Joana... (2a entrega)

Un relat de: filladelvent

Aquella nit de festa major s'estava convertint en un malson. Totes les meves amigues ballaven les cançons de moda amb els seus pretendents. Tots reien i ballaven, sobretot la Dàlia, radiant de felicitat, allunyat el Dídac del seu pensament, agafant al Pol per la cintura. Jo estava asseguda amb la vista fixada, les cames creuades i el cap molt lluny del cos. Llavors vaig decidir que aquella nit s'havia d'acabar el més aviat possible. Em vaig aixecar, i sense acomiadar-me de ningú, vaig marxar d'aquell recinte.
Caminava lenta, allunyant-me d'una utopia i viatjant cap al no res, cap a la foscor dels carrers buits. Em sentia buida i estúpida. Recorria aquell carreró fosc i pudent, ple de
gats que em miraven des dels hortets de les cases. Dins meu plovia, però el carrer estava sec; em perdia en les entranyes de la nit. I en sec… una llum violenta, un soroll de motor i d'un cop, m'etziben al terra. Vaig entreobrir els ulls. Borrós, hi veia el Dídac mirant-me. Vaig pensar que delirava, que somniava. Vaig tancar els ulls, i quan vaig
obrir-los de nou, la foscor de la nit s'havia convertit en una forta i empipadora llum blanca que no em deixava distingir els colors. Després de vacil·lar una estona, mentre les retines s'anaven acostumant al nou ambient, vaig distingir (entre ombres, figura borrosa i bellugadissa, des dels meus ulls) i notar una mà gran i forta agafant la meva i pressionant-me-la cada cop més, com un crit des de lluny que s'anés fent clar i em volgués despertar del tot. Així fou com, anant resseguint amb els ulls escrutadors el camí d'on sortia aquella mà (freda, suada i tremolosa encara), vaig descobrir primer el cos ample, i després el rostre fet miques però encara atractiu del Dídac. Per l'esforç, vaig tornar a tancar als ulls i a obrir-los de nou, i observant plans més llunyans, vaig a veure a ma mare parlant amb una infermera. Vaig dir paraules sense sentit fins que,
finalment, i abans d'adormir-me pels sedants, vaig xiuxiuejar-li: "t'estimo". Quan vaig tornar a obrir els ulls ell ja no hi era, i ja no hi seria en una bona temporada.
Així, aquell juliol, va passar sense pena ni glòria, jo tancada a casa amb una cama trencada i sense saber res del Dídac; sols de tant en tant alguna amiga em visitava i em comentava que d'ell ningú no en sabia quasi bé res.
A mig agost, un dia vaig sortir a passejar; tan sols buscava una mica de solitud per poder pensar sense l'estorb de la família. Vaig donar tombs per tot el poble, i cada carrer, cada soroll, cada aroma, eren presumptes rastres de la seva existència. En sec, ja de fosca nit, em vaig descobrir plantada davant de casa seva, sense moure'm. Vaig
respirar fons, i vaig apujar el cap per veure la finestra de la seva habitació. I tal com havia pressentit, el seus ulls brillant per la llum del fanal travessaven la nit fins a clavar-
se en els meus.

Ai, Duna… pressenteixo per la teva cara de son i d'absència espiritual que ahir a la nit va passar l'inevitable… i és que jo t'he sentit arribar quan ja el sol sortia i els ocells cantaven: he notat les teves passes prudents i el teu alè accelerat encara per l'impuls del teu cor. I és que el tacte d'unes mans calentes al teu cos era encara palpable, i els llavis
desflorats i encesos tenien encara el gust de la seva saliva. Ai, filleta meva, no deixis que allò que comença a créixer al teu cor d'adolescent comenci a formar-se al teu ventre de dona…

Instintivament, vaig empènyer la porta de casa seva que sabia oberta. El Dídac, amb el tòrax nu i sols amb uns pantalons fins, esperava inert i extraviat la meva presència. Als seus ulls dilatats i fixats (no parpellejava, eren dues espurnes de llum en la foscor) hi era present
el signe d'hores i dies, llargs i densos, l'espera dels quals només ara es materialitzava. Nits de calitja en vela, dies calorosos absents ("hores i hores que es passa a la seva
habitació, amb ulls desorbitats, des de la finestra, esperant déu sap què" -li deia la seva mare preocupada al metge- "¿vol dir que no pren drogues?") i, amb tot, els seus ulls
cansats no es tancaven ni per humitejar-se. I aquells ulls no van tancar-se, com vaig saber després, per poder recordar intacta a la retina la meva mirada abans de perdre
la consciència a l'hospital, després de dir-li que l'estimava (i, segons el que ell havia cregut, el meu últim esguard).
Em vaig anar apropant a aquella estàtua divina com una nena tremolosa i prudent davant d'un pres ja en llibertat. Vaig notar el seu alè barrejant-se amb el meu, i les
nostres pells convertint-se en només una. Després, el nou contacte dels llavis va ser com desfer l'encanteri de dos enamorats castigats a no besar-se mai més; i amb
passos lents, però ja desfet el malefici de llur immobilitat, va agafar-me de la mà i va portar-me a la seva habitació. No ens vam dir res, no vam somriure ni ens vam fer cap
senyal. Obeïts per una sola veu, interior però única i compartida, vam acariciar-nos els cossos mentre ens desvestíem, i vam contemplar-nos fascinats llarga estona, fins que ens vam asseure i després estirar al llit. La nit i la claror de la seva llum es van estendre sobre nosaltres, travessant els vidres de la gran finestra, per on dies abans ell m'havia estat esperant; fitant llarga estona al carrer, sols vivint, quasi agonitzant, amb posat de moribund.


Comentaris

  • milor[Ofensiu]
    foster | 03-08-2005

    una segona part més interessant perquè t'allunyes del to nostàlgico-mític de la primera i entres dins un estil més directe, amb acció i situacions que s'esdevenen en el temps immediat, ara, després ,etc...
    La història se'm perd una mica, et diria que és culpa del intervals de la Duna, la vida de la qual, per ara, no m'interessa a mi ni al relat global.
    Em sap greu ser tan crític, però també em sap greu que una prosa neta, clara, intel.ligent com la teva, es perdi amb recreacions allunyades de la teva realitat. Amb tot, en aquesta segona part l'àvia ha sofert una transformació, guanyant en relleui interés. Amb desitjos i penes, amb frustracions i recompenses.
    Més tard em miro la cloenda.
    foster