La Formiga

Feia ja quatre anys que Ràdio Barcelona havia obert les portes a la ciutat. Allò havia estat ben bé una revolució per a moltes famílies, no a casa, és clar; ja que ni nosaltres ni ningú proper disposava de suficients diners per gastar-los en una ràdio. Sincerament, mai no havia somiat amb aquella feina, ni tan sols se m'havia passat pel cap que existís un lloc de treball que s'anomenés “hostessa” dins d'una emissora. No m'agradava la situació que havia dirigit els meus passos fins a la cadena, però ara ja era massa tard pels ressentiments...

M'havien destinat a l'emissora del carrer Casp. Aquell matí havia hagut de fer una bona caminada per arribar a l'hora que m'havien citat. Allà, una dona ja una mica gran féu una ganyota de rebuig al sentir-me dir que venia del complex industrial del Passeig de Sant Joan. Però no féu cap comentari, es limità a ensenyar-me de pressa i corrents l'indret: les sales de redacció, l'estudi, els despatxos dels caps, la recepció... Però tot allò era mancat d'importància davant les paraules que definien la meva funció dins la Ràdio, segons la dona, havia de ser com una formiga; actuar sense ser vista però essent clau en el manteniment de l'odre. Distribuiria els papers entre els locutors, prepararia la sala del micròfon per a cada programa o acompanyaria els convidats al lloc corresponent; ajudaria a conservar l'equilibri des del silenci. La senyora no ho sabia, però els seus mots m'evocaren records del Marc, el meu germà. Ell sempre em deia que havíem de ser invisibles als ulls dels demés; treballar amb quietud i calma perquè no es fixessin massa en nosaltres. Ho feia perquè tenia por. Amb la dictadura de Primo de Rivera els grups sindicals van ser prohibits (i tots havíem vist el tracte rebut pels que reivindicaven els drets obrers...). Els esdeveniments encara eren massa recents perquè no se m'humitegessin els ulls en pensar en ell. El que li havia fet no estava bé, ho sabia, però així ho havia escollit i ja no hi havia marxa enrere.

Abans de deixar-me sola enmig d'una cambra llòbrega amb tot de papers per ordenar, em va presentar als treballadors de la Ràdio. Tots massa enfeinats i atrafegats per fixar-se en el meu rostre. Des d'aquell moment no seria reconeguda pel nom d'Anna, sinó pel de “la noia dels papers”: la formiga, com havia dit la dona gran, com havia dit sempre en Marc.

La pols era la reina de l'estança, i allí, sola enmig de fulls mecanografiats, vaig sentir que per primera vegada m'enfonsava. Era com si el Marc em pogués veure, em mirava, m'observava; n'estava segura. Des d'algun lloc, ben amagat, m'espiava. No. No em podia deixar caure, ara no. Però al collir el primer foli de la pila, tot em va tornar. Hi havia escrit el nom del la fàbrica d'on venia: Fábrica Española de Automóbiles Elizalde.

El sol començava a despuntar entre els núvols incerts quan entràvem a la sala de màquines per iniciar la jornada. En Marc venia molt enfadat aquell matí pel recent enderrocament de les columnes de Cadafalch. Amb el conserge havien intercanviat un parell de paraules respecte això. “Ho estan esmicolant tot a poc a poc, només els falta prohibir el català en les predicacions de l'Església” s'exaltava ell. Mai no havia estat un noi massa compromès amb la societat, però aquelles coses que considerava tan nostres notava que li ferien l'ànima fins ben endins, i el conserge sempre prosseguia amb alguna referència al conjunt obrer. “Primer prohibeixen la CNT per espantar-nos i ara aquesta”. Notava que no era un bon dia, tanmateix, la resta de treballadors actuava amb normalitat. Vestits amb l'uniforme blau es repartien per la immensa sala. Les feixugues màquines s'anaven despertant de mica en mica omplint l'espai d'un soroll eixordador que em perseguia fins quan anava a dormir.

Ja feia dos anys que la fàbrica havia desestimat la creació d'automòbils a la planta a partir d'un encàrrec de l'Aviación Militar Española. Llavors ens dedicàvem als motors d'avions i a altres elements relacionats amb l'aeronàutica. Jo seia vora la cinta que mai no s'aturava i afegia algunes peces al projecte de motor. Era repetitiu i avorrit, però era una feina. Ens trobàvem a les portes de l'Exposició Internacional i a la fàbrica es respirava un ambient força bo; sabíem que l'Exposició volia mostrar l'evolució tecnològica de la ciutat i estàvem en un lloc idoni per sortir-ne afavorits. A casa necessitàvem els diners; el pare feia anys que era mort, i la mare, després de patir una malaltia, havia quedat força desvalguda. En Marc i jo érem els pilars econòmics a casa, havíem de mantenir la mare i la Núria, la nostra germana petita que encara no tenia edat de treballar. Cap dels dos volia que la Núria treballés a la fàbrica, desitjàvem que ella tingués una oportunitat millor.

Però els fets es van precipitar. No feia ni dues hores que era asseguda al meu lloc que el crit d'esglai d'un treballador ens va sorprendre trencant de sobte l'ambient de producció. El xiscle provenia de la cambra de la maquinària. En Marc treballava allà. Vaig tenir un mal pressentiment, com si de sobte tot ja anés malament. El pitjor era que no m'equivocava. Em vaig aixecar amb les cames tremoloses i vaig aproximar-me al lloc on s'havia originat l'alarit. Al meu voltant la resta de treballadors es precipitava dins la cambra de la qual tragueren un noi ensangonat. Era el Marc. Vaig caure en rodó allí mateix.

El meu germà era mort, ens ho comunicaren a la mare i a mi unes hores més tard a l'hospital. No podia parar de preguntar-me el per què de tot plegat. L'accident s'havia esdevingut d'una manera massa ràpida. En Marc havia mort dessagnat. No vaig ser capaç d'escoltar com s'havia fet aquella ferida mortal. La mare plorava als meus braços, la sentia tan dèbil que vaig tenir por que no se'm morís ella també. La desolació seria la nostra companya d'ara en endavant. Sobre meu queia la responsabilitat de carregar amb dues vides, un cúmul de ferros mal forjats s'abatia damunt el meu cos prement-lo fortament contra terra. Em faltava aire.

Al tornar a la fàbrica després de l'enterrament, els propietaris em van fer cridar per entregar-me una indemnització, eren molts diners. Em van dir que els sabia de greu, però que de fet el meu germà va actuar de manera temerària a l'acostar-se a la màquina sense conèixer-ne el funcionament. Em va sobtar que fessin servir l'adjectiu temerari, en Marc no ho era pas. Però vaig preferir no dir res, acceptar els bitllets i tornar al meu lloc. Molts treballadors se m'acostaren aquell dia per donar-me el condol; alguns havien vingut a la sepultura, d'altres no. D'entre tots ells, em van sorprendre les paraules del conserge: aquesta maquinària és ja molt vella... Els seus ulls em volien dir alguna cosa més, però la por li embussava les paraules a la gola. A l'acabar la jornada em vaig anar a canviar, sentia que les parets queien sobre meu per tancar-m'hi a dins i no deixar-me sortir. No sabia com podria suportar cada dia la mateixa situació sense ningú al meu costat. “El temps ho cura tot” deien les companyes; sí, el temps. Quan vaig obrir el caseller que em corresponia, hi vaig trobar un feix de papers amuntegat sobre les meves coses. Vaig tractar d'esbrinar què eren però ràpidament els vaig amagar al fons d'una bossa per evitar les mirades curioses.

Un cop a casa, em vaig disposar a llegir els documents oculta de la mare i la Núria. I quina va ser la meva sorpresa al descobrir que la maquinària que feia funcionar la fàbrica no havia estat ni canviada ni revisada d'ençà la seva obertura l'any 1908. Vint anys funcionant i sense tenir cura del manteniment! A poc a poc vaig anar prenent consciència del que volia dir tota aquella informació. No sabia què havia de fer amb tot allò, però una cosa era clara, no s'havia tingut gens en compte la situació d'en Marc; ens havien pagat molts diners perquè no tractéssim de remoure res, però algú sabia que el procediment realitzat no havia estat just. En aquell moment la ràbia bullia per les meves venes, volia anar en contra la burgesia aposentada que s'havia venut a la dictadura; volia esclafar-los amb les pròpies mans perquè veiessin què era haver de treballar de veritat. M'adonava que en la nostra feina no hi havia garanties, en qualsevol moment els aparells podien fallar i acabar amb les nostres vides, com havia passat amb en Marc. Vaig trigar uns quants dies a prendre una decisió, però cada matí que m'acostava a les portes de la fàbrica sentia amb més força que havia d'actuar. Vaig demanar de parlar amb el director. En aquells moments el president de l'empresa Elizalde era la vídua Carmen Biada, feia tot just un any que havia aconseguit el poder absolut sobre la companyia del seu difunt marit. L'encarregat de la nostra planta es deia Julio Rentería.

A mesura que m'acostava a la sala de direcció m'anava sentint cada vegada més petita i diminuta, a les parets hi havia penjats retrats d'antics directors i gerents que em miraven per sobre l'espatlla, lluïen distingits, però els seus somriures denotaven la cobdícia que caracteritza la societat burgesa. Em van fer entrar en una estança fosca, amb un parquet opac sota els meus peus i unes parets plenes d'estanteries on convergien papers i llibres. Al fons, un home rabassut i enfonsat dins una butaca m'observava amb els seus ulls de granota repugnants. Julio Rentería féu un gest imprecís per indicar-me que m'assegués. L'escriptori que s'interposava entre nosaltres estava folrat amb pell verda. M'ordenà que parlés. Vaig centrar la mirada en les meves mans que, tremoloses, s'agafaven l'uniforme. Vaig dir-li quin tipus d'informació havia arribat a les mans, vaig amenaçar amb fer-la pública i organitzar un escàndol.
La memòria del meu germà serà netejada.
No m'atrevia a aixecar els ulls per veure la reacció de Rentería, a l'última, vaig decidir observar-lo amb cautela. Restava en silenci i molt pensatiu. Els llavis els mantenia premuts formant una fina línia. Em va dir que podíem trobar una manera de resoldre-ho, que no calia que em posés dràstica.
He de sortir un moment a fer una trucada, esperi's aquí, ara torno.
Va aixecar el seu feixuc cos de la butaca i es tancà dins una sala contínua. Al tornar, va seure amb molta parsimònia abans d'obrir la boca altre vegada.
Què li semblaria si vostè m'entrega aquests documents i nosaltres li donem un lloc de feina millor. Lluny de la fàbrica i els seus voltants. Què me'n diu d'entrar a treballar a Ràdio Barcelona com a hostessa? Faria moltes menys hores que aquí i cobraria més diners...
Prosseguí amb la seva retòrica uns quants minuts, estava tractant de comprar el meu silenci. Però com volia que acceptés aquelles condicions? Si havia arribat a anar allà era per recuperar la memòria del meu germà, havia estat molt difícil decidir-me...
Bé, vostè s'ho pensa amb més calma a casa seva, pensi en la família que té i si li convé muntar-nos aquest escàndol...

A casa ho vaig pensar molt. Els últims mots de Rentería m'havien fet reflexionar. La Núria era aleshores el centre dels meus pensaments. Si filtrava aquella informació poca gent en faria cas. Els obrers no tenen manera d'organitzar-se sense ser perseguits i segons quina premsa tractaria de tapar els fets recorrent a qualsevol mentida respecte la meva família. A més, si feia públics els documents, de segur que em quedaria sense feina i allò si que no ho podia permetre. I així és com he acabat aquí dins ordenant papers. Perquè en el fons no sóc res més que una formiga, un minúscul insecte que no té veu, però que a poc a poc ha pogut anar-se construint la seva vida. Ni la mare ni ningú no sabran mai que en Marc no morí per haver comès una imprudència. Això ho guardaré per les meves hores de soledat en aquesta cambra, ordenant els mals endreços de la Ràdio i del meu cor. Continuaré essent sempre la mateixa persona, la que que en Marc em va dir que havia de ser i de la qual ja no sóc capaç de fugir. En aquests temps toca acatar les ordres i seguir com si res no passés. Amb el cap cot i els pensaments arrestats dins el cap. Oprimits i empresonats pel silenci.