La fina línia difusa

Sovint m’agradaria escriure allò que penso, però no sempre em surten les paraules. Què serà allò que passa tan ràpid dins de la meva ment? Com un llamp encegador, deixant petjada allà on trepitja, però fent-ho manera tan veloç i ferotge que només quedo enlluernada amb el seu impacte. Així, a vegades, són els meus pensaments, quan la meva ment decideix anar-se’n, viure mons diferents, crear històries, personatges i instants que, al cap i a la fi, mai han existit. Aquesta mateixa ment té un do, jo ho expressaria així. D’altres tenen una altra manera de definir-ho: química cerebral alterada. Però aquesta em permet viure coses que altres no poden viure. Trastorn, en diuen alguns? Mania, deliris, al·lucinacions, en diuen els experts? Potser és això, sí. Però quina és la fina línia que separa la veritat de la ficció, el món real d’allò imaginat, el seny de la bogeria? Per a mi, aquesta línia sovint és difusa. No sempre l’entenc, a vegades vaig d’una banda a l’altra saltant a peu coix, amb l’adrenalina de mai saber si faré un pas en fals i cauré. Però, i si caic? I si em quedo en aquest món de les idees esbojarrades per sempre, què diran de mi? Més important encara, què faran amb mi? Pastilles i més pastilles, ajustaments per aquí i per allà, fins que torni a ser jo. Jo, l’Aida verdadera, aquella que fins els 14 anys no saltava a peu coix creuant d’una banda a l’altra la línia. Però, i si l’Aida verdadera és aquella que plora, riu, s’enfada, estima, abraça, escriu, llegeix. I, alhora, aquella que imagina, crea, veu, sent, salta, cau, s’aixeca. Aquesta és la que vull, perquè malgrat tot el que comporta que tot pesi a vegades, o l’oposat, que tot floti, cada banda de la meva línia imaginària que sovint salto és única, irrepetible, meva, soc jo. I mai ningú em podrà treure això. Soc feliç amb els meus dos pols oposats, m’ajuden i m’ajudo. Em cuiden i em cuido. M’estimen i estimo als altres. Però, sobretot, m’estimo a mi mateixa tal com soc.