La caixa màgica amb bolquers.

Un dissabte de juny. La mare estava a la seva habitació, ordenant armaris i altells. Al final, va treure una capça, la va mirar el seu contingut i va decidir mostrarnos-la per veure la nostra reacció. La de mon germà de 14 anys i jo de 12.
Mare: Mireu què he trobat! Una capsa amb les vostres coses de quan éreu petits...
Jordi: Què hi ha?
Mare: Mira... xumets, biberons, bolquers i algun pijama dels teus dos anyets.
Jordi: (riu) Que monos els bolquers, però em van petits...! I això d’aquí… és l’esponja del bany o la de rentar-me el culet?
Mare: (somriu) La del bany. L’altra la guardo per si de cas.
Jordi... Per cert Qan em vas treure el bolquer?
Mare: Als 2 anys i poc...
Jordi: Que és el que més ens va costar de controlar?
Mare: A ton germà el pipi... Es va pixar fins els 8, a tu la caca... Amb 5 anyets encara t'havia de revisar algunes vegades, estaves marranot, la demanaves tard... Perque ho preguntes? Tens caca? Necessites que et renti?
Jordi: (fent broma) No, mama, només era curiositat... Estic net…
Mare: Segur eh Jordi? Si t’has fet a sobre no passa res... No m’enfadaré.
Jordi: No mama, mira...! Estic net! Em vaig posar davant d’ella perque em revisés.
Mare: Molt be Jordi, estàs net... (Va continuar amb l'instint maternal)
Mare: Tens ganes d'anar? Sí… pero només una mica puc esperar...
Mare: Doncs vés-hi, Que després ja sabem que passa... si vols, després em crides i et rento, d’acord?

Tot i estar net es va activar el protocol establert per aquells dies que havia anat malament de la panxa i no ho estava.
La història podria haver anat mes o menys així, ja fa mes de 30 anys que va passar. Només recordo que ens va preguntar si teníem pipi i si necessitàvem que ens rentés, de forma natural, sense fer broma de la situació.