Cercador
Falses alarmes
Un relat de: Jandles- Compartir:
Tindria uns 8 o 9 anys. Cada any, a més a més d’esperar el Nadal, els nens de Barcelona desitjàvem que els nostres pares ens portessin al Saló de la infància, un gran pavelló de congressos dedicat enterament a activitats infantils.
Aquell dia havia estat genial. L’únic inconvenient del Saló era que s’havia de fer cua per tot. Fins per anar al lavabo. I és aquí on desenvolupa aquesta anècdota. A la cua del bany.
La fila era llarga. La mare va comentar: Jordi, el nen del davant nostre (d’uns 4 anyets) s’ha fet caca... No te la facis, eh? (Potser sa mare li estava revisant el cul en aquell moment, o estava ajupit fen-se-la a sobre, sa mare segur que portava muda de recanvi, calçotets o bolquer)
- D’acord, però tinc bastantes ganes d’anar, crec que podré aguantar...
No recordo com va acabar el dia, el mes normal era que hagués anat al bany del Saló, però d’això fa més de 40 anys. Encara que la anècdota també podria haver acabat amb la mama renyant-me, i dient-me que el proper any aniria amb bolquers al Saló perque no m'havia pogut aguantar...
Anunci de la tele - Tindria uns 12 anys.
Recordo un anunci sobre igualtat de gènere que no ens agradava gens. S’escoltaven veus dient “Mama caca” i es veia una muntanya de bolquers que creixia, al final una veu riallera de nena petita deia “Papa caca” La muntanya de bolquers havia desaparegut i només queia un bolquer. Com va reaccionar ma mare?
- Jordi tu ja no et fas caca... Ja no t'he de rentar el cul ni t’he de canviar el panyal, veritat? (Portava calçotets des dels 2 i mig) No mama, vaig contestar...
La mama em va fer abaixar-me els pantalons enmig del menjador perquè no estava segura...
- Molt be no t’has fet caca...! Em pensava que te n’havies fet.
(D’haver-me’n fet a sobre m’hauria pegat al cul).
Instint maternal. Adolescència – 15 anys.
La infantesa ja quedava enrere. Pensava en noies, en les meves aficions, en tirar el curs endavant. Que per cert anava bastant malament i potser tocava repetir-lo.
Se que estàvem al menjador de casa. Era dissabte a la tarda. No recordo ben be què fèiem, però ma mare de cop i volta em va preguntar: Vas be de la panxeta oi? Si vols t’ajudo, eh? (revisar o rentar el culet). Potser ma mare havia sortit del lavabo de fer les necessitats i va dubtar de mi. (Potser se'n recordava de quan amb 14 anys vaig anar malament de la panxa que em va haver de rentar)
—Sí, mare, estic bé. Em sembla que m’he rentat bé, crec que no tinc caca.
De les paraules, l’entonació, o totes dues coses ma mare va notar un punt d’inseguretat.
—Ja m’ho imagino que no te l’has fet... Va respondre, però si vols, ho mirem i així sortim de dubtes.
Qualsevol noi de quinze anys s’hauria negat, però aquell esperit infantil que de vegades m’havia jugat alguna passada, em va fer dubtar i pensar que potser no duia els calçotets tant nets com un voldria. Em vaig deixar revisar.
-Molt bé —va dir— Estàs net, tot correcte.
Aquell dia havia estat genial. L’únic inconvenient del Saló era que s’havia de fer cua per tot. Fins per anar al lavabo. I és aquí on desenvolupa aquesta anècdota. A la cua del bany.
La fila era llarga. La mare va comentar: Jordi, el nen del davant nostre (d’uns 4 anyets) s’ha fet caca... No te la facis, eh? (Potser sa mare li estava revisant el cul en aquell moment, o estava ajupit fen-se-la a sobre, sa mare segur que portava muda de recanvi, calçotets o bolquer)
- D’acord, però tinc bastantes ganes d’anar, crec que podré aguantar...
No recordo com va acabar el dia, el mes normal era que hagués anat al bany del Saló, però d’això fa més de 40 anys. Encara que la anècdota també podria haver acabat amb la mama renyant-me, i dient-me que el proper any aniria amb bolquers al Saló perque no m'havia pogut aguantar...
Anunci de la tele - Tindria uns 12 anys.
Recordo un anunci sobre igualtat de gènere que no ens agradava gens. S’escoltaven veus dient “Mama caca” i es veia una muntanya de bolquers que creixia, al final una veu riallera de nena petita deia “Papa caca” La muntanya de bolquers havia desaparegut i només queia un bolquer. Com va reaccionar ma mare?
- Jordi tu ja no et fas caca... Ja no t'he de rentar el cul ni t’he de canviar el panyal, veritat? (Portava calçotets des dels 2 i mig) No mama, vaig contestar...
La mama em va fer abaixar-me els pantalons enmig del menjador perquè no estava segura...
- Molt be no t’has fet caca...! Em pensava que te n’havies fet.
(D’haver-me’n fet a sobre m’hauria pegat al cul).
Instint maternal. Adolescència – 15 anys.
La infantesa ja quedava enrere. Pensava en noies, en les meves aficions, en tirar el curs endavant. Que per cert anava bastant malament i potser tocava repetir-lo.
Se que estàvem al menjador de casa. Era dissabte a la tarda. No recordo ben be què fèiem, però ma mare de cop i volta em va preguntar: Vas be de la panxeta oi? Si vols t’ajudo, eh? (revisar o rentar el culet). Potser ma mare havia sortit del lavabo de fer les necessitats i va dubtar de mi. (Potser se'n recordava de quan amb 14 anys vaig anar malament de la panxa que em va haver de rentar)
—Sí, mare, estic bé. Em sembla que m’he rentat bé, crec que no tinc caca.
De les paraules, l’entonació, o totes dues coses ma mare va notar un punt d’inseguretat.
—Ja m’ho imagino que no te l’has fet... Va respondre, però si vols, ho mirem i així sortim de dubtes.
Qualsevol noi de quinze anys s’hauria negat, però aquell esperit infantil que de vegades m’havia jugat alguna passada, em va fer dubtar i pensar que potser no duia els calçotets tant nets com un voldria. Em vaig deixar revisar.
-Molt bé —va dir— Estàs net, tot correcte.