La lluna em desperta.

La lluna em desperta
els mots de la nit.
I creixen les paraules
sense temps precís.
El vi balla dins de la copa,
i en el meu cor un somrís.


Les gavines viatgen per lliure,
l'aire també, i jo cerco
el meu vent i m'enlairo
amb els estels.


Per obrir les portes de la nit
no calen claus,
tot és un temps a seguir.
Els mots encara es freguen els ulls.
el mar és la companyia
que mai no desespera.


L'onatge té el bagatge
del seu mar, i tot és un viatge
que mai no hauria
de ser un esclavatge.


Els mots ja m'abriguen l'esperit.
Sentiments i accents
tot és un dir...
Tinc les mans plenes
de temps de nit.
I estimo a desdir
malgrat que de vegades
no ho sàpiga dir.



La vida em desfulla la rosa
i només em queden
pètals entre els dits...
Però ara la lluna em fa sentir
un mortal entendrit,
enamorat amb rosa
o sense, de la nit.


M'agrada ser ric
del que cap al meu cor.
Allà on els lladres oficials i no,
no hi podran posar la mà...
M'agrada quan el respirar
s'ofega amb la cançó dels enamorats,
enamorats entregats a cantar.


Dins de la copa s'hi
reflecteixen les estrelles.
Ara els mots ja són tots amb mi,
els sentiments també,
i la nit és un menú de bon pair.


A l'horitzó barques amb
xarxa i sense, el far
a totes les retorna al bon camí.
Respiro i visc com si tot
s'hagués d'acabar...


La nuesa pura entre cos i cos
sense cap religió pel mig,
només el mutu respecte,
que aquest ningú no el pot
predicar per mi.
Sentiments orfes i abandonats
sense pare ni mare:
I quan trobis el sentit
de la teva vida,
pregunta-li què fa en
un lloc com aquest?
Ai la lluna ja és
mestressa i senyora de la nit.



onatge