentava retrobar-me a mi mateix, vaig afegir — Es parlen ells dos?

. . .

Aquí no sé ben bé si en algun moment dormo de veritat o estic sempre despert. Però jo diria que fa una estona deuria estar dormint, perquè tinc la sensació que la flaire de la Sara m'ha despertat d'un somni. I tant de bo no ho hagués fet, perquè l'he vist amanyagant al Manel i a mi no m'ha fet ni cas. I déu n'hi do del temps que s'hi ha estat.

. . .

— Fa cosa de mig any, l'ardiaca la va fer anar a buscar i l'ha perdonada.

— Què l'ha perdonada, ell? En tot cas és ella qui hauria de perdonar-lo a ell!

— Ella va acceptar el seu perdó.

— Així, sense més?

— Ella és una simple serventa de Déu com jo, i l'ardiaca ens guia en la seva fe.

— Deixi'm dir-li que com vostè segur que no. Vostè és mossèn i molt em temo que per vocació. Ella és monja i per despit.

— Els camins del senyor són inescrutables.

— I els hàbits ocupen tota una planta de la secció de moda del Corte Inglés!

. . .

La Mariona i jo tan sols teníem quinze anys. Quan deu anys després, al 1966, en Serrat va treure Paraules d'amor, vaig entendre de seguida que aquella cançó em perseguiria per bo i per dolent la resta de la meva vida. I fins i tot em persegueix ara, ja mort. El meu cap la taral·leja només apareix la Sara i segueix ressonant dins meu ancorant-me a la realitat dels quinze. Aquell estiu vam aconseguir tornar a estiuejar plegats tota la família. Això va fer possible que la Mariona i jo ens veiéssim molt més sovint i gairebé a qualsevol hora. Ja feia un parell d'anys que havíem decidit estimar-nos d'amagat, però quant més tens més vols, i estar tantes estones junts, ens va fer més descuidats. Quan ens va sorprendre en Joan, nuus i abraçats després d'un llarg bany a l'estany de baix, no se'ns va ocórrer res més que començar a petonejar-nos descaradament davant seu. Ell acabava de complir els divuit i estava a punt d'ordenar-se capellà. Massa anys de seminari sumats a un caràcter ja repel·lent de naixement, l'havien convertit en el que era. Mentre rèiem i a cau d'orella ens xiuxiuejàvem "Hauríem d'anar en compte, que en Joan encara se'ns posarà calent", en Joan va reaccionar d'una forma que no ens esperàvem. En lloc d'avergonyir-se i marxar, s'apropà decidit fins a nosaltres i d'una estrebada va llençar a terra la Mariona, tot cridant-li "Puta". El cop de puny que li vaig donar quan encara no havia acabat d'escopir aquella paraula, li va rebentar el nas. A la nit vam patir la severitat dels pares. A en Joan li havia faltat temps per anar a explicar el que passava entre nosaltres. A la Mariona la van fer entrar al despatx per a ésser reconeguda pel ginecòleg de la família. No sé quins mètodes devia utilitzar en aquella època, però mentre al cap de poca estona ella sortia sanglotant, ell darrera seu anunciava no només que ja no era verge, sinó que a més estava embarassada.

. . .

Estava totalment trasbalsat. En l'única carta que vaig aconseguir rebre d'ella, la Mariona va prometre odi etern al seu germà. No podia entendre que ara l'hagués perdonat. El metge m'havia prohibit del tot últimament l'alcohol, però, aquesta nit les circumstàncies el feien necessari. Em vaig servir una altra copa, mentre mecànicament n'hi oferia una altra a aquell personatge que seia just davant meu.

— Una altra?
— Si us plau

Ens vam quedar en silenci, i mentre intentava evitar la seva mirada, vaig anar glopant aquell malta de 21 anys.

. . .

En aquell temps, que una monja tingués un fill i més del cosí, era quelcom del tot impensable. Als dos dies d'entrar la Mariona al convent, la santa Mare Església ja havia resolt el problema. Mort el pecat, la resta quedava sempre sota el secret de confessió. Després d'intentar veure-la un parell de cops, posant-me en evidència pels voltants del convent, el pare va decidir enviar-me a casa dels oncles de França. El germà del pare, ben diferent a ell, era un home de fortes conviccions d'esquerres que havia hagut de fugir amb l'entrada de Franco. Sense saber gairebé on anar, va acabar a la regió de Maine-et-Loire. Passat un any i enamorat d'una francesa, s'hi va casar i s'establí definitivament. La Sara, un pèl més jove, em recorda físicament a la seva dona. Em vaig arribar a estimar de debò a tots dos i a ells els dec una educació en els valors mundans que sens dubte no m'haguessin donat els pares.

. . .

Se me'n refot tenir aquest mossèn aquí. Estic cansat i m'està agafant son. Si em clapo ja fotrà el camp quan es cansi. No crec que em robi els canelobres de plata, que no hem d'oblidar que és un mossèn, i els mossens no fan aquestes coses. Trobo que quan estic begut, se m'accentua el sentit de l'humor.

. . .

Que guapa està la Sara avui, si és que hi va haver ahir. Ara que acaba de marxar després d'haver estat jugant amb mi a fer-me seure, em sento fins i tot bé en aquest collons de purgatori. A més, al Manel no li ha fet ni cas.

Merda! Merda! Merda!, això no, ara no, ara que gairebé estava a punt d'agafar embranzida per arribar al naixement, no. No vull tornar altre cop enrere. No! Així no acabaré mai de poder sortir d'aquí. Per què torno a estar al dia que vaig morir? Per què?

Però, què fa aquest mossèn? S'ha tornat boig! Tregui'm aquest coixí de la cara! Què no em sent? Escolti? Fill de ...


. . . &&& . . .


— Bon dia, Doctor. Està encara amb les constants molt baixes, però aquesta nit ha sortit del coma. Li he hagut de donar un tranquil·litzant perquè estava molt esverat. Qualsevol diria que ha vist el diable en persona.

— Molt bé, Sara. Ha avisat a la família?

— Només té un cosí i just el mateix dia que el van ingressar va marxar cap a Roma. És una mena de bisbe, o quelcom així. Un d'aquests que es disfressen amb sotanes llampants.

— Sara... si us plau. Llavors qui se'n fa càrrec?

— Qui fa tres dies va avisar a l'ambulància va ser la seva veïna. Se'l va trobar estirat al sofà. També va acompanyar-lo la policia, perquè segons la veïna quan va fer servir la seva copia de la clau en no contestar ell al timbre, li va semblar veure sortir algú per darrera el jardí.

— Assistència social, doncs?

— Sí, de fet ja se n'ocupen. Per cert, l'assistent social m'ha explicat que també tenia una cosina monja, però, es va morir fa uns sis mesos. Aquestes famílies amb tanta gent vestida d'hàbit són ben estranyes. Pel que sembla, aquets cosins, vaja els germans entre ells, s'havien passat gairebé tota la vida emprenyats, sense parlar-se i ignorant-se. Això sí, un cop ella morta, ell la va fer anar a buscar al convent per enterrar-la al panteó familiar. Suposo que la devia beneir i, com no, fins i tot perdonar. Quins collons...

— Sara... Va, deixi-ho estar. I al Manel com el tenim?

— Segueix igual, Doctor. Un altre dia més en coma.