Batec empresonat

I

Diuen que l'esperança és l'últim que perdem abans de deixar de ser, però el problema és saber quan arriba aquest moment, el moment en què canviem la nostra pell humana per una altra, arrossegant tots els que ens envolten dins un continu bucle de desesperació.

Em trobava ajagut davant del telèfon esperant alguna trucada relacionada amb una oferta de feina. Ja feia un any que havia acabat l'últim projecte en el qual havia estat treballant i no parava d'assistir a entrevistes prometedores que no servien per a res. La situació començava a ser desesperant ja que ni tan sols els antics companys es dignaven a trucar-me. Sempre havia sabut que era difícil trobar treball dins el món audiovisual, però no era això el que esperava després de cinc difícils anys estudiant, dos treballant amb l'adaptació d'un llibre per a un guió cinematogràfic, d'altres feines esporàdiques en sèries eternes de la televisió i fins algun article de crítica als diaris. Els meus antics caps havien donat bones referències sobre mi a les diferents empreses on havia presentat currículum: però res anava com hauria.
El telèfon continuava inert; era de color blanc trencat i potser una mica massa gran per a la tauleta on jeia. Des del sofà estant encara semblava més enorme i desproporcionat. Potser era per la meva posició: em trobava estirat de cap per avall amb l'objecte en qüestió més prop del meu rostre que el meu propi nas. Una llumeta intermitent feia pampallugues a cada segon, sí, era realment irritant. Finalment vaig decidir aixecar-me i allunyar-me d'aquell element comunicatiu que no m'havia portat més que aflicció durant els últims dotze mesos.
Al fer dues passes pel menjador em vaig adonar que vivíem pràcticament en una caixa de llumins. No em queixaré; és una caixa de llumins força bonica, a més, no sóc precisament jo qui paga les factures cada mes. Sóc un mantingut, ho accepto – suposadament és una situació temporal –.
Vaig dirigir-me a la cuina per a preparar un suc de taronja, però un cop dins, l'olor de préssec madur em va fer canviar d'opinió. Un crit punyent provinent del meu estómac em recordava que m'havia passat dues hores senceres observant el maleït telèfon, estúpid element! Ja eren pràcticament les quatre i encara no havia menjat res d'ençà la nit anterior.
De sobte vaig tenir unes ganes boges de trucar la Diana per saber què tal li estava anant el dia. M'havia adormit i no l'havia vist pas marxar. Se'm feia estrany no veure-la pels matins, sovint em despertava tot agafant-me el braç per anunciar-me que se n'anava, d'altres em feia un lleu petó als llavis, però les vegades que marxava sense dir res volia dir que tenia molta feina o bé s'havia enfadat. Vaig fer un pensament per recordar què podia haver fet malament la nit anterior... Res, segurament tenia problemes amb l'entrega d'un treball en el qual estava immersa. Vaig desistir d'agafar el mòbil per trucar-la, en primer lloc perquè em quedava massa lluny d'on em trobava – sí, ja sé que he dit que vivíem en un pis minúscul, però per a la meva persona deu passes són massa –, i en segon lloc perquè de segur que estaria enfeinada. No suportava que la destorbessin quan treballava, en això érem clavats.

Un cop alimentat i més despert em vaig posar a treballar, o com a mínim, intentar-ho. A conseqüència de les trucades que no rebia i dels missatges que no em deixaven, la meva producció literària s'havia congelat. No tenia capacitat per escriure res, ni un simple article que em poguessin publicar. Ja feia sis mesos que em qüestionava la meva capacitat creativa. Tot i que la meva ment intentava foragitar aquesta idea era inevitable no trobar-me-la quan posava els dits sobre el teclat de l'ordinador o agafava un bolígraf amb la mà. Em sentia obligat a escriure qualsevol text que, per cert, em podia arribar a portar un dia sencer; tot per acabar llençant-lo a les escombraries com faria amb la pell d'un plàtan. Les idees m'evitaven i m'obligaven a enfrontar-me cara a cara amb el meu conflicte, m'enviaven directament a l'abisme: si no aconseguia feina en breu m'hauria de conformar amb el primer ofici que trobés. No és que la idea em fes gaire gràcia però de vegades fins i tot aquesta opció semblava inexistent. Era com si estigués estancat enmig d'un riu que va seguint el seu curs sense mi. Definitivament necessitava que em truquessin. Vaig aixecar la vista de l'ordinador per localitzar el descomunal telèfon de la sala. A escassos metres de les meves cames. Durant el dia, la taula per menjar es convertia en el meu escriptori personal equipat amb tot allò que una persona en alt rendiment “escriptiu” pot necessitar. Però com bé ja he dit abans aquest no era precisament el meu estat, tot i així, creia que també estava bé tenir-ho preparat pel que pogués passar. Mai no havia cregut en la inspiració com un do màgic que apareix en els moments menys esperats, més aviat opinava que tot és fruit d'un treball constant. Però ara no mentiria si digués que esperava una il·luminació (o un miracle, tan se val) que fos capaç de treure'm d'aquella situació.
Per sort, la fressa d'uns passos propers a la porta i el so metàl·lic de les claus en contacte amb el pany van foragitar aquests pensaments. La Diana va entrar a casa carregada amb dues bosses del supermercat. Ens vam saludar i immediatament vaig seguir-la a la cuina per guardar el que havia comprat. No vàrem intercanviar gaires mots en el sincronitzat procés d'ordenar el proveïment. Tot bé? Sí. Has passat un bon dia? Què has dinat?
Se la veia cansada. Li vaig dir que s'ajagués al sofà mentre jo preparava el sopar. Em vaig limitar a descongelar un gaspatxo fet dies endarrere, sabia com li agradava de menjar-lo a l'estiu.
Alguna trucada interessant? - Féu la Diana des del menjador.
No pas, tot com sempre. Crec que deixaré de fer entrevistes i buscaré una feina més pràctica. No puc permetre que el teu sou continuï sent l'únic que manté aquesta casa. Necessito ajudar econòmicament.
Però aquest és un món difícil, ja ho saps. Has de persistir; només així podràs aconseguir el que et proposes. - Sense poder evitar un sospir clarament decebut.

Vam sopar parlant animadament d'una pel·lícula que havíem vist la nit anterior, ens trobàvem l'un davant de l'altre, menjant la sopa estiuenca amb avidesa. Durant tot l'àpat vaig notar com la Diana m'anava observant d'una manera distant tot i estar comentant divertida el film. - pot semblar estrany, però una de les seves moltes virtuts és realitzar varies activitats alhora sense que es noti, desafortunadament per a ella, els tres anys de convivència com a parella m'havien servit per descobrir una mica què s'amagava rere cada gest i rere cada mirada –. El més probable era que estigués maquinant alguna cosa. No ho deixà anar fins que no ens trobàvem estirats al sofà mirant la televisió. Tenia el seu cap sobre la meva falda, li acariciava els cabells fins i negres. D'una manera despreocupada em preguntà quant temps feia que no sortia. Jo li vaig dir que des d'ahir a la tarda, que havia anat a comprar pa. Ella rigué.
No, de veritat, quant temps fa que no et reuneixes amb els teus amics?
Doncs... Una eternitat – em vaig sincerar recordant l'última vegada que havia vist en Marc i l'Adrià, els que havien estat els meus amics durant la carrera.
Voldries quedar amb ells per dinar o sopar un dia d'aquests? Potser et va bé recordar i saber què ha estat de les seves vides.
La Diana pronuncià aquelles paraules molt fluixet, vigilant de no tocar una tecla errònia en el meu interior. Vaig pensar un estona en la proposta. Al principi, ho accepto, em va fer una mandra impressionant, però ràpidament vaig començar a sentir enyor de les tardes que havíem passat junts. Vaig dir-li a la Diana que em semblava una bona idea, al cap i a la fi, no em podia convertir en un reclús la resta de la meva vida.
Molt bé doncs, si no els vols trucar tu ja m'encarregaré jo de dir-los alguna cosa per... - Vaig silenciar els seus llavis amb un petó llarg i lent que féu passar el documental que estàvem mirant a un segon pla.

L'endemà al matí em despertà tot acariciant-me lleument els cabells i dient-me adéu. Tenia les esperances renovades després d'ahir, però al sortir de l'habitació em vaig trobar cara a cara amb el telèfon, que em mirava desafiant, de fit a fit. Vaig tractar d'evitar-lo i vaig anar a esmorzar. No podia deixar que aquell aparell continués sent amo de les meves accions, havia de canviar, sortir del camí en el qual havia entrat. Em dirigia directament cap a una caiguda i el que acostuma a ocórrer amb les caigudes, és que un mateix mai no sap quant profundes són fins que no és al fons i ja no en pot sortir.


II

La Diana havia aconseguit reunir-nos a tots per anar a sopar en un restaurant del barri anomenat “Primeras impresiones de la Tierra”, es veu que pertanyia a una parella d'americans que eren clients de l'empresa per la qual treballava la Diana.
Em vaig sorprendre quan la Diana va treure el cap per la porta del bany mentre em rentava les dents, per dir que en Marc vindria amb la seva parella. Parella? Ell sempre havia estat un home independent que no estava fet per a les relacions de llarga durada. L'Adrià era una altra cosa, però en Marc? No, ell era ben diferent. No suportava estar lligat a plans de futur, li agradava la improvisació de cada moment, les sorpreses. Segons la seva manera de ser, tenir una parella significava saber que cada matí hi hauria algú esperant-te a l'altre costat del llit, que hauries de viure una rutina coneguda que t'imposaves a tu mateix per voluntat pròpia. Ell sempre ho havia evitat això.
Hem quedat demà a les nou, intentaré sortir una mica abans de la feina per anar a la perruqueria, podries venir, així t'arregles una mica per l'ocasió -. Deia la Diana mentre jo escopia la pasta de dents a la pica i ella s'amagava rere els llençols del llit.
Crec que no vindré, gràcies per preocupar-te.
Els meus amics ja em coneixien i sabien perfectament com era. No calia que anés a tallar-me el cabell expressament perquè havia quedat amb ells. Si no em podien acceptar tal i com era, qui ho faria? No, com a molt potser em posaria aquella camisa que em va regalar la mare de la Diana l'últim nadal – encara estava embolicada i morta de riure al fons de l'armari -. Sí, allò faria. Tot i així em vaig observar uns instants al mirall que acabava d'embrutar amb quatre gotetes d'aigua. Els meus ulls, mig d'esquirol mig de granota, eren el que més cridava l'atenció del conjunt, estaven emmarcats per una lleu ombra fosca propera a les ulleres. Em veia cansat però no tenia motius per estar-ho. Els cabells tampoc no eren tan llargs; just per sota les orelles, perfecte per dissimular-les (els lòbuls d'aquestes recordaven a les d'un elefant animat força conegut). Vaig deixar de mirar-me, havia arribat a la conclusió que si ho continuava fent m'acabaria qüestionant què feia un home com jo amb una noia com la Diana, baixeta però esvelta i sempre alegre. Al sortir del bany la vaig trobar somrient tot llegint un llibre que li havia regalat feia poc d'un dels seus autors preferits. Només la llum de la tauleta il·luminava l'habitació. Amb molta cura vaig ficar-me dins del llit per evitar molestar-la. No va funcionar.
Estàs bé Julià? Últimament et trobo una mica diferent.
Sí, i tant, només és que estic cansat – em va mirar estranyada – de veritat, no has de patir.
Vaig fer un esforç per mostrar un somriure que no semblés fals. Després d'escrutar el meu rostre en busca d'alguna senyal delatora de malestar, em va fer un petó de bona nit i va apagar el llum alhora que deixava el llibre sobre la tauleta. La foscor m'inquietava. Vaig cercar el cos de la Diana entre els llençols i la vaig abraçar fortament per l'esquena fins que em vaig adormir.


Altra vegada estava sol al pis. A mesura que anaven passant les hores tenia més ganes d'anar a sopar. Mai no he estat devot d'aquesta mena de reunions, més aviat solia defugir-ne, però aquesta vegada em venia més de gust que mai. Suposo que era perquè feia prop de dos anys que no ens vèiem. M'estranyava no haver-me adonat que trobava a faltar els meus amics. Com els podia haver oblidat? Bé, ells van marxar a l'estranger a fer un post grau i jo vaig quedar-me aquí perquè m'havien contractat per una feina. Qui sap si potser ara m'anirien millor les coses si també hi hagués anat, però no ho podia fer, no podia deixar la Diana. Aleshores acabàvem de conèixer-nos i era la primera vegada que sentia que volia estar realment amb algú. Encara recordo com em va costar aconseguir que es fixés amb mi. No, no podia marxar.

Avançàvem veloçment pel carrer, fèiem tard. La parada a la perruqueria havia portat més cua del que la Diana es pensava i havia arribat a casa amb el temps just per vestir-se. Amb tot, jo no trobava la camisa que havia pensat posar-me i quasi em torno boig buscant-la. Al final la Diana la va treure de sota un calaix seu. “Creia que no voldries ni veure-la i havia pensat que me la guardaria per fer-ne alguna cosa per a mi, a la mare li agradarà saber que te l'has posada”. M'havia dit mentre es penjava una arracada de l'orella.
En la distància ja podia endevinar tres siluetes dretes davant del local il·luminades vagament pel fanal del carrer. Segur que són ells. Una de les ombres subjectava la mà d'una noia. Aquest deu ser en Marc, que n'està de gros ara.
Les salutacions varen ser fredes. Un sec hola Julià i una encaixada brusca de mans. Jo anava disposat a fer una abraçada però ells molt hàbilment la van evitar. En Marc em va presentar la seva xicota. No feia per ell. Massa tímida i poca cosa, semblava estar-se avorrint molt abans de començar. Si el retrobament no va ser, ni de lluny, tan emotiu com jo esperava, la vetllada va resultar sòrdida i ensopida.

Al principi, la nit avançava amb lentitud. Ens costava agafar un ritme de conversa, formulàvem preguntes que eren respostes amb monosíl·labs i els silencis incòmodes es mostraven com els millors candidats per ésser les estrelles del sopar; cap dels invitats estava massa emocionat per la trobada. A mesura que els plats començaren a circular per la taula i el vi per les copes, una espurna d'animació aparegué per uns instants.
Sí! I recordes quan l'Adrià imitava el professor d'història dels models audiovisuals? Ho feies molt bé! a veure, te'n recordes de què deia... - en Marc mirà l'Adrià buscant el seu suport amb la mirada brillant i plena de vida; com sempre havia estat.
I tant que ho recordo – va tancar els ulls com si s'estigués concentrant per una actuació, va abaixar el cap i les paraules començaren a sortir com si res, imitant l'accent francès que tant caracteritzava al mestre - “A veure nois i noies, als del fons i als del davant, a les el fons i a les del davant, aquí veiem un clar exemple del que no hem de fer mai...” -.
Tots rèiem de la seva imitació; per uns instants vaig tenir la impressió que res no havia estat modificat, que encara érem uns joves estudiants que es creien que ho podrien ser tot en el món. La cosa semblava funcionar, els records ens van servir una estona per riure i restablir les relacions que havien existit entre nosaltres. Però de sobte l'Adrià va callar de cop.
Però això ja són temps passats, ara riem de com d'estúpids vam arribar a ser... Les coses han canviat molt en aquests últims anys. Què has dit que estaves fent ara Julià?
Ah, bé, doncs... - no sabia què dir mentre vuit ulls es clavaven sobre meu esperant la resposta correcta, no volia mentir – sóc un guionista en hores baixes. - Vaig acceptar al final.
Es va fer un silenci curt que la Diana va intentar trencar dient que la seva orada era d'allò més bona. La noia de'n Marc li va seguir una mica el joc, però sembla ser que les meves paraules van despertar en l'Adrià ganes d'expressar la seva opinió respecte la professió que tots havíem desitjat.
En aquest món només hi ha dues menes de guionistes: els somiadors, que estaran tota la vida esperant el seu moment, i els triomfadors, que comptaran amb inimaginables influències. - continuà parlant d'aquella classificació que havia establert fins que el parlament derivà cap al que ell havia fet per guanyar-se la vida i evitar la primera opció – Sort que el meu pare em va saber reconduir que sinó...
No em podia creure el que sentia. L'Adrià que tenia al davant era el mateix Adrià que s'havia escapat de casa seva per estudiar la carrera que volia? El que estava eternament enfrontat amb el seu pare per no donar-li suport amb l'ofici que havia triat? Tants anys compaginant estudis i feina per acabar caient en el forat del que sempre havia fugit. Em semblava molt trist.
Creia que aquesta mena de declaracions ja havien acabat, però de seguida entrà en Marc amb les seves idees. Ell digué que havia tingut sort de conèixer a no sé qui per entrar a treballar en un d'aquests shows de la televisió que devoren la ment de les masses omplint-les a brutícia i que ridiculitzen l'ésser humà fins extrems totalment inesperats. Tot això em va portar a preguntar-me: què hi faig aquí?
Em sentia incòmode; estava molt molest per la situació. En primer lloc, perquè feien veure que no existia mentre criticaven la meva manera de fer en la meva presència. En segon lloc, perquè parlaven amb una prepotència que feia vomitar. I en tercer i últim lloc, perquè no reconeixia els que havien estat els meus amics dins dels seus ulls. On quedaven les seves creences i idees que havien format les bases de les seves persones? Vaig arribar a la conclusió que era estúpid preguntar-los-ho ja que el més probable era que em sortissin amb qualsevol impertinència, a més, ja sabia la resposta d'aquells éssers que havien renunciat a la seva vida: “Resulta que ens hem fet grans i ens hem sabut adaptar al món, mentre el jove Julià encara viu dins la seva imaginació”. Que estúpid que havia arribat a ser, pensar que encara serien els meus amics. La Diana també estava horroritzada, però només jo era capaç de notar-ho. Ho sabia perquè tenia la copa de vi agafada entre el dit polze i l'anular, sempre feia el mateix quan estava nerviosa o es sentia incòmode.

Resumint. El sopar va ser un desastre absolut. El que havia estat un intent per tractar d'ajudar-me a sortir del sot que havia estat excavant durant l'últim any, havia acabat essent com si haguessin posat dinamita dins el forat per fer-lo encara més gran a una velocitat atroç.
Al tornar a casa, tant la Diana com jo estàvem fets pols. Encara no havíem estat capaços de reaccionar. Havia estat un cop massa dur per a tots dos. Era com si ens haguessin arrencat la joventut dels nostres cossos per unes hores. Estàvem fora de lloc.
Tots dos estirats al llit, un a cada costat, observant el no-res. Encara no havíem gosat parlar del sopar i de les sensacions que ens havia deixat aquella trobada, jo tenia por de dir el que probablement la Diana també pensava. Ella va ser la primera en trencar el gel.
Potser no ha estat una bona idea.
No pateixis, no ha estat pas culpa teva. La gent canvia, ho hauria d'haver suposat en lloc d'haver-me fet il·lusions.
Encara no puc entendre què els ha passat. Estaven actuant completament en contra els seus principis.
M'havia tret les paraules de la boca. En contra els seus antics principis, hauria afegit jo. Era realment decebedor veure'ls parlar com ho feien. No podia deixar de pensar en el que havia presenciat aquella nit. Allà havia vist els canvis que experimenta una persona per adaptar-se a les seves necessitats personals a causa de la societat en la qual vivim. Però el que m'espantava més no era el fet de veure'ls diferents, sinó pensar que potser jo no trigaria gaire a caure, creia que hi era més aprop que no em pensava. Feia dos dies que la possibilitat de buscar una feina pont per ajudar la Diana amb l'economia de casa em rondava pel cap. Qui sap si potser hagués agafat una feina que a la llarga m'hagués convertit en un ser tan egoista com el que ara eren en Marc i l'Adrià. Qui sap si jo també hagués sucumbit a la vida fàcil i plena de mentides. Hauria dut la Diana amb mi? Segur. L'hauria corromput injustament. Havia d'aturar allò que no sabia com, havia començat a canviar dins meu. M'apressava parar-ho, o si més no, desviar els meus passos cap a un altre lloc. Volia solucionar el que fos que em torbava la ment des de feia temps. Potser el que havia de fer no era res més que enfrontar-me realment a les meves pors. Retratar-les en el paper, mirar-les cara a cara i amb objectivitat per entendre'm. Sí, això era, treure-les de dins. Aquella nit vaig decidir que em dedicaria a escriure allò que pensava, elaboraria un text on quedessin reflectides les meves opinions del món – si no totes, com a mínim una petita part on es veiés un canvi com el que han experimentat els meus antics companys–. A partir d'aquell moment, lluitaria nit i dia contra una part de mi que es negava a sortir: em descobriria a mi mateix.


III

Aquella nit, pràcticament no vaig poder dormir, em sentia francament malament. No només pel desastre del sopar, sinó perquè notava que les coses no anaven bé, continuava caient sense saber-ne el motiu. Vaig arribar a tenir la impressió que m'enfonsava dins el llit, que aquest m'engolia i em cobria fent-me desaparèixer de la superfície terrestre. Pot semblar paranoic, però així era com em sentia, la meva presència resultava completament inútil i innecessària. La Diana semblava no adonar-se de res, ella feia el moment més portable. Només m'enganyava a mi mateix, estava alentint allò que era imminent.
Em vaig aixecar d'hora per anar a comprar uns croissants de xocolata per esmorzar a la pastisseria de sota. Ja feia molt de temps que no tenia un detall així amb ella. Abans, però, em vaig dutxar per intentar treure de la meva pell aquell malestar. Em vaig fregar d'una manera molt forta amb l'esponja per tractar d'eliminar tota aquella impuresa i inseguretat que transpirava cada porus del meu cos. No va sevir de res. Al posar-me la roba neta de l'armari, aquest sentiment de buidor em va tornar a omplir. La gent podia pensar que allò no era més que una nova faceta de la meva persona, però sabia que no era així. Ho veia com una mena d'ésser extern que havia penetrat dins les meves entranyes, i ara esperava, atent, rere les portes del meu cap per entrar en el moment en què em desorientés. Encara no sabia què era. No ho volia saber, necessitava eliminar-ho abans que acabés amb mi, o el que era pitjor, amb la Diana.

Va ser un diumenge plàcid. Després d'esmorzar vàrem anar a fer un volt per la ciutat. Vam passejar fins al barri on havíem viscut abans de traslladar-nos a la nostra casa actual.
Em sorprengué veure els canvis que havia sofert el carrer en només dos anys. Ja no quedava cap establiment que nosaltres coneguéssim. El temps havia modernitzat l'espai adaptant-lo a l'època que vivíem. On abans hi havia hagut el colmado on compràvem la fruita cada setmana, ara hi havien plantat una luxosa botiga de roba. Recordo especialment aquell antre perquè hi vaig arribar a anar dues vegades al dia durant una setmana. La Diana va caure malalta i no menjava res del que el metge m'havia recomanat que li donés, per això em vaig veure obligat a llançar-me a l'exhaustiva recerca de noves fruites que l'organisme de la meva xicota pogués acceptar. Vaig establir una relació força curiosa amb el botiguer, que cada dia m'ensenyava les noves mercaderies com si de droga es tractessin; em feia sentir com si fos una mena d'addicte enganxat més i més a les noves substàncies. El vell cafè de les cadires atrotinades havia estat substituït per un restaurant que respirava fredor i semblava capaç d'encabir les personalitats més emblemàtiques de tot el món. En aquell bar va ser on vaig conèixer el meu futur soci pel projecte de l'adaptació d'un guió cinematogràfic, allà vaig sentir que la meva carrera ja estava encarrilada per la via de l'èxit. Com d'equivocat estava. La Diana tirava fortament del meu braç alhora que anava assenyalant totes les botigues que encara es mantenien com nosaltres les coneixíem. Ens vam aturar davant l'edifici on havíem viscut. Es veia vell i demacrat, pràcticament a punt de caure. Vam estar a punt d'entrar-hi però un cartell penjat a la porteria ens va aturar. Deia que s'enderrocava el bloc de pisos aquella mateixa tarda per construir-hi una mena de galeria de roba que aportaria una millora econòmica al barri. Tot em semblava diferent i distant, de la mateixa manera que havia passat amb els meus antics companys, veia com res es mantenia estable.
Aquella caminada va tenir un significat profund per la meva persona perquè em va fer adonar de l'impossibilitat d'evitar els canvis. Formen part del que anomenem el curs del món. Vaig veure que no havia d'esquivar un sot si estava predestinat a topar-hi. Ara sentia que mantenir la relació amb la Diana només era una manera de congelar el temps, un dolç engany que em cegava la vista i m'empolsinava el camí. Volia dir això que m'havia d'apartar d'ella per continuar? No ho sabia, només sabia que m'havia de deixar portar per les meves passes i així descobrir si els nostres camins continuaven units.
Era allà, dempeus i sense cap lloc on agafar-me, sent jo mateix el punt d'equilibri: el centre de la meva vida. Va ser un moment d'allò més revelador, un moment d'aquells on t'adones d'algun fet que ja coneixies però que encara no eres conscient que existia o que encara no havies experimentat. Vaig decidir que em llançaria al buit, que em deixaria portar per la marea del que és desconegut i que fins aleshores m'havia semblat fosc i tèrbol. Veure de primera mà els canvis que experimenta el món em va obrir els ulls; va convertir una esquerda negre en una finestra plena de llum, un mur en una porta: em va donar una sortida.
Aquella tarda vam anar al cinema. No vaig dir-li res del que havia estat pensant a la Diana, però crec que ja intuïa una mena de canvi en el meu interior. Em vaig mostrar molt més alegre que els últims dies i això la va fer sentir bé. Al tornar a casa volia posar-me a treballar, no tenia temps per perdre, volia investigar a fons el que tenia enganxat a dins, i com abans ho fes, millor. Em va ser impossible. Tot i haver-li explicat a la Diana que per fi tenia una idea amb la qual començar, no em va deixar fer res durant tot el vespre, deia que ja m'hi posaria demà, que no sabia d'on venia tanta pressa. Vaig dissimular la meva decepció i li vaig seguir el joc. El telèfon continuava mort de pena, però ara m'era indiferent, no necessitava més que una llibreta i un dels meus estimats bolis bic negre per posar-me a treballar en la nova idea.


IV

El pis respirava silenci i calma. Eren les nou del matí i la Diana ja feia una hora i mitja que havia marxat. Jo no volia desaprofitar més el temps i vaig decidir llevar-me amb el tancar de la porta de l'entrada. Vaig menjar a consciència sabent que segurament no me'n recordaria de dinar. Sempre em passava el mateix quan les lletres cridaven a la meva porta, em feien oblidar la noció del temps i l'espai. En aquests moments només existien els mots que cosien una sèrie d'elements utilitzant el meu cap com a fil unidor i agulla. Vaig inspirar amb força tot tancant els ulls per concentrar-me: per fi estava sol. El moment esperat havia arribat. Tenia la llibreta roja davant meu, esperant que hi escrivís alguna cosa que la fes sentir orgullosa d'estar sota el meu poder. La vaig obrir per escriure el meu nom a la contraportada Julià Llarclara. No la podia decebre, ja que si ho feia sabia que potser hauria perdut el punt de llum que havia entrat a la cambra fosca en la qual estava reclòs.
Em vaig deixar portar pel sentiment i les paraules, que ara, després de tant de temps em tornaven a pertànyer. Fora, havia començat a ploure. La pluja queia incansable sobre els terrats de les cases, repicant contra les finestres i amagant-se pels desaigües.
Per fi podia recordar què em passava quan els mots brollaven de la meva ment com talment ho feia la pluja en aquells instants. Una paraula seguia l'altre amb un ordre lògic i coherent: no existia millor manera de dir el que veia. Començava a dibuixar una història; una casa de la qual després elaboraria tota la ciutat. Amb les seves xarxes secretes, les converses dels matins i fins el que s'amagava rere les parets de cada llar. Teixia un tapís que sabia que no hauria de desfer per la nit, ni mai.
El petit pis havia eixamplat les seves parets fins a l'infinit; m'havia convertit en el Déu tot poderós que jugava amb el seu món i els seus personatges, observant el tarannà d'aquests i divertint-se fent proves per veure les seves reaccions envers diverses situacions. Gairebé havia oblidat el que sentia quan escrivia.

I així van anar passant els dies, em vaig deixar endur per una febre creadora tan forta que no tinc consciència de quant temps va passar.

La reclusió estava durant massa. Havia penetrat tant endins d'allò que feia que sentia que començava a desaparèixer de la realitat. Amb la mà esquerra vaig tancar la llibreta i amb la dreta vaig agafar el jersei blau de sobre la cadira. Tot i que era estiu m'agradava dur-lo; em donava seguretat. Abans de marxar em vaig fixar de tancar bé el pis.
No sabia cap on anar, tot em semblava una mica estrany. Vivia tant submergit en el meu cap que tota la resta d'elements m'eren externs i llunyans. Vaig deixar a les cames prendre una decisió. Per uns instants em va aparèixer la imatge d'un rossí guiant un fals cavaller de la Manxa. Em va fer gràcia la idea que les cames fossin una part independent amb capacitat de pensament.
Intentava fixar-me en les cases i els locals al passar però, a poc a poc, em vaig tornar a internar en les profunditats del bosc que era la meva ment.
I així, sense adonar-me del que feia, vaig arribar a aquell bar, on el matí dolç i la nit freda es fonien amb el cafè. Els arbres del carrer ombrejaven el passeig, però tot i això, la calor continuava sent ben forta. Per aquest motiu i per l'atraient cartell de l'entrada, vaig decidir de passar a prendre un refresc. El lloc on sempre havia segut no era buit, un home barbut que fumava un puro l'ocupava. Em vaig acomodar a la barra i vaig demanar una orxata. El local continuava essent brut i vell, un antre antic que havia viscut temps millors en èpoques passades. Les rajoles roges del terra no havien estat netejades des de temps ancestrals i les cadires i els tamborets grinyolaven amb el més mínim moviment. Però l'espai encara tenia l'encant encisador de la primera vegada que hi vaig venir, quan era un jove estudiant de la universitat buscant una taverna per dinar. Recordo seure entre els coixins del sofà, on jeu aquest home gran, menjant i repassant uns apunts quan ella va entrar. Somreia radiant i es va esperar vora la barra a que la poguessin atendre, just una mica més enllà d'on ara sóc jo. S'aproximava el final de curs i la calor es començava a notar, duia una faldilla curta d'un to beix movent-se com si tingués vida pròpia. La llum queia sobre seu com si la volgués adorar. No era la primera ocasió que veia la Diana, ja l'havia pogut contemplar altres cops voltant pel campus, però sí era la primera vegada que em vaig atrevir a dirigir-li la paraula. El bar estava ple i pràcticament no quedava cap taula lliure, em vaig aixecar i li vaig preguntar si volia seure amb mi. Tenia por, però ella em va reconèixer i em va dedicar un somriure; mentiria si no digués que vaig somiar mil nits amb els seus llavis. El cas és que va acceptar. Segué davant meu amb naturalitat i confiança. Em va deixar astorat. Només em volia perdre entre el mar de mel i foc dels seus ulls. Em captivava fins el més insignificant cabell del seu cap.
Però passat el temps em pregunto on havien anat tots aquests sentiments, totes aquestes primeres impressions i sensacions que atordien el meu pensar. Potser l'amor es gasta i se'n va, deixant rere seu un rastre de confiança i el record d'allò que va ser. Però tampoc fa tant temps d'això. Què ha canviat entre la Diana del bar i la que m'ha deixat dormint al llit aquest matí? Encara manté aquesta decisió que tant la caracteritza, però els seus ulls ja no em cremen. Ja no em moro si no sé on és quan no hi és, ja no busco res que em faci pensar en ella quan passejo. Ja no sé què espero, em deia endins.

Vaig estar-me una bona estona a l'establiment, de fet m'hi vaig quedar a dinar. Volia aprofitar la sortida per prendre alguna idea del bar com a escenari del text; vaig fer uns esbossos a la llibreta vermella (tot s'ha de dir: no gaire aproximats). La història em donava què pensar i això em feia feliç ja que aconseguia extreure la meva persona del malestar i de les preocupacions que recentment ocupaven el meu cap. Però una vegada fora del local tot va tornar, com si tan sols hagués estat immers en un dolç somni del qual m'acabava de despertar. Tanmateix, aquesta vegada només tenia una imatge a la ment: la Diana. No sabia què fer. La indecisió guanyava la partida per sobre el desig de continuar com sempre i la creença de canviar-ho tot. Davant del dubte, vaig fer el que sempre faig: fugir.
Tot recuperant la caminada iniciada al matí vaig dirigir els meus passos lluny de casa. No sé com ni perquè vaig acabar entrant en un bar de copes fosc que desconeixia totalment. Crec que el meu subconscient sabia millor que jo el que volia i per això m'havia dut allà: per evadir-me altre vegada de la realitat, aquest cop, però, mitjançant la beguda. Mai no havia estat bevedor, sempre era el que no prenia res a les festes i conduïa els amics cap a casa. L'interior del local era vagament il·luminat per una llum blava, em vaig asseure a la barra i vaig demanar un whisky. Sempre havia estat el noi bo que es comportava bé en públic i sabia estar, el que escoltava a classe, el que callava. Segurament per això vaig començar a escriure, em mostrava a mi mateix que tenia opinió fora els cànons establerts per la societat, m'encantava trencar-me el cap amb les problemàtiques dels personatges que creava. També llegia, sí, llegia molt. Vaig demanar un altre whisky, tan sols va caldre que aixequés dissimuladament el dit índex perquè unes mans sortissin de l'obscuritat amb la botella i la decantessin fent lliscar el líquid àgilment cap al meu vas. La música de fons juntament amb l'alcohol m'enterbolien, però per curiós que pugui semblar, va ser aleshores que vaig ser capaç de prendre una decisió important i definitiva. Ja sé que diuen que no s'han de prendre decisions sota l'efecte de l'alcohol, però fet i fet tan sols havia pres dos vasos.
Després de pagar, vaig sortir a fora a buscar un taxi que em pogués tornar; que tingués la capacitat de prendre una decisió no volia dir que em trobés en condicions de tornar pel meu propi peu, a més més, no tenia ni idea de la zona on em trobava. Vaig arrossegar-me fins a l'interior d'un cotxe bicolor. El comptador d'euros es va posar en marxa alhora que deia amb dificultat el carrer de casa.


V

Una vegada trobat el forat del pany vaig introduir-hi la clau per fer-la girar amb compte. Era tard i no tenia ganes de despertar la Diana. Els meus esforços no van servir per res ja que m'esperava amb els braços creuats asseguda al sofà. Tan sols una llum il·luminava el menjador deixant mig rostre de la Diana ombrejat, fet que aportava més tensió a l'escena que es presentava. Vaig tractar d'asserenar-me abans de l'enfrontament.
Em va preguntar perquè no l'havia avisada si tenia pensat d'arribar tan tard, jo li vaig respondre que no me n'havia recordat tot fent veure que no passava res. Però ella insistia contínuament en que era com si jo m'hagués esfumat d'un dia per l'altre, que la meva actitud no era normal. M'arribà a dir que tot m'era indiferent, que sempre que m'agafava la dèria d'escriure era com si desaparegués dins el meu món. Que el meu posat es tornava somiador i absent. Em començaven a irritar les seves paraules, com si fossin petites punxes que s'anaven clavant a la meva pell. Intentava controlar-me per no explotar i dir-li tot allò que em rondava pel cap sobre ella, fins que ja no vaig poder més.
I tu què? Vius enganyada en el teu món, penses que tot ha de ser perfecte: quedar bé davant dels amics i companys de feina, somriure, parlar de fets banals però que et penses que reconfortem, anar a festes i sopars, la feina, decorar el pis... Busques una cosa que no existeix i et bases en ideals ficticis per a trobar-ho. I perquè després diguis que sóc jo qui no trepitja la realitat.
Potser havia exagerat una mica, però no em sentia ni avergonyit ni culpable del que acabava de dir, tot el contrari, estava alliberat. Era com si aquella nit em sentís amb la capacitat suficient per trencar les cadenes i acabar d'una vegada per totes. La Diana va poder passar per alt les meves paraules enverinades i continuava tractant de saber què em passava pel cap. Per què sempre volia mostrar-se tan comprensiva amb tothom? Em desespera la seva posició calmada, que s'ho pensa tres vegades abans de donar un pas en fals. De sobte vaig veure que potser no seria capaç d'acabar amb tot, que la seva comprensió podria amb la meva sobtada força interna. Li vaig cridar, li vaig dir que fos impulsiva i que s'enfadés amb mi, que no entenia com podia continuar amb el seu posat seriós i serè. Ella s'aixecà amb calma per agafar-me per les espatlles i obligar-me a seure. Al ser aprop meu s'adonà de l'evidència que havia begut. Arrufà el seu nas i m'observà amb pena.
Tu mai no beus... - digué ella després d'una pausa.
No podia mirar-la a la cara ja que sabia que la seva expressió podia acabar amb la meva decisió, i ho havia d'evitar a qualsevol preu. Però no va dir res més, així que vaig aixecar el cap per observar la seva reacció. No entenia el que estava passant, els seus ulls estaven perduts i derrotats, fins i tot els cabells brillants semblaven tenir menys força. Vam estar així una estona, estudiant-nos mútuament, amb una espurna de pena en les nostres mirades encreuades. Vaig aprofitar la pausa per tractar d'explicar-me (tot i ser un intent estúpid ja que ni jo mateix sé amb exactitud què tinc).
És veritat que en aquests últims mesos he estat poc comunicatiu amb tu, al principi creia que era perquè no tenia feina i veia que els meus somnis naufragaven sense ni tan sols haver salpat del port, però m'he estat replantejant tot un seguit de qüestions sobre què som i cap on anem, potser hauríem de... En cap moment estic dient que ens vàrem equivocar al anar a viure junts, només que potser ara... Estic canviant interiorment, sóc inestable. No ho sé, em costa fixar-me en mi mateix tenint-te a tu al costat recordant-me com acostumava a ser. Crec que vull temps, un parèntesi.
La Diana va quedar paralitzada al seient. No sé què s'esperava que li digués però està clar que no era això. D'una manera desesperada i una mica barroera tractà de dir-me que m'estava equivocant, que tot ho deia perquè em trobava sota els efectes de l'alcohol i que demà ho veuria tot clar.
T'estimo, i això no es diu a qualsevol.
I jo no puc donar una resposta sincera al teu t'estimo. Ho he pensat força, realment necessito un descans.
La Diana es va posar a la defensiva fins que les llàgrimes van començar a lliscar-li per la cara sense descans. Aleshores es tapà per intentar amagar la decepció i els dubtes. Em va feia pena pensar que jo era la causa del seu plor. Si fa una setmana m'haguessin dit que faria plorar la Diana perquè la volia deixar, no m'ho hauria cregut pas, i vés per on aquí som. La veia sanglotar però no m'atrevia a protegir el seu cosset entre els meus braços, no hi tenia cap dret. A més a més, si ho feia sabia que sucumbiria a la seva dolçor, una vegada més. Precisament d'això fugia; per a mi la Diana era com un terròs de sucre que es fonia dins els meus ulls encegant la realitat i disfressant-la tendrament. Havia viscut molts bons moments amb ella, però ara ja havia esgotat les últimes reserves de sucre que estaven destinades a ésser meves.
Quant temps fa que tens clar que m'havies de deixar? Quant temps porto vivint sense tu? Tot ha estat tant ràpid... Quanta confusió! Vull pensar, vull que et tornis a pensar el que m'estàs dient. És tard, anem a dormir i demà continuem parlant. - va dir ella aixecant-se alhora que s'eixugava les llàgrimes amb la màniga del jersei.
Com vulguis, però passaré la nit aquí, al sofà. - vaig dir-li sense ni tan sols mirar-la.
Vaig sentir el so de les seves passes allunyar-se del menjador en direcció al dormitori. Després d'uns últims instants de cavil·lacions, vaig tombar-me i em vaig tapar el cos amb una funda que cobria el sofà.


VI

Em va despertar el so d'un batedor acompanyat d'una dolça flaire que amarava l'ambient. Em vaig aixecar amb curiositat per saber què era allò que sentia (tan sols eren les vuit del matí del diumenge). Al fer-ho vaig notar una punxada a l'esquena de la nit passada, dormint al sofà. Encara duia la roba del dia anterior. Em vaig dirigir a la cuina amb uns passos lents i cansats mentre m'anava estirant per alliberar-me del dolor comprès a l'espatlla. Al veure la Diana treure un partís del forn, la cara em quedà paralitzada i els peus se'm solidificaren a la porta que separava les dues estances. Tots dos ens vàrem quedar quiets, observant-nos.
He pensat que et vindria de gust esmorzar bé, al ser diumenge.
La mirava atònit, estic convençut que els meus ulls denotaven incomprensió. Ella continuà com qui res mostrant un somriure orgullós i gens ferit.
Creia que ahir ens havíem entès. - Vaig fer jo sense moure'm, cautelós.
Què dius? Vinga home, anem a menjar a la taula.
Col·locà el pastís juntament amb dos plats i uns tovallons en una safata verda de flors. De l'armariet n'extragué dues tasses i de la nevera llet. Tot plegat semblava massa surrealista. Li vaig agafar el braç per tractar d'aturar-la i obligar-la a mirar-me als ulls.
Per què ho fas això? - vaig fer jo sense deixar-li temps a reaccionar.
Ahir no sabies el que deies, anaves begut i estaves cansat perquè era tard – vaig notar un petit tremolor a la seva veu que em mostrava que no tenia tanta confiança com volia aparentar. Defugia de la meva mirada amb nerviosisme, com si s'escapés de la realitat que recentment havia aparegut del no-res davant dels nostres nassos. Baixà el cap.

Després d'una pausa li vaig alliberar el braç i em vaig girar, donant-li l'esquena, amb les mans sobre el marbre. Tenses.
Per què t'obstines en enganyar-te? Mai no hauria imaginat de trobar-me en aquesta situació, no amb tu. Repeteixo: em sap greu però les coses han anat així. - vaig inspirar d'una forma sorollosa – Sempre has estat comprensiva amb mi, com ningú altre ho havia estat abans. Deixa'm marxar, com a mínim per ara. En el fons no em necessites, més aviat crec que sóc una mena destorb, un obstacle en la teva vida.
No, no ho ets. I sí, sí que et necessito al meu costat. No em pots anunciar que em deixes d'un dia per l'altre i pretendre que jo ho entengui a la primera.

Vam continuar parlant acaloradament sobre el que ens havia portat fins aquell extrem. La conversa esdevingué una discussió. Cridarem. Estic segur que mai abans els veïns no ens havien sentit com ho feren aquell matí. Al final, pres per un impuls de ràbia infantil, vaig tirar la safata que la Diana havia estat preparant al terra. La trencadissa aturà els crits de manera permanent i definitiva. Ella s'ajupí a corre-cuita per tractar de recollir els bocins dels plats. Els buscava d'una forma desesperada, com qui tracta d'arreglar allò que ja no existeix, o de reanimar un cos sense vida; com si recollint els fragments pogués reparar la nostra relació i recuperar tot el que acabàvem de perdre. No ho podia suportar més. No podia veure-la lluitar d'aquella manera per una cosa que s'acabava d'esfumar. Vaig fugir del pis agafant de mala manera les claus de sobre la tauleta i tacant la porta rere meu amb un cop ben fort per acabar de trencar qualsevol fil que encara es mantingués viu entre nosaltres.

Vaig enfilar carrer amunt. Volia allunyar-me del món, desprendre'm d'aquells elements que omplien la vida però que no aportaven res de nou ni rellevant. Necessitava estar només amb mi mateix. Em va venir al cap la imatge d'Ulisses, sol i abatut enmig del mar després que els déus haguessin enviat una tempesta per castigar-lo. Amb un tros de fusta per company intentava tornar a casa, tornar a ser qui era. Jo volia arribar al mateix punt que ell; trobar-me sol i perdut enmig de la immensitat, sense res al meu costat per tornar a ser jo. La meva vida havia esdevingut un silenci sense ritme, volia tornar a sentir música.

Fugia entre carrers poc transitats, esmunyint-me a través del gran laberint que era la ciutat. Laberints. La vida em semblava un d'aquests aleshores. Jo em movia seguint els murs de formigó que m'oprimien; sentia angoixa i estava perdut. Els pocs transeünts que compartien amb mi part de l'escapada ni tan sols em miraven. Era com si ja no existís. Caminava sense pensar per on anava, recordant la Diana recollint els plats trencats, el cop de porta, la sensació de ràbia... No sé per què de sobte em semblaven molt llunyans.




EPÍLEG

Algú va trucar al timbre. A través de l'espiera va veure com un empleat d'una companyia de repartiment a domicili s'esperava davant de la porta. Obrí i signà. Estava estranyada de l'arribada d'aquell paquet que no sabia qui li havia enviat. A sobre de tot reposava una carta. Un calfred li recorregué l'esquena al obrir-la. No sabia que el seu contingut remouria records que ja creia enterrats.

“Estimada Diana,

Mai no som conscients d'allò que tenim fins que no ho hem perdut. Quin tòpic tant recurrent... És estrany, però mai no hauria pensat que això es pogués arribar a aplicar al meu cas. Em vaig equivocar; com tantes vegades ja havia fet abans. Sempre em perdonaves i ho volies tornar a intentar, jo et seguia com qui va rere l'estela de la felicitat. Ho accepto: no tinc iniciativa. I per un cop que creia que en tenia ho vaig trencar tot. No busco que em perdonis, ni tan sols que em vinguis a veure. Només vull que sàpigues que em sap greu. És tard, però com bé diu la dita: més val tard que mai.

Recordes el matí que vaig fugir a corre-cuita de casa? Segur que sí, ja que va ser l'última vegada que ens vàrem veure. Quan al tornar em vaig adonar que havies marxat no em va costar gaire endevinar que era per sempre. El pis restava en silenci. Ràpidament vaig notar la falta dels teus objectes que caracteritzaven tant l'espai. Les teves robes ja no eren vora les meves a l'armari i les maletes havien desaparegut. Em vaig asseure al sofà on havia passat la nit i em vaig aturar a pensar. Per què no em sentia millor si era el que havia estat buscant? Em trobava sol. No era això el que volia? A partir d'aquell moment vaig començar a lamentar la meva decisió. Et semblarà curiós però el primer que se'm va acudir fer va ser desconnectar el telèfon. No saps prou les ganes que tenia de trucar-te, però no era just dir-te que m'havia equivocat i que volia tornar a estar com abans. No, no ho era pas. Així que vaig decidir enfrontar-me a les conseqüències de les meves accions (com havia de fer). Vaig agafar la llibreta vermella i vaig començar a arrencar les pàgines escrites. En aquell moment no estic segur del que pensava però posant la vista enrere crec que devia ser per començar de bell nou sense res que em lligués a les idees que m'havien dut a realitzar l'estupidesa de deixar-te.

Una vegada ja tenia els meus objectes recollits me'n vaig anar del pis. Vaig llogar una habitació simple i barata prop del barri on havíem viscut abans. No t'explicaré l'avorrida rutina que vaig adoptar durant aquell temps, però sí que trobo rellevant dir-te que en les llargues caminades realitzades per la ciutat em va passar allò que Neruda va descriure tan bé en el seu moment: “Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas”. Llavors em vaig adonar de moltes coses, de canvis complicats d'explicar. Perquè m'entenguis una mica, va ser com si de sobte s'haguessin produït una sèrie de reaccions químiques que jo hauria d'estudiar i classificar com tot bon científic ha de fer. Vaig tornar a escriure. Aquesta tornada em va ajudar a ordenar-me altra vegada, a reconstruir-me després de l'explosió que havia causat. A poc a poc vaig anar refent-me, maó per maó, ciment amb ciment, fins a restablir els fonaments de mi mateix.

La sort em va començar a somriure. Després d'estar ben bé un any treballant amb la nova història vaig trobar una petita editorial disposada a publicar-me. I aquest és el motiu de la meva carta. El llibre, en certa manera, ha esdevingut una mena de teràpia per a mi, ja que em semblava una disculpa per tot el que va passar. T'he enviat un exemplar per si et ve gust fer-li una ullada.

No t'equivoquis, la meva intenció no és fer-te més mal del que ja et vaig fer en el seu moment. En tot aquest temps no hi ha hagut una sola nit en la que no em despertés per observar la quietud del llit sense tu. He trobat a faltar tant els teus somriures, els enginys, la manera de seure al sofà amb les cames recollides, els cabells esvalotats pel matí, anar al cinema per després tenir alguna de les nostres disputes sobre el per què de tal acció, les mirades d'aprovació, les notes a la nevera... Fins i tot he trobat a faltar les teves sabates escampades per tot el pis, fer-te el llit cada matí, venir-te a buscar quan ja és fosc i et fa por tornar sola, la teva manera de dir que el menjar era boníssim quan en realitat m'havia passat amb la sal, la cara al irritar-te... No hi ha res que hagi estat capaç d'eliminar de la meva ment, guardo el record de cada moment ben endins de mi mateix. Mai no t'he deixat d'estimar i mai no ho faré; però com ja he dit abans, és tard per tot això. T'escric perquè vull que canviïs l'última imatge que tens de mi, les últimes paraules que van emergir de la meva boca, l'última mirada. Et demano per favor, si és que encara pots, que les esborris de les teves memòries. Queda't només amb el que va ser bo de tot allò i sobretot, sobretot, sigues sempre fidel a tu mateixa.

Julià.”

Li resultava estranya aquella carta. No sabia ben bé com reaccionar “després de tant temps...” i començà a obrir el paquet. Dins hi havia el llibre; Batec Empresonat. No tenia ni idea de què tractava però de cop i volta se'l mirava com si fos un tresor, l'apressà vers el seu pit una estona amb els ulls tancats. Al passar les primeres pàgines va trobar una dedicatòria: “a la noia que recollia els fragments esquinçats de la vida”. Aleshores mirà el telèfon i s'hi llançà ràpidament.