Nova normalitat

Es trobava al cap d’amunt d’un precipici i el vertigen se li enfilava pel clatell. Les cames s’encartonaven mentre presenciava la ciutat on havia crescut i que ara, s’havia vist reduïda a un eco mitigat amb gel hidroalcohòlic.

Des de la distància, podia copsar la foscor d’un pou que l’espiava allà baix, entre la malesa. Dins del mateix, s’allotjaven sentiments que no volia conèixer; podia presumir el contorn de la solitud, convidant-lo a entrar i aguaitant impassible amb els seus ulls enormes i ferotges.
Ningú podia fer res per arreglar-ho; el dany ja s’havia estès i ara tots s'havien de sobreviure dins d’un cau fet a mida, esperant que la tempesta passés de llarg i no s’endugués moltes vides amb ella.

Una, dues, tres i moltes jornades va comptar on la incertesa va ser l’actriu principal. No sabia què quedaria del teatre que havien deixat enrere, ni qui li tocaria ser en la següent escena.

A l’altra banda del teló, la lluna i el sol van seguir sortint perquè ells estaven en una fase universal que així ho establia. I ella, com una estrella més que formava part de la dinàmica del cosmos, va deixar d’orbitar al voltant del calendari, i també es va despenjar de totes les altres coses que li feien nosa.

Ara fa memòria i pensa en el cim del penya-segat on es trobava al principi i sent que la persona que ha deixat enrere ja no existeix: La por s’ha esvaït i el sentiment de soledat ha deixat de ser un enemic dins d’aquesta nova normalitat.

Després de tot, ha après que no hi havia cap pou i que no hi ha pitjor presó que la que es fa un mateix.