Joana... (3a entrega)

Aquella nit, llarga i aliena a tot el que no fos aquella fantasia (quatre parets que tancaven un món aïllat on tot el que havíem somniat es realitzava, però, com a tot encanteri, aquell somni, a la primera llum de l'alba, s'havia d'esvair) va ser la més llarga i la més tendra de ma vida. Ell es va adormir als meus braços després de fer l'amor per primer cop; i sí, tal com es preveia, juntament amb els primers raigs de llum van començar a néixer els dubtes i les pors al meu cap, i el record dolç que tenia de cada
gest, mirada i petó de la passada nit va començar a enfosquir-se. Vaig empaladir i vaig mirar sobtada i avergonyida els nostres cossos junts i nus. Vaig treure-me'l de sobre d'un salt i vaig córrer a vestir-me. I quina cara la de la meva mare, incrèdula i desconfiada, quan jo li explicava que havia anat a casa d'una amiga i parlant s'havíem acabat adormint.

Una cara semblant a la de la meva filla al escoltar l'excusa de la Duna (igual de falsa la seva veu, i igual de tremolós el seu cos i la seva mirada -ulls fits a les sabates- estúpida
i espantada) parlant a mitja veu i empassant-se saliva. No ha vingut pas avui a dir-me res, sinó que se n'ha anat directament a l'habitació. Deu haver tancat els ulls, però no
pas dormit; haurà estat rumiant, plorant en silenci i tement el demà com ho vaig fer jo.

Vaig quedar-me glaçada. Feia dies que no sortia de casa, que no em movia, que les meves faccions no canviaven ni s'immutaven al sentir res. El meu rostre semblava de cera, i no obria la boca més que per afirmar o negar. Però quan vaig sentir el telèfon el meu cor va donar un bot; al segon to vaig agafar-lo, i vaig esperar uns segons tensos com els meus músculs fins a preguntar:
- Si?
- Joana…
El seu alè va arribar-me com una bafarada d'aire calent dins el meu hivern particular, va acariciar-me els llavis i vaig degustar el seu aroma llarga estona, pels ulls, per les galtes i els pòmuls… la seva veu m'havia transportat un perfum que ara lliscava i s'acoblava a la meva pell com fina seda…
Va durar, el silenci. Una eternitat, uns segons. Fins que vaig sentir perfectament com empassava saliva i em deia, a mitja veu, paraules que em turmentarien fins a la resta
dels meus dies.
-A dos quarts d'una t'esperaré a la plaça. No expliquis on vas ni per què, només agafa els diners que puguis i alguna cosa de menjar i roba. -Es va empassar saliva de nou. Va
haver de tancar fort els ulls i serrar les mandíbules per creure el que estava a punt de fer.
-Sé que t'estimo i t'adoro com no ho podria fer a cap altra dona; ningú sap si podrem estimar-nos l'eternitat… I només si véns podrem saber-ho.
Va penjar. Jo em vaig quedar al telèfon. Minuts, potser hores. Els ulls fits a la paret, la mà tremolant aguantant el telèfon al costat del cap, i els ulls cristal·lins i convertits en una bassa a punt de sobreeixir-se.

- Duna, porta'm aquella caixeta de fusta.
La Duna em mira amb cara d'estranyada, i me la porta mentre comenta:
- Àvia, no sé per què la vols, ja saps que mai hem trobat la clau i que no té cap mena de valor…
- Calla. No en saps res tu d'això.
Miro la caixa per enèsima vegada, la toco amb un dit resseguint les meves antigues empremtes i li dic:
- Ta mare… ai, pobra filla meva…
Em trec la clau que porto penjada d'un collar i obro la caixeta.
-A la carta que hi ha aquí dins, hi posa qui és el teu avi, el pare de ta mare. Només quan jo hagi mort podràs explicar-li això a ta mare, i llavors podreu obrir-la. Hi ha una foto d'ell i una explicació breu de la seva vida. I la mort…

Abans de l'hora era a la plaça, i ell ja m'hi esperava dins la furgoneta del seu pare. Tenia permís de conduir, però el seu pare no sabia que li havia agafada; ells eren de viatge.
Vaig pujar-hi sense mirar-lo; ell va engegar el motor. I no ens vam dir res durant hores, hores llargues que passaven mentre el vehicle avançava per carreteres ja desconegudes, en direcció a enlloc i perseguint el no res.
Llavors el vaig mirar, i va notar la meva mirada clavada en la seva. Es va girar, em va mirar fixament, perdent la noció del temps i la consciència de la realitat; fins que vaig
veure una llum forta. Vaig cridar fort, vaig explotar, vaig treure tot el so emmagatzemat a dins i acumulat aquell estiu, el vaig escopir fins que la furgoneta ja s'havia estavellat i empotrat del tot en l'arbre, aixafada totalment per la part del conductor quan ell havia donat un cop de volant per no xocar frontalment contra el cotxe que venia de cara. I vaig perdre la consciència al veure els seu cos, enfonsat entre la llauna i el vidre, que jo ja sabia mort.
Així, filla meva, sabràs al llegir això, que el pròxim cop que vaig obrir els ulls va ser en un hospital on em van informar de que un miracle havia fet que el petit fetus que creixia
dins meu no hagués patit cap dany. I entendràs, Joana, perquè ploro a vegades només en pronunciar el teu nom. I és que encara tinc molt present el primer dia, quan el teu pare, el Dídac, va dir-me a cau d'orella com de bonic era aquest nom…

Estimant-se finalment durant tota l'eternitat, Joana i Dídac.