Ja deu ser diumenge

Ja deu ser diumenge... La llum que es filtra per la finestra m'obre els ulls a cops de flaixos solars mentre em pregunto quina hora és. Moc els braços per trobar algun recolzament i recobrar l'equilibri. Començo a obrir els ulls. No hi ha ningú? La casa sembla buida. Tinc l'estomac regirat i la gola seca amb el regust àcid de la lima barrejada amb vodka. Sento com tot el cos em pesa i no respon a les meves ordres. Faig un gran esforç per aixecar-me fent tentines; he d'arribar, sigui com sigui, al lavabo. No sé com però després d'apoïar-me diverses vegades a les parets del passadís que hi ha entre el llit i el bany, em trobo la meva cara de cabró al mirall que em mira amb ulls miops. Faig ulleres, tinc els cabells estarrufats -un floc a la dreta i un altre en forma de cresta sobresurten del cap com banyes de dimoni- i els ulls injectats de sang. Torno a mirar el mirall i veig que estic completament despullat. Em quedo palplantat tot observant, com un badoc depravat que ha vist una estrella del porno, el meu reflex i preguntant-me si realment jo sóc aquest individu desfigurat. Me'n canso i sense adonar-me'n, com d'esma, m'acosto a la tassa per orinar. Costa fer punteria però després d'un parell d'esquitxades a dreta i esquerre aconsegueixo deslliurar-me del pes que m'apretava la panxa.
A poc a poc, després de grans esforços i de perdre l'equilibri dues o tres vegades, aconsegueixo arrastrar-me fins a una habitació molt espaiosa. Les finestres estan obertes de bat a bat i la llum del sol incideix sobre tots els objectes i racons. Segueixo avançant i ensopego amb dos cossos, també despullats. Caic a terra i amb tallo, superficialment, el genoll; la sang calenta comença a rajar. M'aixeco i veig que tinc un tros de quinto inserit a la ferida. Com si fos un explorador expert, afino la vista per inspeccionar el meu voltant; les restes d'una baralla adornen uns quants cossos nus i plens de talls amb sang coagulada que estesos, anàrquicament per terra, fan de mobles de la sala. Ara m'adono que la sala fa una pudor insuportable de cervesa tèbia i pixats freds. Em torno a marejar; la llum s'apaga, ja no trepitjo res. Foscor.
Camino per un túnel estret, obscur i claustrofòbic que no sembla conduir enlloc. Veig una llum petita, gairebé imperceptible. Parpellejo per assegurar-me que no es tracta de cap il·lusió traïdora ordida per algun diable qualsevol, però la llum segueix eixamplant-se a cada passa. No puc esperar més i em poso a córrer frenèticament. De cop, la llum desapareix del meu davant. Miro enrabiat a dreta i esquerra i començo a donar cops de punys a l'aire com mig posseït per la pèrdua d'aquella llum. Ja no hi ha res a fer, la foscor és per sempre més...