Cercador
La Calma del Pla d'Aiats
Un relat de: iong txon- Compartir:
Rodalies del santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Fotografia de iong txon
Ahir dissabte vaig estar en una excursió d’en Marc per la zona del Pla d’Aiats. Vam començar retent homenatge al Cedre centenari «fendit pel llamp de Zeus» com Prometeu, «per haver donat la mà a les persones.» Després vam pujar les escales que menen al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Hi vam tornar encara havent dinat, dibuixant un recorregut en forma de vuit.
Fantàstiques les vistes durant gairebé tot el camí. En alguns trams, fins i tot a banda i banda. El terra sembla suro quan el camí travessa els prats de falguera seca. A les arbredes, sense sotabosc, trepitgem un sol entapissat de tardor. Les fulles seques, lluents després d’una nit de pluja, són com una catifa nova de trinca que el Cel ha estès per donar-nos la benvinguda al seu temple. Tot regalima i tots els rierols canten. De matí, bufava un vent fort que s’ha encalmat durant la tarda. Els núvols, pentinats pel vent, agafen formes lenticulars. Cap al tard es tornen espessos, d’un gris de plom; però es mantenen enlaire, tot just per sobre del campanar del santuari, com si no volguessin amagar-nos l’espectacle del panorama que s’obre als nostres peus.
A la segona pujada al cingle, un dels rucs que hi habiten ens ve a rebre. Probablement, com a la Mola de Sant Llorenç, els fan servir per transportar els avituallaments del restaurant que hi ha adossat al santuari. Un indret idíl·lic. Un tros de pa de ruc, manso com un peluix. Ja de baixada ens tornem a enfangar pels camins entollats i als bassals que no sempre podem vorejar. Encara algunes canals, que cal anar desgrimpant, a poc a poc. El Sol se’n va a dormir a contracor, mentre anem baixant immersos en la melangiosa calma del capvespre. Un cor d’esquelles ens guia fins al revolt de la pista on hem deixat els cotxes aparcats.
El vent sacseja breument els arbres a l’hora del comiat. Dos vehicles romandran encara una estona en aquesta dolça comarca, allargassant el vespre fins que caigui la nit. L’altre torna al brogit de la gran ciutat en una hora curta, amb els cors plens de la nostàlgia i la pau que ens dóna sempre la nostra Mare naturalesa.
l´Autor
130 Relats
269 Comentaris
108285 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
EL DIAQuan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes
Agustí Bartra
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"
Ventura Gassol
EL COMTE ARNAU
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…
(…)
Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;
i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.
(…)
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!
Josep Mª de Sagarra
LE COLIBRI
Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air
il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair
Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !
Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.
Charles Leconte de Lisle
Els Principis Divins, en català
Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".
El meu primer poemari en paper:
Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni
.