LA FOTOGRAFIA

Ahir vaig trobar la fotografia. Estiu 1975. A dintre d'un sobre groguenc de paper envellit pels itineraris vitals en els quals m'ha acompanyat, la imatge del passat dormia fins que un cop de l'atzar la dugué al present.
En Pere, la Laia, En Carles, en Marc i jo restaven convertits en les siluetes amb que el record tancava inventari.
Feia molt temps que li girava l'esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos canviant eren les restes d'un ahir empal·lidit per l'oblit.
Els dies de juliol es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una colla d'homes i dones menuts.
No tinc ara una imatge clara d'aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia.
Jo somiava paratges perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l'estiu deixava els dies abandonats sobre el poble.
Cada vesprada, a l'hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que llindava amb la botiga de queviures de la Júlia, la mare d'en Pere. El rellotge de l'església vella repicava les hores que començaven a desfer les darreries del matí mentre les beates es buscaven per sentir la missa de sis.
Només la Laia sabia el meu secret: estava enamorada d'en Pere. L'havia estimat per bé que, en alguna ocasió, s'haguera comportat com un idiota i m'haguera fet la guitza quan jugàvem a veritat o acció. Me l'estimava des que un dia de l'estiu anterior em preguntà, a cau d'orella, si desitjava que ell em fes un petó amb llengua, un petó de majors. Li vaig contestar amb una d'aquelles mentides que es diuen esperant que l'altre puga esbrinar la veritat a l'ombra d'allò que s'ha dit.
A l'estiu següent, poc dies després que el pare d'en Marc ens fes aquella fotografia, jo seguia amb el cor ple d'esperances: en Pere i jo cercaríem un lloc fosc al camí que abocava al riu i ell dissoldria els seus llavis en la meua pell.
Qui no ha viscut l'estiu a un poble, qui no ha tingut la sort de trepitjar un camí viscut pràcticament com si fos de ficció, que dreça a un riu, no pot entendre el significat d'aquest temps de llibertat a la vora d'una massa d'aigua que és a més un paradís on la xicalla adolescent inventa passions, palpeja la realitat, s'amaga del món, on desitja sentir les primeres carícies.
Eixa vesprada, quan arribarem als matolls que més s'apropaven a la desembocadura del riu, en Marc proposà jugar amb una botella de soda que amb prou feines havia aconseguit furtar-li a sa mare. Aleshores el món s'aturà i semblà un pont immens que em portaria als llavis d'en Pere.
En Carles i en Marc van ser els primers: no van haver petons ni tingueren dret a masegar-li una estona els pits a cap de les dues xicones del grup. Quan li tocà a en Pere, el meu cor s'omplí d'una impaciència que em trasbalsava. Vaig adonar-me per primer cop que en Pere s'abandonava als ulls intensos de la Laia. De sobte, el món estava acabat i el futur era només allò que havia de passar aquella vesprada, en aquell instant fosc.
En Pere s'acostà a la Laia i li deixà als llavis un petó de major, llarg i humit com les besades amb que els homes i les dones acabaven les pel·lícules al cinema del poble, segons contava el germà major d'en Marc.
Vaig tornar a casa ploriquejant empesa per una emoció nova, tota sola. Desitjava amb tanta força ser part del buit negre que havia escoltat descriure a ma mare quan es referia a la mort d'alguna persona gran, que fins i tot els carrers es feren obscurs a mesura que la foscor es regirava a dins del poble.
Vaig arribar a casa de ma tia Roser corrent, perseguida per la contundència d'una realitat que em costava pair. Em vaig estirar al llit, perdent la voluntat i permetent que el dolor em revingués, se'm clavés al pensament.
Un cop de porta del destí em va esmicolar els somnis en trossos i vaig començar a comprendre que allò que el majors anomenaven desamor, al capdavall, era una mena de protocol absurd, un catàleg de sentiments que no eren naturals sinó forçats per la voluntat d'oblidar a qui ja no ens estima.
Ahir, després d'haver guaitat aquest tros de passat, vaig cercar l'esguard de paper d'en Pere.
Ahir, el desamor es convertí en enyor. Feia massa temps que li girava l'esquena a la meua adolescència.