La lluna, presiosa

Jo sí que estic enamorada...dels teus poemes curts!
Aquesta imatge és preciosa. La lluna com una mare que consola al seu fill asseient-lo a la falda!:
"m'assec sobre seu,
i em demana:
-Perquè plores petitona?"

Tens un estil concís i les idees clares:
"-Estic enamorada.
FI."

Un petó de lluna.

Ostres... no ho sé... potser és imaginació meva i tal, però...pot ser que hagi vist aquest poema en un altre autor?? potser m'equivoco noia, de vegades no sé on tinc el cap!! jeje si m'he equivocat diga-m'ho eee
parlant del poema del poema, m'ha agradat molt. Segueix escrivint maca.

laura^^

lluneta! Vós si sou preciosa! Un poema curt, senzill i bonic.

Un bes suau i dolç per vós!

OhCapità.

Tens raó, a vegades enamorar-se fa mal, però hi ha altres vegades que et retorna la vida i et fa viure cada dia amb un somriure als llavis. És com el teu petonet (dolç com la mel o àcid com una llimona).
Vull donar-te les gràcies pel teu comentari a "No em vull tornar a enamorar" i dir-te que no pateixis; finalment vaig trobar un noi fantàstic i l'amor va tornar. D'això ja fa un any i segueixo sent molt, molt feliç. Veus? no volia tornar a caure i ara penso que el pitjor error hauria estat no fer-ho...

Un petonet de fada carregat de màgia!

PD: I per cert, potser el teu poema m'ha agradat tant perque les llunes s'entenen bé... (el meu nom significa lluna plena en euskera).

Cert. És un poema curt. Però bonic.

Fins la propera!

LLIBRE