La boira

Introducció
També era mala sort. Just en aquell moment els camions i les màquines del Ministeri d'Obres Públiques tallaven la carretera de la costa.
- Hi ha una carretera alternativa a aquesta, senyor.
Ara resultava que el propietari del bar del poble també era l'alcalde i comprovava que el tancament de la carretera es fes correctament.
- Però vagi en compte amb la boira- advertí.
Així doncs hagué de fer marxa enrera i tornar a creuar el poble fins a aquella carretera "alternativa". Era un espectacle impressionant: una via inacabable coberta totalment per boira.
Va endinsar-se dins aquell núvol baix sense fer gaire cas de les advertències de les senyals ni del bàrman i alcalde del poble. Era una boira curiosa, espessa i blanca que no deixava veure més endavant d'un metre o inclòs menys. Li feia respecte, allí et podies trobar amb qualsevol sorpresa sense esperar-t'ho.
Davant seu van aparèixer les llums d'un cotxe. S'estava pensant quin cotxe nou comprar-se va forçar la vista per fixar-se en aquell que ara es trobaria. Un model alemany realment maco, pensà. Potser es compraria un model com aquell. Ja posats, com que s'havia desinhibit econòmicament feia poques hores llogant la casa del poble, també podia fer un esforç extra i comprar-se un cotxe car, doncs el que ara tenia li va costar quatre duros i els resultats havien estat nefastos.
La família que anava dins el cotxe que acabava de passar li va recordar la seva: home, dona i dos nens, és clar que els faltava una filla gran per ser quasi idèntics. Ell també faria aquell camí de tornada dintre de poc i també amb la família. Camí que passaria a ser d'anada quan visquessin allí.

La boira (1)
Circulava a molt poca velocitat tenint en compte el tipus de carretera, però no veia més enllà de cinc o sis metres per davant seu. Mai havia vist una boira tan espessa. La seva dona mirava per la finestra, al seu costat. Els dos nens dormien, un recolzant el cap en un jersei que li feia de coixí i l'altre, el petit, a la cadireta acoblada al seient del darrera. La filla gran passava les vacances a casa d'una amiga, al sud.
Era curiós que, des que havien entrat dins aquell núvol baix, no havia tornat a veure ni un sol cotxe, mentre que abans la carretera semblava molt transitada. Les llums curtes enceses i el far anti - boira tampoc no servien gaire per veure-s'hi millor, si posava les llargues tenia por de no veure qui vingués de cara i enlluernar-lo i com que no milloraven gens la vista que tenia al davant decidí de continuar amb les curtes.
El seu matrimoni anava bé. Feia divuit anys que eren casats i la relació mai havia perillat. Anna, la filla gran, tenia ara setze anys, Roger, el fill mitjà, en tenia només set i el més petit, Lluc, acabava d'acomplir els dos. Eren una família exemplar, pensava ell. Els seus amics i els d'ella s'havien anat separant i divorciant, la majoria; però ells eren feliços.
Seguia sense aparèixer cap cotxe. Tot just arribessin a la casa que havien llogat per passar aquell estrany estiu ell hauria de tornar a la ciutat a buscar la resta de coses que no cabien al cotxe. Passarien allí els següents sis mesos. Ell volia escriure, acabar el seu llibre, la seva segona novel·la. Ella havia deixat la feina feia dues setmanes, just abans que comences el Juliol, n'estava farta i ara en buscava una de nova, de moment havia aconseguit feina al poble del costat de la platja, el que estava a vint minuts en cotxe d'on ara anaven, de dependenta a una petita botiga de flors i plantes que la seva propietària havia deixat temporalment a causa d'una greu malaltia. Aquell estiu era estrany per què no feia gaire calor, no és que fes fresca però tampoc escalfava com anys anteriors. A més, tenia la sensació que allò no eren vacances normals, sempre havien estiuejat a la platja i, per primer cop, ho farien a l'interior encara que, per ser exactes, la platja més pròxima era a poc menys de quaranta minuts en cotxe. Havien llogat aquella casa perquè era gran, enorme. Estava ben decorada, semblava rústica, i era molt acollidora. El poble més proper però, era de mala mort: quatre cases mal contades i deu habitants a l'hivern que es convertien en uns trenta a l'estiu segons els havia dit el propietari del bar del poble, el mateix que exercia d'alcalde. Aleshores recordà el que aquell home li digué quan hi arribaren: "Compte amb la boira", havia dit. Però com no podia ell tenir cura amb la boira si no hi veia a més de tres pams del seu nas?.
- No vas massa ràpid? - preguntà la seva dona.
Va mirar el velocímetre, marcava 90 quilòmetres/h. Anava massa ràpid. Va reduir. A la llunyania va veure unes llums de cotxe que s'acostaven. Molt lentament. Aquella situació li feia pensar més en un túnel de color blanc que no pas en una carretera amb boira. El cotxe seguia acostant-se.
Quanta estona portava conduint? Dues hores, calculà mirant el rellotge del seu nou i flamant cotxe. Abans en tenia un de vermell, molt vell i atrotinat que no passava dels 140 quilòmetres/h. Aquest marcava 240. Per autopista havia arribat a agafar els 210, per uns breus instants. Sentia vertigen per les velocitats, a l'igual que per les alçades, però el vertigen per les velocitats l'emocionava i el de les altures el feia tremolar. El seu cotxe antic era d'una marca estranya, una d'aquelles dels països de l'est: búlgara o romanesa o vés a saber d'on, era força ample i no gaire llarg i anava massa dur. Però el recordava amb enyorança quan hi pensava, el seu color vermell fosc, quadrat tot ell... com el que se'ls acostava pel carril contrari. Semblava idèntic i se'l va quedar mirant per intentar veure si era del mateix model. En aquell moment tot el que va veure va passar pels seus ulls a cambra lenta, molt lenta. Era el seu cotxe, el mateix. També era ell qui el conduïa.
Va frenar en sec. El cotxe nou amb ABS va respondre d'immediat i desprès de fer sonar les rodes es va deturar al mig de la carretera.
- Però què fas?! -cridà espantada la seva dona. Roger s'havia despertat.
- Ja hem arribat? -preguntà el nen.
Baixà del cotxe deixant la porta oberta i el motor engegat. Va mirar carretera enllà: boira. Va mirar a l'altre costat, per on venia el cotxe, per on ell venia: boira. A totes bandes on mirés només hi havia boira, blanca i neta, espessa i dura. Va tornar a entrar al cotxe.
- Et trobes bé? -preguntà Alba, la seva dona.
- On som? -preguntà Roger, el seu fill.
No va contestar. Segurament estava al·lucinant, deuria d'haver dormit una mica abans de marxar i no haver volgut conduir just després del tiberi a casa els seus pares. Evidentment, pensà, no podia ser el seu cotxe aquell, ni molt menys ser ell mateix qui el conduïa, doncs ell anava i no venia i a demés era allí ell, amb la seva dona, dos dels tres fills i el cotxe nou. Ell arribava i l'altre tornava.
- Vols que condueixi jo?
- Per què hem parat?
- No passa res, ja... ja ha passat tot, fill. Segueix dormint.
Alba el mirava, estranyada.
- Segur que és aquesta la carretera? -preguntà.
- Sí, segur -contestà ella-. De veritat et trobes bé?
- Sí, sí, em trobo bé. Continuem.

Entre boires
- Per què no hi tornes demà a buscar tot allò? Fas cara de cansat -digué Alba un cop ja eren a la nova casa, prop d'aquell poble de mala mort, passada la carretera de la vall i la seva boira.
- No. Millor que hi vagi ara, així ja estarà fet.
- Són més de les sis de la tarda, arribaràs allà que seran les nou passades i tornaràs aquí a dormir?
- Tens raó, potser que em quedi i hi vagi demà -va dir després de repensar-s'ho una estona.
Després d'instal·lar lleugerament les coses, va agafar la bicicleta que hi havia al garatge, va inflar-ne les rodes i va baixar al poble. Només trigà deu minuts. Però abans es deturà a l'encreuament que portava a la carretera per on havien vingut. Just en començar la vall començava la boira i just en acabar la vall acabava la boira. La carretera, en aquella recta, en aquell tros de ben bé cinc o sis quilòmetres, no hi era. Aquesta era la impressió que feia: no hi era. Però és clar, hi havia de ser.
Un cop al poble es va deturar al bar. Un grup d'homes de mitjana edat jugaven al dòmino en una taula. Una parella seia a les taules del fons i dos nois jugaven al billar.
- Hi ha supermercat en aquest poble? -preguntà a l'home de darrera la barra, el mateix que l'havia advertit dels perills de la boira i que també era l'alcalde.
- És a l'altra banda del carrer -respongué assenyalant la sortida del local.
Després de comprar xiclets i un parell de menjars preparats al mini supermercat del poble va emprendre el camí de tornada. Un cop a l'encreuament va parar-se de nou i va mirar la vall. La carretera seguia sense ser-hi i la boira restava immòbil, expectant.

La boira (2)
A les vuit del matí, després d'una dutxa i un bon esmorzar, es va disposar, armant-se de valor, a creuar altre cop la boira que cobria el tram de la vall per on passava aquella maleïda carretera. El seu cotxe nou circulava tímidament, a poc més de 60 quilòmetres/h i els ulls del conductor estaven expectants, vigilant qualsevol moviment sospitós. Hi havia quelcom en aquell núvol baix que no li agradava.
El cotxe alemany s'endinsà dins la boira. Altre cop semblava ser-hi només ell allí. Connectà la ràdio del cotxe per distreure's però (sorpresa!) no detectà cap emissora. La boira era com una barrera que no deixava que res sortís d'allà dins.
La família s'havia quedat a la seva nova casa. Dormien, encara, quan ell havia marxat. Ell havia d'arribar a la ciutat i recollir uns quants paquets que faltaven per tal que la instal·lació al nou habitatge estigués completada. No tenia ganes de fer tot aquell recorregut altre vegada, però no li quedava més remei.
Una ombra creuà la carretera i es quedà plantada davant seu, al bell mig del pas dels cotxes. Va frenar...massa tard. Va sentir el xoc d'aquella ombra contra el radiador i ara li ressonava per tot el cervell. Va baixar de l'automòbil i va treure una llanterna de la
guantera doncs, malgrat ser de dia, allí no es veia res a més de dos metres. Va donar la volta al cotxe desitjant de trobar un tronc o una bossa plena de roba o sorra o el que fos abans que trobar-se un animal mort o, pitjor, una persona. No hi havia res. Potser més enrera... Va caminar uns quants metres fins que, en girar-se, s'adonà que el cotxe havia desaparegut de la seva vista. BJ, potser no havia estat res...una altra al·lucinació, potser. Va acostar-se a la voravia i va enfocar-hi la llanterna. La gespa humida era l'únic que veia. Tornà al cotxe...quin cotxe? El cotxe alemany que tants diners li havia costat no hi era o potser havia caminat més d'un parell de metres i encara no el veia. Va seguir caminant uns metres més, el cotxe seguia sense aparèixer. S'estava posant nerviós. Va avançar una mica més. On era el cony de cotxe? Potser s'havia equivocat i sense voler s'havia canviat de carril al buscar què o qui havia atropellat i ara realment caminava en direcció contrària. Va posar-se a l'altra banda de la carretera i va caminar cap al costat contrari d'on venia. Al cap d'una estona arribà a la conclusió de que ja anava bé com anava abans i tornà enrera. No havia canviat de carril en baixar del cotxe i tampoc ho havia fet conduint. Amb la llanterna enfocant la ratlla contínua del terra -doncs, malgrat ser una recta la permanent presència de la boira obligava a prohibir-hi l'avançament- va tornar enrera. El cotxe era massa gros per a no veure'l si caminava pel bell mig de la carretera. Per força el veuria.
S'assegué a la vora de la carretera, desesperat, amb ganes de plorar i els nervis a flor de pell. El cotxe, on era el cotxe?
Es posà les mans a les butxaques per resguardar-les del fred que la boira portava dins seu i (sorpresa!) les claus del cotxe eren allí. Va prémer el botó del comandament a distància per obrir i tancar l'automòbil i aleshores va sentir els dos "peeps" i va veure com els intermitents s'encenien també dues vegades. L'havia tingut tota aquella estona just davant seu. Ara, per fi, sortiria d'aquella maleïda boira.

Entre boires
- A quina hora arribaràs? - preguntà Alba des de l'altre banda del fil telefònic.
- No crec que tardi gaire - contestà ell- . Sortiré de seguida. Unes dues hores o dues hores i mitja, sense comptar la boira.
- Què vols dir? - volgué saber ella.
- Res, no em facis cas. Cap a les sis de la tarda seré aquí.
Però li feia por tornar. Aquella maleïda boira...

La boira (3)
A les cinc i quart va començar a veure-la. Per la carretera que circumdava la muntanya, plena de corbes sense visibilitat, allà a la llunyania es podia veure la boira cobrint aquella llarga recta que, un cop dins el núvol baix, semblava multiplicar la seva distància per dos, doncs s'havia de reduir la velocitat ben bé a la meitat i es tornava a multiplicar el doble degut als incidents que, de ben segur, li passarien allí dins. A mesura que s'hi acostava el neguit li augmentava desmesuradament. Feia temps que no fumava, per ara donaria qualsevol cosa per una cigarreta, només una.
<>, indicava la senyal. Ja hi era, altre cop la tenia davant. Va reduir i va encendre ambdues llums. Va respirar fons i va deixar que l'espessa blancor l'engolís. No tenia per què passar res, potser aquest cop no passaria res. Tan de bo.
Però no va ser així. Quan tot just portava cinc minuts dintre va veure la silueta o, més ben dit, l'ombra d'un gos mort estirat al carril contrari. El mateix gos que ell havia atropellat a l'anada encara seguia allí. No frenaria ni baixaria del cotxe, no estava disposat a perdre de nou el seu auto alemany de vista. Però tampoc podia deixar la pobra bèstia allí morta, a més, algú podria tenir un accident per culpa seva. És clar que ell mai ho sabria. Va prémer els ABS. i va fer marxa enrera. Allí hi havia el gos. Deixà els intermitents d'emergència connectats i sortí del cotxe.
- Em sap greu, noi - digué a l'animal, creient-se que ja era mort. El va alçar i es disposà a deixar-lo a la voravia quan s'adonà que encara respirava. Com s'ho havia fet? Feia més de set hores que era a la carretera tombat, ferit quasi de mort i ningú havia passat per veure'l, recollir-lo o rematar-lo?
Va posar paper de diari al seient posterior i hi va deixar l'animal, embolicat amb una manta vella que portava; no podia deixar-lo al portaequipatges doncs era ple fins dalt. Als nens els encantaria tenir aquell gos a casa. Ara només faltava que sobrevisqués. La idea de pensar que se li podia morir al seient posterior no li feia gens de gràcia, però no el podia deixar allí. Ell l'havia atropellat i ell en carregaria amb les conseqüències. No entenia com era que no l'havia vist al matí, tot just després que l'envestís, si resulta que era al vell mig del carril per on ell circulava. Però encara era a temps d'esmenar el seu error.

Entre boires
Tot just arribar a l'entrada de la seva nova casa, el seu fill gran, Roger, sortí a rebre'l a la porta. En veure l'animal ferit el nen corregué a avisar a sa mare qui tornà esverada només de pensar en l'idea de tenir un gos a casa. Però el gos es quedà. L'endemà l'animal ja semblava molt millor, les gasses que li cobrien les costelles l'ajudaren a millorar, poc a poc, la respiració i les de les cames l'ajudarien a tornar a caminar, segurament, encara que la coixesa no li curaria ningú, segons va dir el veterinari del poble costaner situat a tres quarts d'hora en cotxe.
- T'has adonat - comentà ell a l'Alba després de sopar- , que sempre que passo per aquell coi de boira passa alguna cosa?
- Potser te la té votada - respongué Alba sarcàsticament.
- Ho dic de debò. Primer aquell cotxe, després perdo de vista el meu i en tercer lloc trobo el gos que abans havia desaparegut.
- És normal no veure res dins aquella boira - aclarí ella- , no t'hi capfiquis.
No s'hi va capficar, encara que tenia una estranya sensació, una mena de pressentiment, respecte el que havia passat.

La boira (4)
- Que vagi bé la reunió! - cridà Alba quan el cotxe s'allunyava de la casa aquell matí de finals de Juliol.
Havia de reunir-se amb el seu editor a la ciutat per parlar del contracte per a la seva pròxima novel·la, encara no finalitzada. Ja ni se'n recordava de la boia -mentida- doncs feia quasi tres setmanes que no hi passava. Però en veure-la allí, de nou, estàtica, impassible, cobrint la llarga carretera, una fredor va recórrer els seus ossos dels peus fins als dits de les mans. Un pressentiment molt més fort del que havia tingut temps enrera l'envaí amb força i el feu témer la boira molt més del que ja la temia.
Tots els seus cinc sentits i fins i tot el sisè, el sentit comú, estaven concentrats en el mateix. Ells ulls buscaven un avís, una senyal que li indiqués què passaria; les mans i els dits s'aferraven amb força al volant recobert de goma escuma, amb tensió; les orelles escoltaven tots els sons -el silenci més absolut- expectants de qualsevol indici audible de perill; la llengua dins la boca seca intentava segregar saliva sense gaire èxit i el nas produïa una respiració lenta, forta i insegura. Semblava que desitgés que allò que hagués de passar passés d'una vegada i s'acabés quan abans millor, per què sabia que havia de passar alguna cosa. No havia travessat aquell núvol baix sense incidents, encara. I tenia la sensació que mai podria experimentar-ho.
Va sentir un clàxon, en la llunyania. No hi havia llums ni davant ni darrera. El clàxon va tornar a sonar. Venia de davant seu, ja no tan lluny. Les llums que anunciessin un automòbil no es veien. Tercer clàxon, era un camió, prop seu. Un suau cop de vent dispersà lleugerament la boira del seu davant, seguia sense veure's res. Un quart clàxon, més intens, molt pròxim, li donà l'avís final. Davant seu unes immenses llums blanques i una de groga van aparèixer com per art de màgia, el camió se li llençava al damunt. Cop de fre, girada en sec, les rodes del cantó dret van tocar la voravia, el cotxe va derrapar. El camió va passar, no, va travessar el seu cotxe. S'havia tornat immaterial i havia travessat el seu cotxe sense que ell no xoqués, només havia notat el vent que li fregava els cabells, com si fos un camió fantasma. O potser era ell el fantasma. Havia passat amb el clàxon encara sonant a dos centímetres de la seva orella esquerra. Aquell fill de puta anava pel carril contrari!
Va recolzar el cap sobre el volant i va respirar. Automòbil alemany descansava a la voravia. Una gota de suor freda li relliscà pel front, es deturà al costat del nas i, poc després, seguí lliscant per la galta dreta. Tot ell tremolava. Mai pensà que tenir la mort tant a prop i de manera tan sobtada fos així. No li va passar la vida per davant, sinó que va veure la seva làpida, la seva dona vestida de negre i els fills preguntant quan tornaria el pare i Anna, la filla gran, plorant recolzant-se en algú a qui no reconeixia. A la làpida posava: <>. Tot el nínxol estava cobert de boira, amb prou feines havia pogut veure als que eren allí més avall dels genolls.
Quan es va veure recuperat va tornar a engegar el motor que se li havia calat. Va posar la primera i va sortir de la voravia.

Entre boires
- Què passa, noi? Fas mala cara - preguntà el seu editor en asseure's davant seu, al restaurant on havien quedat.
- No hem trobo gaire bé -contestà- . Com més aviat ho enllestim, millor.
Van parlar del contracte. L'èxit de la seva primera novel·la, de públic però sobretot de crítica, feia que per la segona volguessin augmentar-li el preu de compra dels drets. Un preu força alt. Però el problema era que encara no estava acabada. Va mentir al seu editor dient-li que l'acabaria en dos o tres mesos doncs ja anava pels últims capítols. Però era mentida, amb prou feines havia passat del segon. Estava estancat des que havien arribat al nou habitatge. La novel·la original tractava d'un segrest. Però ara tenia cl
ar que en començaria una altra i aquella la llençaria a les escombraries.
- I de què va? - preguntà l'editor.
- De la boira - respongué ell, quasi inconscientment.
- Ostres. El teu agent m'havia dit que anava de no sé què d'un segrest.
- L'he canviada.
- Bé, mentre sigui bona i vengui força... Recorda que els crítics et van veure com una de les grans promeses de la literatura contemporània del nostre país. No els defraudis, eh?.
L'editor va marxar amb un somriure als llavis. Sempre somreia. Però ell estava seriós. No es podia treure aquella frase del cap: <>. Aquell pressentiment que tenia seguia creixent i ara el veia clar: moriria dins l'espessor blanca, aquella seria la seva tomba, aquell era el seu destí.


La boira (5)
S'enfrontaria al seu destí. La via alternativa a la gran recta seguia tallada per obres. Lluitaria contra el seu destí i el guanyaria.
Va baixar del cotxe alemany encara flamant i va encendre's una cigarreta. Era el primer paquet que es comprava després de sis anys. Fumaria d'amagat, com quan era petit. Davant seu començava la boira, era com una barrera de molts metres d'alçada, com una muralla que només els escollits pel destí podien creuar. I ell n'era un escollit. Va avançar caminant fins on començava la muralla, no s'iniciava progressivament i s'anava espessint sinó que s'iniciava allí, de sobte, i s'acabava igual. Era com quan travesses una cortina d'aigua: ara no plou, ara sí, ara ja no. Allò era el mateix. Va allargar el braç esquerra i la seva mà s'endinsà dins el núvol, era com si desaparegués. Va enretirar la mà. Va tornar-la a introduir i va sentir una sensació estranya, quelcom el tirava cap endins. Un imant l'atreia, una força interior l'impulsava a continuar. Però ell era més fort. Va enretirar altre cop la mà i es ficà dins el cotxe, va llençar la cigarreta i va tornar a entrar a la carretera.
Llums curtes i far anti - boira, 70 quilòmetres/h. Posava cara de duresa, de poca flexibilitat, d'impermeabilitat, de fredor. Però els ossos eren de cera calenta i semblaven desfer-se. Notava les palpitacions als capil·lars dels ulls. La sang era gelada. No reduiria passés el que passés, no frenaria ni es deturaria ni es desviaria ni giraria. No faria res. El camió l'havia traspassat, allí dins potser ell era invulnerable, potser la boira el protegia en comptes d'amenaçar-lo i ell no havia sabut interpretar.
Un clàxon, a la llunyania.
En el primer viatge per instal·lar-se fet per aquella carretera s'havia vist a ell mateix tornant, amb el seu cotxe vell, tal i com havia fet realment doncs no fou fins aleshores que hi anà amb el nou. O sigui que aquell viatge amb el cotxe vell era el seu passat i ell, anant al poble amb el cotxe nou, havia vist el seu passat. En el segon viatge, de tornada, havia atropellat un gos; però el gos no existia fins al retorn per aquella carretera, per què el gos formava part del seu futur. Ara el gos era amb ells, i aquest ara era el futur de l'abans.
Un altre clàxon, més a prop.
Aquell matí un camió l'hauria d'haver envestit però no ho havia fet.
Tercera botzina.
Si la tornada era el seu passat i l'anada al poble el seu futur...
Les llums del camió acompanyades del quart clàxon van aparèixer just davant seu. No el va esquivar, no va moure el volant. Volia saber què passaria, necessitava saber-ho, li urgia saber-ho....ara ja ho sabia.

Epíleg
Ara ja ho sabia. Es va despertar en una habitació blanca, com la boira. Amb un tub a la boca, un altre al braç. Li feia mal tot el cos, i el cap. No es notava les cames, ni els peus. Un home amb bata blanca, com la boira, se'l mirava amb una carpeta a les mans.
- Bon dia - va dir l'home- , com es troba?
- Espès - contestà ell- , com la boira.
- Sap què li va passar? - tornà l'home.
- Sí, primer se'm va empassar i després em va escopir - contestà ell.
- Es refereix al camió? Una metàfora curiosa - comentà l'home- , però no del tot desencaminada. La seva dona és aquí fora, la vol veure?
- Sí.
Després d'un mes de ser dins aquell hospital van donar-li l'alta. Ja sentia les cames però encara no podia caminar, un cop per setmana hauria d'anar a recuperació i un cop al mes a un reconeixement general. En el fons no havia estat tant greu, pensava, no havia patit amnèsia ni commoció cerebral, ni paràlisi. Només havia estat un dia sencer en coma i se n'havia sortir prou bé.
- Ja han tornat a obrir la carretera de la costa -li digué Alba quan passaven justament per allà- . No caldrà que tornis a passar per la boira quan hagis d'anar a la ciutat.
Un somriure es dibuixava, des que havia despertat a l'hospital, a la seva cara cicatritzada pels vidres del parabrises.
- Com estan els nens? -va preguntar.
- Estan bé. Es van preocupar molt per tu quan eres a l'hospital, però els feia por venir-te a veure més del compte. Només l'Anna venia sovint, ja ho vas veure. Ara ja és a casa. Ha vingut amb un convidat.
El desconegut del cementiri, pensà ell, i una lleu rialla se li dibuixà al rostre.
- Què? - féu ella preguntant-se de què reia.
- Res.
Sí, s'havia enfrontat al seu destí i l'havia guanyat, s'havia enfrontat a la boira i l'havia vençuda.