Cercador
La confident infinita.
Un relat de: Isabelírica- Compartir:
En Josep i la infermera es van conèixer tot just havent acabat la universitat. Ho sé perquè sempre que poden s’ho recorden amb certa nostàlgia. Fantasiegen amb haver-se descobert abans i haver compartit els dijous sent tots dos estudiants.
Han passat sis anys i en Josep s’esforça molt però últimament està neguitós. Em consta perquè de vegades les seves rialles repiquen estridents, esquitxades de sobreactuació. Ell es justifica i diu que és clar, l’estiu s’acabarà i encara ni tan sols han acabat de pintar el sostre. També ha de presentar el projecte abans del setembre i no sap d’on treure les hores.
Estem al juliol i fa xafogor. En Josep continua amb el seu discurs dels dies anteriors perquè el pis, no ho sembla però quan t’hi poses a fer reformes, es fa més gran i va guanyant metres quadrats per segon. Avança amb el seu soliloqui i assevera que creu viure dins d’una cursa d’obstacles.
Arribem al vuitè mes de l’any, la pintura ja s’ha assecat i en Josep respira més tranquil però sap que les manetes del rellotge continuen empaitant-se.
La infermera té la veu dolça i es mou amb posats delicats. Em plau que s’ho prengui tot amb calma. A l’exterior, el termòmetre s’enfila però l’escalfor que desprèn ella és molt confortable.
Inaugurem el setembre i avui la infermera té el dia lliure però haurà d’anar igualment a l’hospital. El líquid dens que m’embolcallava ara ha desaparegut.
Les condicions atmosfèriques aquí sempre han estat amables però les tremolors s’originen més sovint i començo a sentir pressió.
La foscor finalment es desfà i la claror em dóna la mà, ve acompanyada d’uns braços que tenen ganes de rebre’m. El meu cos menut entra en contacte amb una pell afable i la distingeixo sense marge d’error: La meva confident m’acarona, propera i íntima com sempre ha estat per mi.
La infermera, ara també mare novella, em mira amb tendresa mentre se li escorre una llàgrima i em xiuxiueja a cau d’orella: Feliç aniversari, princesa.
Han passat sis anys i en Josep s’esforça molt però últimament està neguitós. Em consta perquè de vegades les seves rialles repiquen estridents, esquitxades de sobreactuació. Ell es justifica i diu que és clar, l’estiu s’acabarà i encara ni tan sols han acabat de pintar el sostre. També ha de presentar el projecte abans del setembre i no sap d’on treure les hores.
Estem al juliol i fa xafogor. En Josep continua amb el seu discurs dels dies anteriors perquè el pis, no ho sembla però quan t’hi poses a fer reformes, es fa més gran i va guanyant metres quadrats per segon. Avança amb el seu soliloqui i assevera que creu viure dins d’una cursa d’obstacles.
Arribem al vuitè mes de l’any, la pintura ja s’ha assecat i en Josep respira més tranquil però sap que les manetes del rellotge continuen empaitant-se.
La infermera té la veu dolça i es mou amb posats delicats. Em plau que s’ho prengui tot amb calma. A l’exterior, el termòmetre s’enfila però l’escalfor que desprèn ella és molt confortable.
Inaugurem el setembre i avui la infermera té el dia lliure però haurà d’anar igualment a l’hospital. El líquid dens que m’embolcallava ara ha desaparegut.
Les condicions atmosfèriques aquí sempre han estat amables però les tremolors s’originen més sovint i començo a sentir pressió.
La foscor finalment es desfà i la claror em dóna la mà, ve acompanyada d’uns braços que tenen ganes de rebre’m. El meu cos menut entra en contacte amb una pell afable i la distingeixo sense marge d’error: La meva confident m’acarona, propera i íntima com sempre ha estat per mi.
La infermera, ara també mare novella, em mira amb tendresa mentre se li escorre una llàgrima i em xiuxiueja a cau d’orella: Feliç aniversari, princesa.