La casa del mar

Es una casa que fa xanfrà a dos carrers, de dues plantes.
A 30 metres de La Rambla i 50 del mar.
Al bell mig del seu interior hi ha dues columnes de marbre que son les que aguanten tota l'estructura.

Disposa d'un gran badiu amb un safareig i una cascada , tot fet de rajola catalana.
L'aigua, deien, venia de les muntanyes.En el safareig hi havien uns peixets de colors (jo encara me'n recordo de tot això perquè anava a veure els avis).

La van construir en el 1.880 pel casori del tiet Capità del vaixell " VICTORIA EUGENIA" de la Marina Mercant.
" Don" Juan Bonet i "Doña" Benita Planell, pubilla d'una familia benestant del poble.

Era un matrimoni molt acomodat de la Badalona del segle XIX.
No podien tenir fills i per això es van afillar a la meva àvia que era filla de la germana del l'oncle capità.

La tia Benita li va fer de mare, una bona mare.
Li va donar estudis a les monges i una bona posició.Tot el que podia tenir una "senyoreta de bona familia".
Mentre l'oncle anava i venia de Mèxic i de llocs exòtics con la Xina, sempre amb el "VICTORIA EUGENIA".

La meva àvia era rossa, amb el cabells rinxolats , portava tirabuixons que cada dia li feia la minyona.
De pell molt blanca, blanquíssima, ulls blaus com el cel radiant. Dolça i maca com una nina.
La tia sempre la feia anar vestida amb robes, puntes i llaços que l'oncle portava d'ultramar.
En aquell moment tenia 14anys plens de candor.

El meu avi era un xicot de 17 anys, d'una familia modesta del poble, però més espavilat " que la fam".
Era de cabells negres i molt ondulats, alt i prim, de faccions dolces per ser un home, de pell molt blanca i ulls molt blaus i brillants.
Li agradava ballar i era molt simpàtic.
Va començar a treballar als 9 anys d'aprenent de barber, per poder afaitar, li havien de posar un tamboret per tal de poder arribar a la barba.
Ara, amb 17 anys ja tenia dos o tres treballs i molta experiencia, i era molt negociant.

Una vegada, per casualitat, va sentir en una tertúlia, que uns senyors parlaven de la Casa del Mar, propietat de la familia del Capità Bonet.
Un dels senyors deia que li agraderia comprar-la, però no sabia com fer-s'ho per preguntar-ho.

El meu avi amb 17 anys molt treballats, ho va sentir i s'hi va atansar; Es va dirigir al senyor que estava interesat per la casa i li va dir que no es preocupés, que ell hi aniria a fer la gestió, perquè tenia molta experiència en aquets afers ( la veritat és que no en tenia ni idea ) i que si la venien i arribaren a un acord ja li donarien una bona comissió.

Va anar a la casa i el va obrir la minyona, ell va demanar per la Senyora de la casa i mentre anava a buscar a la tia Benita, la noia que més endavant seria la meva àvia se'l mirava mig amagada darrera les columnes de marbre.

Ella va pensar: " quin xicot més maco i ben plantat ".

Ell quan la va veure. ES VA ENAMORAR, i va pensar" aquesta noia és per mi".

Aquestes paraules el meu avi sempre me les explicava amb els ulls humits per l'emoció.
Ell deia que sempre la recordava con la primera vegada que la va veura: Mig amagada darrera de la columna de marbre ,amb els ulls blaus com el cel radiant.

L'àvia va morir abans que ell, però crec que sempre la tenia en el seu pensament.
Ens tenia a tots nosaltres, però l'àvia era sempre al seu costat, fins i tot a l'hora de la seva mort.

Va tancar els ulls i va dir : MARIA ARA VINC.


Per en Bruno, el meu pare.