Cercador
Halloween - Mal de panxa - Confessions d'adolescent.(versió teen)
Un relat de: Jandles- Compartir:
Dissabte, 1 de novembre de 1993. Jo tenia 14 anys. A classe estàvem treballant la lliço dels gèneres literaris, i aquella setmana tocava el de terror. El profe ens va fer dir què era el que més por ens feia. Així avaluaria la redacció, faltes ortografia... Jo vaig dir: “Que em passi alguna cosa a les cames o als braços i no pugui fer res sol.”
Llavors, la Gisela —la típica pija de la classe, super repelent— va dir que li feia pànic tenir un accident de panxa en època d’exàmens i que sa mare li hagués de posar bolquers, i que això es repetís cada dia com a la pel·lícula “El dia de la marmota”. Tothom va petar-se de riure, i ella no entenia per què.
L’endemà, diumenge, vam quedar amb les amigues de la Lluna per fer la redacció del que ens feia por. En sortir, vam passar per davant d’una guarderia i la Lluna va començar a riure tota sola.
Alba: De què rius, tia?.
Jordi: ja us ho explico. L'altre dia quan anava amb la ma enguixada la Lluna em va convidar a la guarderia on treballa sa mare (que justament era on jo havia anat de petit).
Vam jugar amb nines i cotxes, vam llegir la pissara com si tinguéssim 5 anyets, però ja quan abans de marxar de la guarderia vaig dir que necessitava anar al lavabo. Sa mare em va ajudar una mica, es va posar en el paper de mestra i jo de nen de 5 anys... (estava net...)
Lluna: Ma mare va entrar amb tovalloletes a la ma. Quan vaig escoltar allò de culet net! Quasi em pixo de riure... Només va faltar sentir a ma mare dir-me Lluna ves al lavabo que si et pixes de riure t’hauré de posar bolquer, que no porto muda de recanvi... Encara em van agafar mes ganes de riure... Vaig arribar al bany de pur miracle...
L’Alba i la Vinyet van esclatar de riure... De cop i volta la Vinyet amb to sarcàstic va preguntar:
Vinyet: Us imagineu que fos la Gisela en comptes del Jordi?
Lluna: Tia, estaria tota pixada o cagada plorant i dient “Senyoreta Mireia, m’he fet a sobre!”. S’hauria complert la seva por màxima.
Vinyet: De vegades dius que jo soc maquiavèl·lica, però avui tu guanyes, eh.
Alba: Jo t’entenc, Jordi. En la teva situació no hi havia alternativa. Jo també hauria deixat rentar per ta mare. Et vas sentir com un nen petit?
Jordi: Mira, a mi m’agrada fer les coses sol, ja em coneixeu. Al principi em va fer pal, després em vaig sentir una mica bebè... però després ho vaig normalitzar.
Alba: —Tinc enveja, t’ho juro. M’encantaria visitar la guarderia on anava de petita. Potser sona infantil, però a vegades, quan veig anuncis de bolquers o la secció del súper, penso: “m’agradaria tornar a ser petita”.
Vinyet: —Què vols dir? Tornar a portar bolquer i xumet i tot això?
Alba: Sí... una mica sí.
Jordi: Home, no pots esperar que ta mare et tracti com un bebè, però si vols, pots fer veure que és per un altre motiu. Les noies ho teniu fàcil: podeu dir que és pel període o alguna cosa així. Els nois només podem dir que tenim la panxa fatal pels nervis dels exàmens.
Lluna: Jo recordo que el primer cop que vaig tenir la regla ma mare va comprar-me pull-ups... Em va explicar que no eren bolquers com els de bebès... Sinó de nena gran.
Vinyet: Jo això ho entenc, eh. La última setmana he anat fatal de la panxa pels nervis.
Jordi: Doncs abans que comencin, quan estiguis tranquil·la, li expliques...
Vinyet: Li vaig dir que anava malament de la panxa, i em va donar una pastilla.
Jordi: Digues-li que et poses nerviosa i que se't descontrola la panxa, tens por de fer-te a sobre, que t’agradaria que t’ajudes a rentar-te... Que havies pensat en posar-te bolquers.
Després d’aquella conversa, a mi em va anar bé. No vaig dir res dels bolquers, però ma mare va ser ella mateixa qui, en època d’exàmens, em va preguntar si estava bé de la panxa. Que si ho necessitava m’ajudava...
Vinyet: Ho provaré. Així si em passa alguna cosa, no s’enfadarà ni em pegarà al cul... Però això de que em rentin em fa vergonyeta... Però be es qüestió de posar-se en el paper... No dependria de mi sino de ma mare...
Alba: Jo podria fingir-ho, ja m'imagino amb el bolquer i el xumet, biberó...
Lluna: —Tia, les mares no són tontes. Potser fan veure que ho són... No se com ho fa però ma mare sempre ho encerta si es veritat o no...
Alba: Per cert, com justifico jo el xumet si ma mare el troba?
Lluna: En tinc un?
Alba: No fotis, De debò?
Lluna: Sí, i et diré més ma mare ja ho sap. Al principi pensava que volia tornar a ser petita, però li vaig dir la veritat: que em relaxa quan estic nerviosa per anar a dormir. Només saber que el tinc sota el coixí ja em calma. Ho confesso alguna vegada me l’he posat a la boca... I Relaxa... “Mazo”. Ara convino els trucs de relaxació que m’ha ensenyat i poso el xumet a sota el coixí. Com un fetitxe
Alba: Ta mare és un amor.
Lluna: Sí, és molt bona amb els nens, clar, treballa a una guarderia. Si volgués que em tractés com un bebè, ho tindria fàcil, eh. Té un punt molt maternal, però també sap com ajudar-te a superar aquests rotllos.
Jordi: I el tercer motiu: per Carnestoltes podríem disfressar-nos de bebès!
Vinyet: Buah, seria molt èpic! Només de veure la Gisela disfressada així... ja m’ho apunto per quan el profe ens demani idees! Em prometeu que votareu a favor de la meva idea?
Alba: Si t’ho prometo.
Llavors, la Gisela —la típica pija de la classe, super repelent— va dir que li feia pànic tenir un accident de panxa en època d’exàmens i que sa mare li hagués de posar bolquers, i que això es repetís cada dia com a la pel·lícula “El dia de la marmota”. Tothom va petar-se de riure, i ella no entenia per què.
L’endemà, diumenge, vam quedar amb les amigues de la Lluna per fer la redacció del que ens feia por. En sortir, vam passar per davant d’una guarderia i la Lluna va començar a riure tota sola.
Alba: De què rius, tia?.
Jordi: ja us ho explico. L'altre dia quan anava amb la ma enguixada la Lluna em va convidar a la guarderia on treballa sa mare (que justament era on jo havia anat de petit).
Vam jugar amb nines i cotxes, vam llegir la pissara com si tinguéssim 5 anyets, però ja quan abans de marxar de la guarderia vaig dir que necessitava anar al lavabo. Sa mare em va ajudar una mica, es va posar en el paper de mestra i jo de nen de 5 anys... (estava net...)
Lluna: Ma mare va entrar amb tovalloletes a la ma. Quan vaig escoltar allò de culet net! Quasi em pixo de riure... Només va faltar sentir a ma mare dir-me Lluna ves al lavabo que si et pixes de riure t’hauré de posar bolquer, que no porto muda de recanvi... Encara em van agafar mes ganes de riure... Vaig arribar al bany de pur miracle...
L’Alba i la Vinyet van esclatar de riure... De cop i volta la Vinyet amb to sarcàstic va preguntar:
Vinyet: Us imagineu que fos la Gisela en comptes del Jordi?
Lluna: Tia, estaria tota pixada o cagada plorant i dient “Senyoreta Mireia, m’he fet a sobre!”. S’hauria complert la seva por màxima.
Vinyet: De vegades dius que jo soc maquiavèl·lica, però avui tu guanyes, eh.
Alba: Jo t’entenc, Jordi. En la teva situació no hi havia alternativa. Jo també hauria deixat rentar per ta mare. Et vas sentir com un nen petit?
Jordi: Mira, a mi m’agrada fer les coses sol, ja em coneixeu. Al principi em va fer pal, després em vaig sentir una mica bebè... però després ho vaig normalitzar.
Alba: —Tinc enveja, t’ho juro. M’encantaria visitar la guarderia on anava de petita. Potser sona infantil, però a vegades, quan veig anuncis de bolquers o la secció del súper, penso: “m’agradaria tornar a ser petita”.
Vinyet: —Què vols dir? Tornar a portar bolquer i xumet i tot això?
Alba: Sí... una mica sí.
Jordi: Home, no pots esperar que ta mare et tracti com un bebè, però si vols, pots fer veure que és per un altre motiu. Les noies ho teniu fàcil: podeu dir que és pel període o alguna cosa així. Els nois només podem dir que tenim la panxa fatal pels nervis dels exàmens.
Lluna: Jo recordo que el primer cop que vaig tenir la regla ma mare va comprar-me pull-ups... Em va explicar que no eren bolquers com els de bebès... Sinó de nena gran.
Vinyet: Jo això ho entenc, eh. La última setmana he anat fatal de la panxa pels nervis.
Jordi: Doncs abans que comencin, quan estiguis tranquil·la, li expliques...
Vinyet: Li vaig dir que anava malament de la panxa, i em va donar una pastilla.
Jordi: Digues-li que et poses nerviosa i que se't descontrola la panxa, tens por de fer-te a sobre, que t’agradaria que t’ajudes a rentar-te... Que havies pensat en posar-te bolquers.
Després d’aquella conversa, a mi em va anar bé. No vaig dir res dels bolquers, però ma mare va ser ella mateixa qui, en època d’exàmens, em va preguntar si estava bé de la panxa. Que si ho necessitava m’ajudava...
Vinyet: Ho provaré. Així si em passa alguna cosa, no s’enfadarà ni em pegarà al cul... Però això de que em rentin em fa vergonyeta... Però be es qüestió de posar-se en el paper... No dependria de mi sino de ma mare...
Alba: Jo podria fingir-ho, ja m'imagino amb el bolquer i el xumet, biberó...
Lluna: —Tia, les mares no són tontes. Potser fan veure que ho són... No se com ho fa però ma mare sempre ho encerta si es veritat o no...
Alba: Per cert, com justifico jo el xumet si ma mare el troba?
Lluna: En tinc un?
Alba: No fotis, De debò?
Lluna: Sí, i et diré més ma mare ja ho sap. Al principi pensava que volia tornar a ser petita, però li vaig dir la veritat: que em relaxa quan estic nerviosa per anar a dormir. Només saber que el tinc sota el coixí ja em calma. Ho confesso alguna vegada me l’he posat a la boca... I Relaxa... “Mazo”. Ara convino els trucs de relaxació que m’ha ensenyat i poso el xumet a sota el coixí. Com un fetitxe
Alba: Ta mare és un amor.
Lluna: Sí, és molt bona amb els nens, clar, treballa a una guarderia. Si volgués que em tractés com un bebè, ho tindria fàcil, eh. Té un punt molt maternal, però també sap com ajudar-te a superar aquests rotllos.
Jordi: I el tercer motiu: per Carnestoltes podríem disfressar-nos de bebès!
Vinyet: Buah, seria molt èpic! Només de veure la Gisela disfressada així... ja m’ho apunto per quan el profe ens demani idees! Em prometeu que votareu a favor de la meva idea?
Alba: Si t’ho prometo.