Jo no volia, va ser l'amor

Un relat de: Barrufet

La sala era blanca, clara i lluminosa. Jo estava assegut en una cadira de fusta, amb els colzes recolzats sobre la taula i amb la mà dreta m'aguantava el cap. El meu cap era un núvol de cabòries, però encara no sabia en que estaven fonamentades. Estava confús. Pressentia, per la cara que em posava el l'home que s'havia identificat com a cap de la policia, que n'havia fet alguna de grossa. Atordit com em trobava, la llum no em deixava acabar d'obrir els ulls, em molestava profundament; vaig demanar que en disminuïssin la intensitat. Em va contestar que no, que aquí les peticions les feia ell. Li estava agafant mania al cony de cap de la policia, vaig decidir memoritzar la seva cara, per si alguna vegada tenia l'ocasió de rebentar-li el cap a la policia. Desprès d'una sèrie d'amenaces, em va "recomanar" que ho xerres tot des del començament, que si no, tot podia acabar pitjor del que estava. Què li havia d'explicar jo a aquell cabró, per passar costo als amics no em podia tenir allà amb aquesta mala llet, i el pitjor de tot, ¿cóm estaven les coses de que ell parlava?. Una imatge em va venir a la ment, començava a intuir de que volia parlar... Al principi no ho recordava bé, però a mesura que hi pensava, una esgarrifança se m'anava passejant a plaer per l'espinada, ara començava a entendre què m'avia passat.


Era divendres, acabava de dinar, i em trobava en un d'aquells moments que no saps què hi fas en aquest món. No tenia ganes de trobar-me amb ningú conegut, així que: Marlboro, grifa, paper i foc. D'altra banda, també me'n rondava una altra pel cap. No m'agradava acceptar allò que tenia tan clar al fons del meu cap, necessitava enamorar-me per donar sentit a la meva vida; i aquella tarda, sense ser-ne del tot conscient, estava disposat a tot per aconseguir-ho. Aquesta última cosa, és la que em va portar pel mal camí, encara que potser també, en menor grau, la droga.
Vaig sortir de casa, i sense pensar cap on anava, em vaig deixar portar per les meves cames, que encara que no tenen cervell per decidir, poden fer actuar aquest últim sense pensar. Arribat un punt, el lloc per liar el porro va aparèixer, i acceptant la condició per la qual havia estat creat, m'hi vaig fer el mai. Era el lloc perfecte, sense vent, allunyat de tota possible multa, i sobretot, m'agradava a mi per alguna estranya irracionalitat. Porro perfecte, com sempre.
Tot va ser començar a saborejar la seva glòria, quan vaig començar a divisar un espectre en forma de princesa en la llunyania. S'acostava, i poc a poc, em vaig anar construint una imatge del que era. Figura esvelta, pèl-roja despentinada, ulls blaus, pits altius i orgullosos de la mida justa, i finalment, roba deixada que li donaven un aire esbojarrat que a mi em treia de les caselles. Però en aquell moment encara hi havia un pel de rebuig per aquella bellesa per no posseir-la, i afegit a això, el fet que a mi no m'agrada cap noia de la qual no hi estigui enamorat. La solució no va trigar a venir, paradoxalment, acompanyada d'ella. Ens vem enganxar els ulls tan bon punt es van creuar les nostres mirades; penetrant, segura, sensual, excitant, robadora de cors i carinyosa, en fi, això és va ser el sentiment que em va transmetre. Tenia la sensació de conèixer-la de tota la vida, aquella la confiança de fer amb ella tot el que es podia desitjar en aquest món, en conclusió, estava enamorat i segur de mi mateix.
El porro ja s'havia consumit tot.
La princesa va marxar tal i com havia vingut, però el seu record, era tant viu com si estigués davant meu. Estava cansat de ser un covard, així que, sense pensar-m'ho ni tres segons, vaig seguir-la. Va entrar per una porta que no hagués dit mai, i es va esvair.
No em donava per vençut. Obrint aquella porta, un ascensor t'esperava amb les comportes tancades. Era l'únic lloc per on podia continuar, així que, vaig pitjar el botó. Deu minuts després, no havia passat res encara. El vaig tornar a pitjar més fort, i les comportes es van obrir de sobte, em sentia imbècil. Només hi havia dos botons per pitjar, un que anava a la planta subterrània, i l'altre que et portava on jo era ara mateix, no vaig dubtar. Es van obrir les portes per l'altre banda d'on havia entrat, tot era fosc i unes llums de neó, dibuixaven un rètol col·locat sobre una porta que deia, "Somnis". Em vaig començar a posar nerviós, no sabia si entrar-hi. El pensament de trobar-me fora i no haber indagat abans per trobar la meva princesa, em va fer decidir.
Vaig entrar per la porta, ella ja m'esperava, repapada sobre una butaca, i amb un somriure malèvol. Es va aixecar i em va besar, sense dir res, no feia falta. El que va passar durant una hora després es més que previsible i no ve al cas comentar-ho, només puc dir que va ser com un somni fet realitat. En acabat, estava tremolant d'amor, l'estimava i no em volia separar de la meva sirena d'aigües encantades. Altre vegada, amb un adéu que ja m'esperava i un petó a la galta, va marxar pel fons de la sala. Sabia que per més que la busqués ja mai més la tornaria a veure, i també que el meu amor, mai no oblidaria la realitat de la màgia que hi havia hagut en aquella butaca. Tenia els ulls til·litant, em queien llàgrimes per les galtes només de pensar en ella, però tot i així, vaig decidir fer el camí de tornada cap a casa, necessitava reflexionar. Vaig cridar l'ascensor, que em va pujar fins l'altura del carrer, vaig obrir la porta i...Estava allà, la meva reina, girada d'esquena i caminant per la vorera, però...la seva mà! Anava agafada d'un guripa desgraciat que no se la mereixia, com m'havia fet allò ella?
Els vaig matar als dos amb la navalla que portava als pantalons. Però que passava? A l'altre banda del carrer, la meva llum caminava tranquil·lament, i desprès girava pel següent carrer, i...per darrere meu, una altre de les meves princeses em mirava, sobresaltada, per la cara que devia fer jo en aquell moment. També la vaig matar a ella, i a totes les princeses que m'anaven apareixent per rifar-se de mi, fins que unes llums blaves van posar fi a la meva aventura.

Comentaris

  • redéu![Ofensiu]
    fleur | 15-04-2006 | Valoració: 8

    collons, quina por.
    mola!

  • primer comentari d'una cosina llunyaaana, de rosella a rosa :P[Ofensiu]
    estel | 05-12-2005

    ei! veig que ets nou per aquí! segur que t'agrada... m'he quedta amb la intrigant biografia, no sóc res ni ningú... com a mínim posa una foto, a veure si et coneixem millor! jeje només una suggerència :P

    referent al relat, cautiva, motiva a la reflexió, tot i que personalment treuria l'última part de comensar a matar i això perquè perd la màgia que tant bé has sabut abocar dissimuladament i la part a la comissaria et podries haver alliberat i dir-li de tot al (no em vull abocar a la generalització, però,) fill de puta del poli prepotent...

    de les crítiques en podem créixer, m'ha agradat molt com escrius!!!

    au salut i revolta !

    petons,

    RR

l´Autor

Foto de perfil de Barrufet

Barrufet

3 Relats

13 Comentaris

3477 Lectures

Valoració de l'autor: 7.80

Biografia:
Una llum enlluernadora em va enlluernar tan bon punt vaig sortir de dins la panxa de la mare. Al començament em va costar distingir què hi havia al meu voltant, però a base de conviure amb el medi, ho vaig anar descobrint al llarg dels anys. Sense ser-ne del tot conscient, però, un dia vaig deixar de descobrir i de sorprendrem de les coses que em passaven, era com si ja no estes viu, ja no pensava, només actuava. Passat un temps dins la foscor de la indiferencia, vaig decidir intentar tornar a seguir descobrint el món com quan era petit, i de cop, em sentia viu com mai abans m'hi havia sentit. Em sorprenia de les coses més insignificants per a la gent habituada al món. Ells, amb mofa, em van dir barrufet perque no creixia, i jo encantat, vaig veure que tenien raó, però a la meva manera d'entendre.
Com que ja veieu que soc nou per aquí, l'única manera que teniu de coneixem més no es amb la meva biografia, sinó o bé mirant-me als ulls, o be llegint alguna cosa meva(aquests són els moments en que podreu saber qui soc realment).
Salut i petons! (A part de revolució)