El despertar

Quan em vaig despertar en aquella habitació fosca, no recordava res de les darreres cinc hores. Els hematomes que guarnien el meu cos se’m clavaven de dolor com cops de puny i no em permetien moure de forma ortodoxa.
Escoltava el so llunyà d’un vàter, del què no s’havia tirat bé de la cadena i del qual se seguia omplint el dipòsit. Més a la vora podia distingir veus d’homes que parlaven de forma divertida, però no acabava d’entendre les paraules que deixaven anar entre riures. Cops metàl·lics se’m clavaven en el cervell a cada moviment que feia del meu cos. Alguns d’aquells homes em deia quelcom, però qui ho sap de què em parlava. Semblava que el cap m’hagués d’explotar a cada batec dolorós que m’etzibava aquell so eixordador. Les lleganyes que em consumien les pestanyes no em deixaven veure amb claredat. Tot era borrós i gris i vaig tancar els ulls.
Després de despertar per segona vegada, vaig tornar a escoltar les veus dels homes que reien sense parar. Conversaven d’esport i de dones; aquest cop sí que ho distingia. El dolor al meu cos continuava impedint-me moure amb normalitat, m’arrossegava pel terra humit i brut d’una estranya i desconeguda habitació.
—Eh, tu! Para ja de moure’t com un cuc! —va dir mofant-se la veu d’un d’aquells homes d’uniforme.
—Què...? —Em costava articular paraula, no podia acabar de realitzar la pregunta. Semblava que estigués emmetzinat i balbucejava.
Els cops metàl·lics tornaren a punxar-me el cervell. Vaig distingir com aquell home d’uniforme colpejava amb un curt bastó uns barrots, els quals impedien que pogués sortir d’aquella habitació on m’hi trobava retingut.
—Qui...? – Seguia sense poder articular cap mot. Volia preguntar què feia en aquell lloc i qui m'hi havia dut.
—Mireu com s’arrossega! Ha! Ha! Ha! —va dir un altre home d’uniforme assenyalant-me amb un altre bastó. Era una porra—. Sembla una serp llefiscosa!
—He vist serps més guapes que aquesta! —va dir un tercer.
—És un cuc pudent —va dir el que havia parlat primer de tots tres i va deixar de riure per dibuixar en el rostre una ganyota d’enuig—. Hauríeu d’haver vist la ferum que feia quan el vaig arreplegar del carrer.
En dir això, vaig olorar-me la samarreta esparracada i vaig fer una ganyota de repulsió. Vaig tocar-me seguidament el cap encara humit i sedós per olorar-me posteriorment la mà amb la qual havia acariciat els meus llardosos cabells.
Pixum.
—S’havia pixat a sobre el molt beneit!
Els altres dos homes d’uniforme van riure descaradament. El primer no va poder evitar sumar-se a la riallada. L’escarni contra mi era ensordidorament insuportable i vergonyós. Jo no volia escoltar i em vaig tornar a quedar adormit per la fatiga.
Quan vaig a la fi sortir de la garjola, de bon matí, els meus amics m’explicaren que aquella nit havia agafat una bona borratxera i que no vaig voler tornar a casa. Ells marxaren i em deixaren sol, ambulant per la perillosa festa nocturna de la ciutat. Imagino que aleshores formaria part d’alguna pica baralla i m’omplirien de bones bufetades i cops de puny; d’aquí vindrien els meus morats. Després de deixar-me inconscient, els maleits se’m pixarien a sobre. Pensar en els seus riures mentre em mullaven amb la seva orina em feia venir basques.
No vaig saber mai el que veritablement va passar, perquè jo no vaig poder escoltar el policia que enraonava amb un company, quan me’l vaig creuar al vestíbul de comissaria un cop vaig marxar d’allí.

—Aquell jovenet que ara surt per la porta. Sí, sí, el de la samarreta esparracada —va començar a explicar el polícia—. S’ha passat aquí tota la nit, l’hauries d’haver vist ahir. Ha! Ha! Ha! Patrullava amb l’Eduardo pel barri del Born i em trobo amb aquest noi cridant a ningú. Caminava zigzaguejant, trampejant com podia i esparracant-se tot sol la samarreta. Se l’agafava amb les mans i se l’estripava amb virulència. “Veniu aquí bèsties del dimoni!” deia amb una cadència de borratxo perdut. Ha! Ha! Ha! Aleshores va baixar-se els pantalons i els calçotets fins als turmells i va començar a colpejar-se de cap contra els fanals, contra les parets, les papereres, bancs... tot el que trobava pel camí. Si no se li creuava cap obstacle contra el qual xocar-se tot sol, ell ho arreglava anant-hi expressament i picant-se-hi amb força. “Eh! Tu!” vaig cridar. En aquell moment l’Eduardo havia buscat un bar on poder anar al lavabo. El noi es va girar cap a mi, va fer una ganyota d’espant i va voler pitjar a córrer. Es va desestabilitzar en enredar-se amb els seus propis peus, i els pantalons baixats, i va caure de morros a terra. Quan vaig arribar, el noi s’havia acabat de pixar i estava bocaterrosa, inconscient, sobre un bassal pudent de pixum. Ha! Ha! Ha! Difícil de creure, oi?