LA LLANA DE LES OVELLES KARAKUL (UN EPISODI SUAU DEL ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

No va sobtar-me que, coneguda ja prou la meva capacitat de valorar, analitzar i implementar mesures per a la millora de l’eficiència productiva de qualsevol tipus de bestiar en el nostre medi, els ramaders del sector oví, busquessin la meva opinió a través d’una consulta que feren al laboratori.

En pocs dies em vaig veure assegut en una taula amb alguns dels seus representants. No em costa gens deduir a que venien. De feia anys, la llana de les ovelles tornava a ser un bé preuat. S’havia recuperat fer-ne amb ella excel·lents peces de roba per abrigar, especialment jerseis i abrics, d’alta qualitat. Donat que el dany a l’animal era mínim, ja que els tornava a créixer el pelatge, era un producte acceptat pels consumidors que volien allunyar-se de peces realitzades amb tecnologia ecològicament menys acceptable. A més, al nostre país hi havia hagut gran tradició tèxtil, i si bé havia estat quasi del tot derruïda, semblava, per aquesta raó i d’altres, de nou aflorar.

Era lògic m’exposessin la necessitat de milloria de l’obtenció o qualitat de la llana del seu bestiar per fer-los competir amb els d’altres indrets. Cercaven no sols un comerç per la carn, o la llet...també per la llana.
M’ho vingueren a plantejar, amb vehemència, tres representants del col·lectiu de pagesos del sector acompanyats d’una noia, més jove, pigallada i de cabell roig, que prenia nota i s’acomodava sovint les ulleres. De tant en tant feia algun apunt, entenc de caire tècnic, a cau d’orella del que anava més elegantment abillat dels tres.

Argumentades totes les consideracions, supòsits i reflexions, vaig accedir a ajudar, sempre que allò no ens dugués a fer mal a cap animal, doncs sovint per l’ús de la pell per fer abrics, s’havien tancat explotacions ramaderes que no acomplien normatives internacionals del respecte cap al bestiar. Com a empresa, no entraríem en això. També els vaig raonar que aquell era un mercat elitista, de poca producció i a preu car, a l’abast de poques butxaques.
-“Els clients potencials, ja els tenim” - afirmaren amb contundència. I asseveraren quasi a l’uníson les meves peticions amb un- “oi tant!!!”
Vaig inquirir com els podia ajudar. Em mostraren un mapa. Era el de la regió situada entre el sud de Rússia i el nord de l’ Índia, Iran i Afganistan, a l’Oest de Xina i Mongòlia i a l’Est del Mar Caspi. I amb el dit alçat per després fer-lo baixar verticalment amb cert suspens, varen assenyalar l’Uzbekistan.
-“Voleu vagi a veure les karakul?” -vaig preguntar, coneixedor de qin tipus d’ovella era la autòctona de la zona marcada.
-“Si” -varen respondre ràpidament i explicita- “ho tens ja pagat, i amb tu hi va l’Elisenda – digueren assenyalant la noia, que somreia.

A l’avió, amb destí a l’aeroport de Bukharà, vaig tenir prou temps d’explicar a l’Elisenda quasi tot el que sabia del bestiar oví. Ella era biòloga de formació, de llicenciatura recent, i aquella era la seva primera feina. M’explicà que durant els anys de realització del grau, el seu interès fou més cap als rèptils i especialment ofidis, però que fou d’ençà assistí, acompanyant una amiga, a la darrera edició de l’Ovinnova, el saló internacional del bestiar oví, que es decidí a llançar currículum en aquest entorn. I que l’havien agafat els primers amb qui feu l’entrevista de feina.

Li vaig fer una exhaustiva anàlisi de la qualitat de la llana de les ovelles karakul. D’elles se’n feien notables peces de roba, pròpies de la zona, com els abrics d’Astracan o barrets Ushanka, però que moltes males practiques amb els animals, doncs s’extreia la pell al xai tot just nascut o fins i tot no-nat, i la irrupció de les tecnologies de teixit sintètic, havien fet que ara, d’aquesta raça d’ovella fos menys explotada per a la industria tèxtil. A nivell local, se n’utilitzava sobretot la carn i la llet, també molt preuada. Després de la nostra conversa en el dilatat trajecte d’avió, vaig considerar la noia prou formada.

El col·lectiu de ramaders de bestiar oví ens havia concertat una visita a una explotació al sud de Bukhará, prop de Karaulbazar. Allà ens dirigiríem l’endemà mitjançat un petit cotxe de lloguer, amb espai sols per a dos, que teníem reservat al “rent-a-car” de l’aeroport.
Però aquella nit la faríem en un hotel. Teníem reserva de dues habitacions individuals.

Gaudida la reconfortant dutxa, permesa en aquell oasi que era Bukharà, baixàrem al restaurant de l’hotel a sopar. Ens varen servir Plov, l’arròs uzbek amb carn estofada i Manti, un tipus de “ravioli” farcit de carn que em recordaren els dumplings xinesos. De postres, raïm i el seu iogurt propi: el kurt. Vaig invertir tota l’estona de l’àpat en descriure amb detall tots els menjars que havia pogut tastar en els meus viatges, d’aquí i d’allà, sense en cap moment aturar-me a considerar si l’Elisenda, malgrat molt més jove, potser tenia una experiència viatgera més notable que la meva. M’escoltà amb tant respecte i aparent atenció que no vaig gosar preguntar per aquest concepte.

Ja a la fi de l’àpat, també al límit de les forces diürnes que retenim la gent de la meva edat al vespre, es varen acomodar a la taula del costat, ampla i rodona, tres persones. En un extrem, separada de les altres dues, es va asseure una dona que devia voltar la cinquantena. Era alta, morena de cabell però de pell clara, d’extrema elegància, de cos esvelt, de model de figura clàssica, sense un gram sobrer de greix. Vestia de negre, amb un fi abric llis rosat i un barret tipus pamela d’ala ample, poc exuberant però entenc usat per a no fer evident al públic el rostre de qui el cenyia. Duia ulleres de sol, que va deixar sobre la taula en seure’s, a l’igual que feren els seus dos acompanyants: un home musculós, fornit, també vestit de negre i que escodrinyava els voltants de la dona amb la mirada de forma continuada i perseverant, atent a qualsevol vicissitud, i un segon home, més prim, de mirada perduda, fàcies inexpressiva i que atenia a tot el que li deia la dona amb posat harmònic, pausat i lent però precís.

Ràpidament vaig cercar a la meva butxaca el mòbil. La cara d’aquella dona m’era coneguda. La vaig cercar al Google. Sí, era Svetlana Soloveva. La directora, co-propietària i principal ideòloga de la coneguda empresa de roba moderna “Veronica’s Covert”. La meva dona me’n parlava quasi cada dissabte...i amb més èmfasi quan s’acostava el seu aniversari, Sant Valentí, les diades nadalenques o qualsevol altra situació o ocasió que comportes la possibilitat de fer un regal. La meva dona adorava la seva línia de roba, especialment la d’hivern. Deia que els jerseis eren suaus com carícies de nadó i els abrics còmodes com barnussos. La roba interior, de fina i melosa, et feia sentir com si anessis nua tot el dia. Nua i vestida, deia la meva dona, que descrivia aquella sensació que perdurable com un dels al·licients per vestir-se i anar a treballar. N’era una autèntica seguidora i jo, que n’havia comprada molta de roba d’ella, un dels seus sostenidors econòmics i ja expert client.
A cau d’orella, amb fil de veu, vaig explicar a l’Elisenda qui era la dona que teníem asseguda a la taula del costat. Per la seva cara esmaperduda vaig deduir que sabia qui era. No va dubtar ni un segon en abaixar-se lleument la cremallera dels texans per ensenyar-me la seva roba interior, tot fent-a protuir amb el polze, i dir-me:
-“Són seves aquestes calcetes, mai he experimentat res millor”.
Demanàrem una copa més de Pinot Noir Uzbek per poder romandre més temps a l’aguait del que passava a la taula del costat.
-“Què creus que fa aquí, en aquest remot indret del món, la Soloveva?”- va preguntar, sense massa clarividència, l’Elisenda.
-“Crec que...el mateix que nosaltres!!” – vaig respondre- “i ella coneix el terreny”.

Abandonarem el restaurant, a prendre el son a les nostres habitacions, deu minuts després de que ho fessin els tres personatges de la taula del costat i nomes dotze minuts després de sentir com la Svetlana li deia a l’home mes prim, dedueixo el seu assistent:
-“Tomorrow, eight o’clock a.m. at the hall, we leave no later”.

L’endemà a les vuit del matí amb precisió, l’empresària russa i els seus dos assistents, el més fornit al volant, pujaren dalt d’un Bentley gris perla i deixaren l’hotel Malika de Bukharà. Darrera seu, a certa distància, va sortir un Citroën C8 color gris contaminació, que no els deixaria de seguir en tot el trajecte.

El Bentley s’aturà davant d’una petita i rònega edificació agrícola, a uns 50 kilòmetres al sud de Bukharà, d’entrada franca, a peu d’una carretera polsosa. Pels tipus de receptables de pinso i purins, vaig tenir clar hi tenien bestiar boví. També per la olor.
Ens aturarem darrera. A una discreta distància. L’Elisenda i jo baixarem del cotxe i només fer-ho, sentí una forta compressió a l’avant-braç: el fornit ajudant de la Svetlana m’agafava fortament, amb mans com maces, amb la pressió d’unes tenalles. Ella va aparèixer darrera seu i es va dirigir a mi en anglès:
-We have seen a while ago that you followed us. Who are you?

Li vaig explicar qui érem, on treballàvem, qué havíem vingut a buscar i, en pensar que ella cercava el mateix, se’ns havia acudit que seguir-los era un bon mètode per esbrinar on podíem trobar la millor llana per triomfar en el mon del tèxtil.
En donar-li el meu nom, va prendre el seu mòbil, amb protecció color rosa, per cercar a Google i després a PubMed i Linkedin, el meu currículum. Va esmerçar una bona estona en comprovar qui era...i somreia de tant en tant.
-“You are absolutely right, reputable vet” - va dir amb complaença i certa supèrbia, però de forma sorneguerament relaxada- “come with me. You’ll enjoy it”.

En atansar-nos a la granja, ens va sortir a rebre una dona gran, vestida modesta, amb mocador i davantal negres, mitges negres gruixudes i unes botes que per la quantitat de greixum que atresoraven, devien tenir no pocs anys. La dona i l’Svetlana es van fusionar en una duradora abraçada.

Després va saludar a la resta de, dedueixo, familiars, que sortiren a trobar-la. Fet això, ens va demanar esperéssim davant d’una de les portes del l’edifici més gran. I així férem l’Elisenda, jo i l’homenot gros, que no deixava de mirar-me i romania a poc menys de dos pams de mi. L’assistent prim va acompanyar l’empresària.

L’assistent prim es va sumar a nosaltres trenta minuts més tard i ens dirigí a dins de l’edifici. En ell hi havia tres corrals separats i dins seu s’hi amuntegaven, inversemblantment quietes, estàtiques, tres tipus diferents de ovella karakul: unes de pelatge marró vermellós amb tons daurats, unes altres de pelatge negre carbó que desprenia lluentor quasi platejada, les terceres, de pelatge color blanc absolut, com el dels flocs de neu acabats de caure. Totes els ovelles tenien una higiene impressionant, havien estat netejades a consciència. Els tres corrals es comunicaven a traves d’una accessible passarel·la elevada, però era infranquejable pels animals.

La Svetlana feu una cinematogràfica aparició sobre una plataforma situada sobre el corral de l’esquerra. Duia una túnica color malva, setinada. Anava descalça i amb el cabell lliure, no recollit com portava en arribar. Tenia fesomia d’emperadriu. Avança pausadament cap el corral amb els ulls tancats però sense dubtar dels seus passos.

Quan sentí l’alè de les primeres ovelles, l’Svetlana es llevà la túnica i deixà al descobert la seva perfecte nuesa. La que s’intuïa sota de la seva roba en tantes fotografies de revista. Unes cames llargues i perfectes, una cintura arrodonida que coronava unes natges esbalaïdores i unes sines de perfecte i adequada dimensió a la resta del cos.

Vaig quedar embadalit. L’Elisenda també. Els dos homes, els ajudants de la Svetlana, restaven impertèrrits, pel que vaig deduir que no era la primera vegada que la veien així. Ella va donar un pas i es va precipitar dins el primer corral. Em va sobtar, em sorgí un moviment per ajudar-la, però l’home fornit, de nou, em subjectà per l’avantbraç.

L’Svetlana va començar arrossegar el seu cos sobre els ovelles, a “surfejar” amb la seva pell sobre l’onatge de la llana, a lliscar tota la seva orografia dèrmica sobre la suavitat del pèl dels ovins. I desprenia gemecs. Va passar del primer al segon corral, on realitzà el mateix ritual. I del segon al tercer, el de les ovelles blanques, on resta mes temps, on se la veia més extasiada, on l’agitació era major, mentre els ovelles persistien pràcticament immòbils.

Va finalitzar de forma orgàstica aquell tast de llana ovina.

Va obrir els ulls per primera vegada i es va atansar a mi. Amb avidesa i la precisió de qui fa molts anys treballa amb peces de vestir, va treure’m la camisa, els pantalons, la roba interior, les sabates...em deixà nu abans no m’adonés del que passava. I m’agafà de la mà i amb un somriure m’estirà cap dins el corral. La meva primera reacció de frenar, fou prestament contrarestada per l’empenta de l’home fornit. I en caure vaig veure de reüll com l’Elisenda s’estava despullant, amb presses, a l’hora que ventilava ràpid...i li creia sentir galopar els batecs del cor. L’home prim la va deturar avantposant el seu braç just abans de que saltés al corral, l’home fornit li va tenallar el canell.
-“It’s just for our lady” – va dir, amb to circumspecte, l’home prim.

L’Svetlana i jo vàrem solcar per un oceà de llana. El contacte de cada centímetre quadrat era una experiència encisadora, amplificada amb l’erecció del pèl dels nostres annexes dèrmics, la percepció d’aquell fregadís abastava tots els sentits, reblania la ment, una carícia que amorosia qualsevol sensació. De tant en tant l’Svetlana s’abraonava sobre meu, em llepava els mugrons, em besava a l’orella i em tocava el membre. Aquest es tensà i va experimentar, llaurant el pèl oví, la manyaga més intensa mai li havien regalat. Ella rodolava, amb les seves cames empresonant les meves natges, alternant el contacte amb la meva pell i la de les ovelles.

Als quinze minuts (això em varen dir posteriorment) d’aquell estat d’embriaguesa tàctil em vaig desmaiar i, penso, vaig tacar alguna ovella.

El primer que recordo després és a l’home fornit acabant de vestir-me, impertèrrit, sense cap somriure malèvol. Fora ja de l’edifici, allunyats dels corrals, la Svetlana parlava amb els grangers, feia tractes i s’hi abraçà de nou, ara a mode de comiat.

Ens dirigirem als cotxes. En pujar al seu, a una distància tal que li va requerir alçar per primera vegada la veu, l’Svetlana va dir-me:
-“I'm sure you’ve enjoyed it. But remember: all those sheep are mine”.

Entrarem al Citroen C8 color girs contaminació l’Elisenda i jo mentre veiem com arrencava el motor del Bentley. L’Elisenda no deia res. Restava muda. Centrava la mirada a terra, capficada. De sobte, elevà la mirada cap a mi i va dir:
-Ho haig de fer!!!
Obrí amb violència la porta del cotxe i va arrancar a córrer cap el Bentley, que encara no s’havia allunyat i es deturà en veure-la aproximar-se. Es va dirigir a la finestra de darrera, que vaig apreciar baixava el vidre. La seva argumentació va ser passional, entusiasta, fanàtica, singlotant, fogosa. La porta es va obrir i l’Elisenda va pujar al Bentley que, aquest cop si, vaig veure allunyar-se.

La reunió amb el sector del bestiar oví no va anar prou be. Al fet d’haver d’explicar que havien perdut una de les seves investigadores amb més futur professional, s’afegí haver de confessar que el mercat de la millor llana del món era inaccessible. Però els vaig prometre empeny en trobar altres llanes també de bona qualitat, adduint que tenia una tècnica infal·lible per a testar-la. Varen marxar poc convençuts però encuriosits.

Un dissabte esmorzant, cinc setmanes després del meu viatge a Uzbekistan, la meva dona em va compartir una noticia sobre “Veronica’s Covert”: una gironina s’havia convertit en poc temps en la cap de desenvolupament I+D de la roba basada en l’ús de llana. Em mostrà la foto d’una una dona sòbriament vestida de negre, elegant, que duia ulleres de sol i lluïa una pamela que li cerclava el cap, de cabell roig i fàcies pigallada.

Un altre dissabte, esmorzant, al mes següent de veure l’Elisenda en una revista de moda, em va arribar una oferta per anar a treballar a “Veronica’s Covert”. Encara m’ho estic rumiant.