La bruixa del mirall

Ningú recorda el racó del mirall, aquella cantonada lúgubre del soterrani de la malèvola bruixa, també coneguda com “iaia”. Mai m’havia sentit a gust a casa seva i em costava sostenir-li la mirada, gèlida i entremaliada, com si ordís algun tripijoc d’ètica qüestionable. Feia set anys que no la veia, des del dia que em va portar a la gàbia dels conills i em va fer escollir el preferit. Tot seguit, va agafar-lo de les orelles i el va esbudellar. Vaig xisclar per ell. No vaig sentir pena quan va morir, més aviat un formigueig neguitós a la panxa mentre recordava el seu riure estrident i les ungles llargues amb les que m’acaronava les galtes enganxoses de llàgrimes.

La primera nit que ella va passar al taüt, un conill blanc i tacat de sang va guiar-me pel món dels somnis fins al soterrani. Va travessar el mirall just quan em despertava amarada de suor i amb el gust de ferro a la boca. Vaig decidir arribar-m'hi, només per reafirmar que tenia un trauma i que m’hauria d’ajudar un psicòleg, no un exorcista.

Les escales de fusta estaven podrides i grinyolaven a cada passa, com un avís de que havia arribat. La pudor a resclosit em colpejava les fosses nassals sense pietat.
El formigueig augmentava i la intuïció em deia que marxés sense mirar enrere, però vaig dirigir-me a la zona més fosca del soterrani i el meu reflex em va tornar la mirada. Just quan m'anava a somriure a mi mateixa, una força invisible va escanyar-me.
I la vaig veure, dins del mirall amb les dues mans i les urpes al meu coll. Reia mentre el color blau em tenyia la cara. Amb les últimes forces, vaig aixecar la cama amb la intenció d’esmicolar el mirall.
La trencadissa va ressonar en aquell terra vell. Aquí segueixo. Si algú s'acosta, podrà veure el meu cos inert en un dels fragments, al costat d’un conill blanc. Per mala sort, durant set anys, ningú ha recordat el racó del mirall. Era el temps que li devia.