Accident de bicicleta, el guix, la guarderia

Aquesta història es semi inventada, no diré quins paràgrafs són reals i quins no.
Dissabte, 1 d’octubre. Tenia 15 anys.

Aquell cap de setmana vam anar al càmping i vaig patir una caiguda sense importància mentre fèiem una excursió en bicicleta aprop del Pedraforca. Em vaig aixecar i vaig seguir l’excursió fins tornar al càmping.

Diumenge, 2 d’octubre.
Al mati encara em feia mal el dit i vam decidir baixar a Barcelona. El metge va confirmar el que ja sabia. Que no duia el dit trencat, i que tenia un esquinç. Em va enguixar la mà, com si fos la cosa més normal del món. Per a ell ho era. Per a mi, no. Això del guix era una novetat, el primer cop que en duia.
Mentre me l’enguixava jo pensava. “Genial. Ara sí que no puc fer res. Sense braç esquerre i amb la mà dreta immobilitzada.” Tot just sortir de l’hospital ma mare em va dir que no em preocupés que m’ajudaria en tot. Fos el que fos. Això volia dir que m’ajudaria a vestir-me, dutxar-me i rentar-me.

Llavors ma mare va recordar-me aquells dies que van decidir renovar el bany, feia una mica més d’un any.

Aquella vegada vaig demanar si em podia dutxar jo sol, però la mare va insistir en ajudar-me. Ella sabia que amb esponges sabonoses no m’arribaria a totes les parts del cos (és el que te neixer sense braç per prematuriitat), també per ser pràctics, no volia que mullés gaire el terra de la cuina mentre em rentava el cap. Em va comentar que a ella no li importava fer-ho, que m’havia vist nu i rentat el cul infinitat de vegades quan era petit (i no tan petit). Fins i tot estava disposada a canviar-me els bolquers de la nit si em molestava obrir la llum de l’habitació per fer pipi al cubell de plàstic.

Va comentar-me que llavors no hi van haver bolquers, però que era una bona idea posar-me'n perque tenia la ma enguixada. Només en aquells casos que hagués d’arribar tard al vespre, o per la nit. Que abans d'anar a dormir aniria al banys, que només era per si de cas. Vaig acceptar la idea amb resignació, sabent que era una solució momentània.

Dilluns 3 d’octubre
Quan vaig tornar a classe, tant els meus amics com els professors volien saber què m’havia passat. La Gisela, la noia pija i repel·lent de classe, va anar mes enllà.
—Com t’ho fas per rentar-te? — la pregunta no em va molestar perquè la trobava lògica atès que em faltava el braç esquerra, vaig contestar que ho fèiem entre els dos.
—Ah, o sigui que et renta com un bebè! —va exclamar,tot cercant la rialla de l’altre gent que estava al voltant meu.

La Lluna, la meva amiga, tot seguit va intervenir.
No siguis burra. Tots sabem que el Jordi amb un braç i mig s’espavila prou be, i ningú diria que li falta el braç, però no veus que li sobresurten nomes 3 dits del guix?. Jo tinc dues mans i ma mare l’any passat també em va ajudar quan em vaig trencar el canell. Aquest cop t'has passat molt!

Jo li vaig guinyar l’ull a mode d’agraïment.

La mama va comentar-me que la setmana passada s’havia trobat la Mireia al Mercat del Clot. La meva professora de la guarderia quan tenia 4 anyets. Feia temps que no es veien, van posar-se al dia sobre els fills mentre feien cua per comprar la carn. Van donar-se compte que tots dos anàvem a la mateixa classe, tots dos anàvem fluixos en matemàtiques. Així que van decidir que compartiria la classe particular amb la Lluna. El que no sabien era que la Lluna i jo començàvem a ser mes que amics.

Dijous 13 d’octubre: Portava 12 dies amb el guix. Ja m’havia acostumat a les dificultats del guix. Aquella setmana la Lluna em va sorprendre, em va dir que em volia fer un regal per tot el que suposava portar la ma enguixada. Va dir-me que no seria cap regal físic, com un CD o un llibre, només que el divendres em preparés per un viatge al passat. Que demà visitaria la guarderia on sa mare m’havia fet de professora.

Divendres 14 d’octubre: La Lluna i jo ens vam presentar a la guarderia un cop els pares ja havien recollit els críos. La porta d’entrada del carrer era la mateixa i l’olor de llimona del passadís era el mateix que recordava. La resta tot era diferent, a dins només conservaven els noms de les classes. Granotes, Ossets, Dofins, Pirates, Lleons. AIxò si amb dibuix i tipografia diferent.

Vam quedar-nos a la sala dels lleons dels nens de 5 anys. Aquí és on t’ensenyava a llegir —va recordar la Mireia. —Et costava una mica, potser perquè havies nascut abans de temps. Llavors la La Lluna i jo vam començar a llegir en veu alta, com si tornéssim a tenir cinc anys. La Ma-ri-a-men-ja-pa-ta-tes. La-tau-la-es-ro-do-na. La Mireia va somriure, encantada.

Després vam jugar una estona amb ninos i cotxes. La Lluna va agafar una nina i va posar-se-la al braç per adormir-la. Li vaig comentar que de petita jugant a nines deuria de ser molt maca, ara també ho era.

La següent estança que vam visitar va ser els lavabos dels nens i la sala de canvi de Bolquers, malanomenada Txernòbil. La Mireia va tornar a posar-se nostàlgica. —Aquí et vaig haver de rentar el cul més d’un cop. Sempre demanaves tard.

La Lluna va somriure —Que mono!
Hi havia estanteries plenes de bolquers ordenats per talla. Tot escrupulosament net i ordenat. Em va encuriosir que hi hagués bolquers de nen petit d'entre 3 a 5 anys si quan entren han de tenir el tema del bolquer solucionat La Mireia m'ho va explicar.

Sempre n’hi ha algun que encara s’ho fa a sobre. I ves per on! Aquell dia no ha portat la muda de recanvi, i també per les migdiades. Hi ha nens que encara mullen el llit. Com la Lluna fins als 7 anys.

Mama! —va protestar la Lluna, posant-se la cara vermella com un tomàquet...

Després de gairebé una hora, vaig notar que havia de fer de ventre.
On és el lavabo? —vaig preguntar.
La Mireia, amb humor, va continuar el joc com si fos la mestra i jo un nen petit.
Tens pipí o caca?
Caca! —vaig respondre, seguint-li la broma. —Però, soc gran, i estic net!
Anem al lavabo que ja no portes bolquer...

Després, es va posar seriosa. Quan t’hagis de rentar m’ho dius i t’ajudo. Amb la mà enguixada i et serà difícil. Així ho vaig fer.

La mare de la LLuna va entrar amb tovalloletes de rentar el cul —en sortir va exclamar Culet net! —va exclamar, fent broma.

La Lluna ja no va poder mes i va esclatar de riure
Sa mare va dir, —Lluna ves al lavabo que si et pixes de riure t’hauré de posar un bolquer, avui no porto muda de recanvi. La Lluna va arribar al lavabo a temps, per sort.

Dissabte, 22 d’octubre.
Per fi em van treure el guix. La doctora se’n recordava de mi. Quan em va alliberar la ma del guix em va dir. Vigila amb la bicicleta... Jo vaig somriure.
La sensació va ser brutal, el dit polze em feia una mica de mal d’estar tants dies immobilitzat, però aviat el tindria be. Ja tornava a ser jo.
De tornada a casa ma mare em va comentar que ja no calia que m'ajudés... En to de broma li vaig dir: Saps què trobaré a faltar d'aqusets dies? Que cada dia al matí em preguntis allò de Com portes el bolquer?
Ma mare va somriure, i em va dir: Que n’ets de ganàpia!