LA BABA DEL CARGOL HONGARÈS (O TRIBULACIONS LUBRICANTS D’UN ZOOTECNISTA DE REMUGANTS)

Dubto haguessin passat mes de tres minuts d’ençà sortí del despatx del nostre cap quan m’entra el WhatsApp de la Sofia:
-“No se t’acudeixi venir a Budapest i no passar-me a veure!!!”
Tot just m’acabaven de comunicar que una gran industria càrnica de boví, que gestionava quasi la totalitat de la producció de la vasta regió del Hajdú-Bihar i bona part del total hongarès, tenia problemes amb una infecció per coronavirus. Havien hagut de sacrificar mes bestiar del que es podien permetre i ens contactaren amb una proposta que per la seva urgència i prima econòmica, era difícil de no atendre amb promptitud.
De nou havia d’agafar la maleta, que ja ni desabillava, i encaminar-me a l’aeroport. Pensà trobaria de nou aquell controlador de pas grassonet que sempre em feia broma.
I la Sofia...no sé quina mena de canals informatius tenia...però ho coneixia tot, totes destinacions, funcions i ocupacions de tot el personal de l’empresa.
De fet, passar-la a veure, tenia connotació eufemística. Feia tres anys que era a Budapest, entestada en les seves investigacions en cargols, nascuda arrel de que una empresa francesa en la que havia fet pràctiques quan era universitària va voler fomentar-ne el consum entre els hongaresos i la van contractar per esbrinar quins tipus de cargol podria ser el més adient per introduir al mercat. La incorporació regular de la reblanida carn de gasteròpode en la dieta dels autòctons no fou completament acceptada i malgrat sols es servien en restaurants selectes per a estrangers avesats a la seva degustació, ella seguia millorant una sub-espècie d’Helix Pomatia propi de la zona.
Parlo d’ eufemisme perquè l’empresa, a Budapest, sempre ens allotjava en el mateix hotel: notori en comoditats, excels en discreció ...i ella feia tres anys que era allà. Diuen que la seva “suite” feia ferum a llimac i que les netejadores es queixaven sovint que costava força desadherir una enganxifosa baba que cobria la pantalla del televisor.
O sigui, que evidentment, la passaria a veure.
La Sofia era d’aquelles dones que mai perden revolucions, mai se’ls fa de nit, que sempre tenen un racó gàstric per a una copa, que et miren enfitant prometent molt però mai donant. Si es parlava d’ella a la cafeteria, cosa que admeto succeïa prou sovint malgrat la seva actual distant ubicació, sempre i havia algú, home o dona, que envermellia i mirava de desviar la conversa a camins més banals. Ningú en parlava mai malament, ningú aprofundia.
La jornada a Debrecen fou prou aprofitada i gratificant. Ben segur que l’èxit de els nostres vacunes contra coronavirus d’antuvi ens avalava, però aconseguirem abans de que s’atansés el capvespre, vacunar la totalitat del bestiar, planificar les accions de profilaxi primària i secundària que havien d’esdevenir en el futur immediat i, sobretot, fer content un client que, agraït de la nostra prestància i diligència, vaig intuir seria fidel per sempre. Feta la feina, ja fosc, sabedors que l’endemà havia de tornar a Girona, em posaren un transport personal fins l’hotel de Bucarest on, merescudament, reposaria per la nit...no sense deixar perdre el sopar amb la Sofia, la qual ja m’havia confirmat en diversos missatges lloc i indret.
Soparíem al restaurant de l’Hotel. Sabedor que era un dels més coneguts i reputats de la ciutat, sabedor també de la recança que tenia la Sofia a qualsevol mínim desplaçament, no em va estranyar la proposta i la vaig, fins i tot, celebrar. Jo també em sentia cansat, com més a prop tot, millor. Evidentment, però, amb la Sofia les coses mai es sotmetien a sufragi...ella decidia i s’ha acabat.
Malgrat el curt desplaçament i la nul.la probabilitat de relacionar-nos amb un excessiu nombre de vilatans, la Sofia va presentar-se amb un escotat vestit verd de ras, de gala, que s’allargava fins els turmells i emmarcava unes també verdes sabates de taló de punta.
Només veure’m i besar-me una galta, em mostrà decidida la nostra taula, la més allunyada de qualsevol mirada o aldarull. Vaig interpretar devia ser la seva taula, la que habitualment ocupava. Amb la determinació que va seure a la cadira propera a la finestra des d’on s’albirava el Danubi, vaig comprendre que no era jo el primer ni el darrer que seuria a la cadira front la seva.
-“El vi, ja el trio jo”-va estipular només seure
El vi, de Badacsony, era indiscutiblement bo. Potent, de forta flaire de fusta, de persistència en gola...d’aquells que saps que l’endemà no et caldrà un protector estomacal, però que s’enfila aviat al cervell. Recordo haver refusat que el cambrer em servis la tercera copa al mateix temps que la Sofia demanà una segona ampolla.
Durant l’àpat, en el que, per si de cas, no vaig optar per demanar vedella sinó peix, verbejàrem sobretot de la gent de Girona. Com estava l’empresa, que feia tal o qual, qui s’havia separat, qui havia tingut fills...pel ritme que duia el repàs en algun moment vaig dubtar qui ho explicava a qui. Vaig meravellar-me com aconseguia fer dansar el ganivet i la forquilla per esmicolar la vianda sense deixar en cap moment d’escodrinyar-me. No vaig poder estar-me’n de comentar-li les meves vicissituds esdevingudes amb el virus xinès de Heilonjiang o, ja en un moment més àlgid i distès de la vetllada, el cas del cavall de Suffolk. Ambdues anècdotes la varen fer esclatar de riure i em feren gaudir reiteradament de la seva perfecta i blanca dentadura.
-“ I tú, què?, no t’has relacionat amb autòctons?”-li vaig etzibar tot d’una
-“Si, ja he provat de tot..., vull dir que alguna cosa hi ha hagut...tres anys són força temps...!!!”
Després dels postres, gombóc de pruna, la Sofia es posà a parlar, lentament i amanyagant l’ample copa de vi recentment re-omplerta, dels cargols. El jutjava com ésser fantàstics, quasi deïtats, celestials. M’explicà que, malgrat hermafrodites, son capaços de decidir quin rol sexual, mascle o femella, te cadascú en el moment de la còpula. Fou aquest l’únic moment que li vaig veure la mirada perduda en no se quin horitzó. També desenvolupà àvidament les prolegòmens de la còpula dels gasteròpodes: un lentíssim i elaborat refregament, que finalitzava amb un fiblada, el dard de l’amor, un punxó que mantenia la parella unida durant hores, en un quasi etern acte sexual.
En acabar la dissertació, amb una pausa de caire magistral, engolí el que restava a la copa i tornà a mirar-me amb intensitat i fermesa, furga persistent de la que sols me n’havia pogut deslliurar breus minuts.
Pocs minuts després li vaig argumentar que havia estat un dia llarg i l’endemà tornava a casa a primera hora. Donarem per conclosa la trobada.
La vaig acompanyar fins el replà del pis on era la seva cambra, la 222, i just abans d’acomiadar-se de mi, veient que no donaria cap part del meu cos a tòrcer, em va posar la clau electrònica de la seva habitació a la butxaca de l’americana
-“En tinc més d’una”-em concretà.
La vaig veure allunyar-se, èbria, no en línia recte, recolzant-se a la paret amb graciosa elegància i subtilesa. Segur era un camí conegut, anteriorment ja recorregut, amb similar estat i actitud.
En breu, ja a la meva habitació, vaig embotir-me en el meu pijama dels viatges, aquell amb el qual mai passava fred. Comandament a distància en mà, vaig recercar compulsivament els canals esperant trobar alguna pel·lícula d’acció que ja hagués vist, que no em fes pensar massa i m’ajudés a agafar la son. No vaig trigar a notar la boirina de la son que precedeix la caiguda, irremeiable, de les parpelles superiors al final del dia.
El so del mòbil em desvetllà, esglaiat. A les fosques, no vaig encertar a despenjar, però en veure-hi, vaig comprovar que la Sofia m’havia enviat diversos missatges. El darrer:
-“...no conya... estic atrapada...vine!!!”
Em guarní de nou i vaig dirigir-me a la seva habitació. Tenia la clau. Em va fer dubtar el fet que m’avises a mi i no a Consergeria, però aviat n’esbrinaria la raó.
En entrar, la vaig veure atrapada en decúbit lateral sota un sofà tàntric vermell, de base de fusta, que admeto, i vaig comprovar després, pesava força. A més, una làmpada, arrossegada pel desplaçament d’una catifa estreta de càlid vellut rosat, havia caigut sobre el sofà i feia qualsevol moviment una mica...arriscat.
Duia encara el vestit verd posat i les sabates. Atès el seu evident estat d’embriaguesa, no vaig estipular com exagerada la mesura de trucar-me.
Vaig retirar el sofà, que recobrà la seva ergonòmica posició natural, i la vaig ajudar a jeure a un altre i més petit sofà, no-tàntric, que hi havia proper.
En recolzar-la, vaig observar que tenia una de les mans entre les cuixes...i ràpidament, i sense encara donar-me els gràcies, va esbatanar la faldilla per mostrar-me el seu pubis
-“Tinc un altre problema...”
Íntimament i completa adherit a la seva vulva hi havia un estri en forma de cargol, de la mida d’un mango brasiler. La closca, era clarament la part que permetia empomar-lo, mentre que el que correspondria al muscle de l’animal, era un vibrador.
-“Es un model exclusiu de Satisfyer, no et pots ni imaginar el que ho fa durar!!!”-va exclamar, quasi contenta i tot- “però m’ha fet ventosa. No el puc desadherir. M’està destrossant els llavis menors.
M’hi vaig atansar. No duia les ulleres. Vaig examinar la zona amb pulcritud i decòrum mèdics. A l’intent d’estirar l’instrument, malgrat procedia a fer-ho amb cura i correcció, ella saltà.
-“Nooo, ja ho he provat, això!!!” -exclamà- “fes una cosa: ves a la meva nevera i veuràs una sèrie de tubs d’assaig en una gradeta. Porta’n un.”
Em dirigí al frigorífic a fer el que m’havia dit. Els tubs, més d’una desena, contenien un líquid dens, rosat, quasi llefiscós.
-“Es la baba dels meus cargols experimentals, és un potent lubricant i a més te poder afrodisíac. Es la raó per la que porto tres anys allunyada de casa. Volem comercialitzar-ho en breu, dins una línia de cosmètica.
Vaig mirar el tub i l’aparell en forma de cargol correlativament.
-“Veig passem dels prototipus als assajos clínics”-vaig comentar amb to burlesc.
-“Va!!!...aplica-m’ho, aconseguirem desenganxar-lo”-digué
Abraonat sobre ella, sobre la seva vulva concretament, vaig començar reiterats moviments de suau fricció amb l’índex i el cor, procurant escampar prou aquella apegalosa substància que, admeto, semblava tenir propietats sorprenents. Em va ordenar augmentes el ritme i apliqués més baba...que no me n’estès.
Va vinclar més el cos a mida que jo incrementava la cadència de la fricció. Em requerí més, amb determinació. Vaig prosseguir usant quatre dels cinc dits de la meva ma dreta. En uns minuts, no sabria dir quants però amb el temps sempre he pensat que foren més dels necessaris, es va alliberar del vibrador.
Dissimulant un plaent esbufec, va reincorporar-se, ja amb l’estri complet a la ma, i em va mirar entornant els ulls.
-“Gracies, em veia perduda. No vull destorbar-te més, estic prou cansada i m’espera el meu flonjo llit. Vés tu també a reposar”-em va dir, contundentment i clara. Crec ja quasi dormia quan vaig tancar darrera meu i amb subtilesa, la porta de la seva habitació, deixant enganxifós el pom i no podent evitar mirar a banda i banda del passadís.
L’endemà, de bon matí, vaig agafar l’avió de tornada. A la maleta, duia dos tubs d’assaig curosament precintats, de certa substancia blanca que havia trobat en una nevera. Estic convençut que en pocs anys seria el número u en vendes de la cosmètica eròtica. Estava decidit a provar-ho a casa aquella mateixa nit...amb qui jo sé.