La dona

“Quin tros de dona!” vaig pensar quan la vaig veure.
Va passar pel meu davant amb unes passes curtes i solemnes, com coneixedora de ser un exemplar únic en la seva espècie. Semblava que acaronés el terra amb els talons i que els fes lliscar per sobre d’una catifa vermella. La faldilla estreta per damunt els genolls li marcava les perfectes corbes dels malucs. La camisa gairebé transparent ajudava a magnificar la bellesa en la forma dels seus pits, els quals es movien amb majestuositat i delicadesa com en un vals. Pensar que no portava sostenidor em va posar content; en tots els sentits que una ment perversa i bruta per la luxúria pogués comprendre. El seu sensual perfum em va calar des del nas fins al més profund del meu cos i ànima. La llarga cabellera castanya brillava sota el Sol intens del matí i es movia amb tal subtilesa que semblava que estigués proposant-me un desenllaç lasciu.
I què dir de la mirada? Suggerent i penetrant. I dels llavis? Irresistibles i carnosos.
“Mare meva!” vaig fer un crit dins meu, el qual va provocar que el cor em fes un sotrac i se’m contragués a sota el pit. I amb les pulsacions disparades a una velocitat extrema, i la qual els metges condemnarien sense demora, el meu cap va començar a entrar en un conflicte intern:
“Vés a dir-li alguna cosa!”
“És massa dona per tu.” Jo era menut i escanyolit.
“Mai més la tornaràs a veure, afanya’t!”
“Què vols fer, el ridícul?”
“Demana-li el telèfon!”
“Mira, ha creuat el carrer i ja està massa lluny, oblida’t”
“Córrer cap aquells pits Manel! Córrer!”
“Vols fer el favor de calmar-te? Noto una excessiva pressió a l’entrecuix!”
“Mira com es mou aquell cul! Pom... Pom... Pom... Pom... Atrapa’l!”
Després d’uns pocs segons de baralla amb la meva poca consciència, vaig pitjar a córrer com un possés cap aquella dona extraordinària que s’allunyava carrer avall. Vaig creuar el carrer sense adonar-me que el semàfor dels vianants estava en vermell. Vaig sentir l’estrident grinyol d’un cotxe al frenar i un fort cop sord que em va adolorir tota la cama esquerra, fins que vaig deixar de sentir-la.
I aquí estic, senyores i senyors, en aquest hospital públic a l’espera que arribi el doctor i em faci saber si em pot, o no, salvar la cama.
Mireu, ara ja entra a donar-me el veredicte.