Joaquim Ruyra - Un home de fe

Un relat de: bonanoti

Crec que Jesús és Déu.El cor m'ho diu
i,enamorat,segueixo sa doctrina.

No vull saber la causa ni el motiu
de res que hagi dictat sa veu divina;
vull creure refiat,cluca la nina,
el cor rendit,l'enteniment passiu.
Senyor,sóc un infant, aquí em teniu,
sols vostre mà de pare m'encamina.

Ja sé ón em portareu;més vull anar-hi,
vull seguir la remor del vostre peu
amunt,amunt fins al mateix Calvari.
Desig morî en el llit pairal,la creu,
i mentre l'agonia m'aclapari,
pensaré amb goig que em ressuscitareu.


Jaquim Ruyra


PRÒLEG


Vivim un moment històric apassionant. Mai com ara l'olla del temps havia bullit a tant alta pressió.El fenòmen de la globalització,nascut dels avenços tecnològics que faciliten l'intercomunicació a nivell planetari, els mass-media, internet.. tot ha contribuit a empènyer l'evolució històrica a ritmes frenètics - potser a ritmes insostenibles - ara que està de moda la "sostenibilitat". No ho critico,ho constato.

I,naturalment amb la història també es mouen les línies de pensament,la filosofia,la sociologia,la psicoligia,l'ètica.. i amb elles el sentit de la vida.

Però,heus ací que sembla ben patent que aquests dos potencials: ciència-tècnica d'una banda i estructures de pensament de l'altre no van pas de bracet.Corren a dues velocitats per tornar a emprar un terme d'us freqüent pels nostres polítics.La raó,el pensament,la saviesa,la cultura sembla que no atrapen les magnituds científiques i tècniques. I així es produeix un fenòmen de distorsió que desemboca en un impàs de desconcert, de desorientació.S'han perdut els referents sòlids. Ón és l'horitzó? Ón és el Nord? Cap on caminem? Pregunteu-ho a la gent I veureu que ningú, o millor quasi ningú, no ho sap.I això és dolent.

Resultat: el tenim a la vista. Violació constant dels drets humans, guerres i més guerres,màfies a per tot,violència,crims,presons i més presons,un liberalisme ferotge que dóna com a resultat últim l'acumulació de la riquesa en mans d'uns pocs i la pobresa més dura per a molts que es veuen abocats a la cuneta de la marginació més vergonyant,la represió a cops de decret dins les mateixes democràcies que es pregonen alliberadores.Panorama talment desolador.

Però hi ha encara un altre fenòmen que per mí és el que explica tots aquests mals: és vol llençar Déu per la finestra i amb Ell s'hi tiren tots els valors humans.L'home sense el referent de la transcendència perd la seva entitat i la seva identitat. L'home esdevé llavors llop per a l'home.Cal ser molt curt de vista per a no constatar aquesta realitat tan evident als nostres dies.

El fet religiós forma part del misteri de l'home. No fa falta ser un gran savi per a copsar aquesta realitat. Sols cal saber llegir la història,la més recent i la més remota.L'home sempre ha entès,sense pas gaire esforç que hi ha una realitat misteriosa que el depassa i el transcendeix. Perquè sóc? D'ón vinc? Ón vaig? On apago la set ardent de felicitat que m'aclapara nit i dia? Perquè els altres? Perquè el dolor? Perquè? Perquè?..

Davant un panorama com aquest sóm molts els que - bandejant aires de profetes de calamitats - ens movem,des de la fe i d'una esperança agosarada, per a cercar les causes d'aquest transtorn,lluitem i vivim amb delers de positivitat per reconduir la història vers fites de pau,de germanor,de prosperitat. En resum, de felicitat per a tots els que vivim ara a la terra i per tots els que vindran després.

Sóc creient; no tinc perquè amagar-me'n i agraeïxo aquest do que a tots és donat i que jo no tinc altre mèrit que el d'haver-lo acceptat lliure i responsablement. Tinc clar allò de: «ningú no pot dir: «Jesús és el Senyor» si no el mou l'Esperit Sant». (I Cor 12,13)

I ara retorno a l'inici d'aquest escrit que he volgut introduïr amb la foto d'un facsímil i la transcripcció d'un deliciós poema del nostre lletraferit Joaquím Ruyra.És a partir de la seva lectura que he concebut aquestes reflexions.

Ja sé que - en la línia del que abans he descrit - alguns es riuran del meu intent de parafrasejar aquest gran escriptor tant nostrat;d'altres no els farà "fred ni calor", però penso que algú potser elevarà el seu esperit,talment com quan es fa pregària: per aquests jo m'esforço avui.

PART PRIMERA DELS VERSOS

«Crec que Jesús és Déu».
Així comença el seu curt poema. «Clar i i català!» És la més gan afirmació de fe que pot fer-se. Que bé es coneixeria L'Evangeli el nostre escriptor! Perquè aquestes paraules són presents moltes vegades en boca del mateix Jesús. No vull cansar-vos carregant aquestes ratlles de cites i més cites.Però algunes sí crec obligades:«Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare» (Jo 14,9);«..Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué:-¿Tu ets el Messies,? Jesús respongué:-Sí, sóc jo;»(Mc 14,61-62) «Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven:-Tu ets el Fill de Déu!»(Mc 3,11) «Jo sóc el camí,la veritat i la vida..» «Li diu la dona:-Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.Jesús li respon:-Sóc jo, el qui et parla. »(Jo 4,25-26) «Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu i Déu en ell.».(I Jo 4,15)....Queda clar: Jesús pregona sense embuts la veritat més insòlita i sorprenent que mai la història hagi sentit de llavis humans. Ell és Déu a la vegada que és un home igual que nosaltres «excepte en el pecat».És la Bona Notícia.

Qui així parla o és un boig o és realment Déu.

"El cor m'ho diu".
Sí, li ho diu el cor; però Ruyra és un home intel.ligent que pensa i raona bé.Tot i que el cor té raons que la raó no pot entendre. Ell arriba a aquest acte de fe veient clar que no contradiu la raó. Quants milers de milions de savis i il.lustrats,durant els 20 segles que portem de cristianisme, han combatut aquesta fe,cercant mil i un arguments.Tot i així cap,ni un d'ells ha gosat dir que Jesús és un home boig.Que hagin negat que és el Fill de Déu és una altra cosa. Queda patent la flagrant contradicció en que cauen.

El fet de creure que Jesús és Déu requereix un acte de fe. I a la fe - que a tothom és atorgada com a do - sols s'hi pot accedir des d'un cor que cerca amb sencillesa i honestedat la veritat.L'orgull i l'auto-suficiència dels "savis" és sempre un mur que s'interposa entre Déu i l'home que impedeix reconèixer l'evidència i la veritat que copsen sense cap esforç els humils. Altra vegada anem a les fonts de l'Evangeli: «i (Jesús) digué:-Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. »(Mt 18,3).

Ruyra ha intuït que la fe en Jesús és coherent amb la Veritat així amb majúscula.I ell la busca afanyosament..

«..i enamorat segueixo sa doctrina»
Quan hom s'enamora no pot sinó identifica-se amb ell o amb ella.Quan Jesús pren possessió d'un cor no hi ha qui aturi el possés.Perquè Jesús canvia totes les pers- pectives,modifica tots els horitzons.Tot ho fa nou,talment un foc que abrusa,talment un doll d'aigua que sadolla i que tot ho fertilitza.

«no vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina»
Perquè mirant-lo a Ell cauen els dubtes,sobren les raons,destorben els teòlegs,molesten lleis dogmes i programes..

«vull creure refiat,cluca la nina,el cor rendit,l'enteniment passiu».
Genial: la postura de l'home humil,del ser creat adorant submís i confiat a l'Inefable..

«Senyor,sóc un infant, aquí em teniu,sols vostre mà de pare m'encamina».
Bella imatge,tendra icona que ens recorda la nostra mare col.locant-nos drets damunt la taula bo i invitant-nos a llençar-nos al buit,al buit que fineix al refugi dels seus braços,a la dolçor dels seus petons !

PART SEGONA DELS VERSOS

«Ja sé ón em portareu;més vull anar-hi»,
Talment un murri que preveu cap ón el duu la seva irrevocable decisió. Però que hi con- senteix,alhora content i decidit; més encara,exultant de joia.L'amor té aquestes coses..

«vull seguir la remor del vostre peu»
L'amat desprèn una dolça sentor,en caminar, que invita a un acompanyament irresistible.«Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves» (Is 52,7).Ruyra ha entès molt bé que no s'equivoca quan opta pel seguiment d'aquesta remor d'uns peus sagrats que solquen els prats deliciosos de l'amor,de la veritat,de la solidaritat fins a morir si així cal.

«amunt,amunt fins al mateix Calvari»
Perquè al Calvari no s'hi mor.És només un pas estret,el portal necessari que obra a la dimen- sió de la Vida Eterna.

«Desig morî en el llit pairal, la creu»,
Només així parlen els sants. Només així pot copsar-se la dimensió de fe d'un gegant cristià.Molts no entendràn ara això del llit pairal.La casa pairal del temps de Ruyra és l'espai càlid de l'acolliment,de la família,de l'amor,del treball,del retrobament,i del repòs després d'un dia bregant per fer eixir de la terra un bri que és signe d'un mos de pa. És a la casa pairal des d'ón el pare, freturós, arrenca a córrer per rebre als seus braços el fill pròdig.

«i mentre l'agonia m'aclapari,pensaré amb goig que em res-suscitareu».
Aquest darrer fragment del nostre poeta condensa tota l'essència del cristianisme. És l'expressió - feta vers - del pou sense fons de la Bona Notícia, de la salvació integral,de l'alegria escla- tant.És l'anunci del «cel nou i la terra nova» que ens esperen ón « no s'hi sentirà mai més cap plor ni cap crit de dolor ni llàgrimes»(Is 65).És tot un crit d'esperança,una crida a posar-nos tots dempeus i a la feina,una invitació joiosa a transformar aquest món boirós i mancat de sentit; caigut en el desesper.

EPÍLEG

He intentat en el pròleg «disparar un breu flash» per tal de situar unes realitats històriques que tots compartim a fi d'encabir-hi un punt de llum que ens ajudi a tots a esclarir-les.

Si reflexioneu amb serenor,bo i contemplant les foscors que m'he limitat a constatar. Si totseguit feu un intent de fer vostres els versets de Ruyra,ben se
gur convindreu amb mí que no existeix una altra sendera que permeti acabar aquest epíleg en tò pasqual,cridant juntament amb tots els homes i dones de bona voluntat de tots els temps un esperançat i vibrant ¡¡Al.leluia..!!

Que bona falta ens fa!


Josep Armengol i Julià

Barcelona,Juny del 2004


Comentaris

  • Home...[Ofensiu]
    ximxim | 29-03-2005 | Valoració: 7

    Jo no crec que llençar déu per la finestra sigui llençar els valors humans. Quina trista existència si hem de perdre la identitat de no tenir un referent imaginari -per més que sigui una imaginació molt evident-, si hem de viure tota la vida sotmesos a l'esperança d'una realitat millor després de la mort.

    Penso que el cristianisme ens ha dut a una mentalitat resignada, ens ha vengut que la vida és sacrifici i patiment i ens ho hem cregut, i com bé has dit hem arribat a "l'acumulació de la riquesa en mans d'uns pocs i la pobresa més dura per a molts que es veuen abocats a la cuneta de la marginació més vergonyant", i no podem oblidar que entre aquests pocs rics hi ha les altes esferes de l'Església.

    Mai negaré l'existència d'un "déu" (per anomenar-ho d'alguna manera), perquè la perfecció del món em corprèn i des de la mentalitat d'humà costa atribuir-la a meres casualitats, però prefereixo viure d'acord amb els meus valors i els meus criteris, i no d'acord amb dogmes que massa sovint han servit per manipular, controlar i aprofitar-se de la gent. Si quan em mori hi ha d'haver alguna cosa més, ja m'ho trobaré, però no puc perdre la vida anhelant alguna cosa que potser no arribi.

  • UN HOME DE FE[Ofensiu]
    donablanca | 25-01-2005 | Valoració: 10

    età molt bé ser creient, com ho ets tu, amb aquesta força,

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: