Cròniques amb cubata

Un relat de: Pau cañigueral Batllosera

Vaig sentir un soroll de passos que s'acostaven des del meu darrera, em va costar girar el cap; però tant sols era una companya qualsevol. Havia tret el cap per la porta de l'habitació. A dins, en Dani, en David i en Ferran s'estaven empolainant; uns texans més o menys ajustats i una camisa de colors caribenys. Com si fóssim d'un clan d'aquells en què tothom es vesteix igual.
Jo m'acabava de dutxar i recordo que mentre em canviava tornava a tenir les galtes suades i vermelles per l'escalfor del vapor que sortia de dins d'aquell bany claustrofòbic. Durant el ritual que ens preparava per poder sortir, anàvem intercanviant comentaris poc subtils sobre les noies que ens havíem trobat la nit passada; una conversa bastant grotesca i escatològica, fruit de l'emoció pròpia d'una colla de nois de quinze anys a punt per anar de marxa. Abans d'anar cap a la recepció de l'hotel, lloc de trobada, vaig sortir al balcó; uns quants companys fumant i unes noies que no recordo de quina província del país veí procedien, n'eren els amos. Vaig compartir alguna conversa amb els lleons del balcó i em vaig disposar per marxar. Com a encarregat de clau de l'habitació, vaig ser l'últim de deixar-la; no sé perquè, però en aquell moment, se'm va ocórrer que era com en Ronaldinho saltant al terreny de joc: el darrer.
En el "hall" de l'hotel s'hi havia amuntegat un munt de gent, fins i tot, una professora d'institut massa maquillada per la seva edat que es va oferir a acompanyar-nos a un pub mallorquí on tenien unes senyores que ballaven d'allò més bé. Vam refusar l'oferta tot i que aquella senyora, insistent, ens havia ensenyat unes fotos de les ballarines que havia fet la nit anterior.
No recordo què més va passar en aquella sala, sense adonar-me'n, ja estava caminant pel passeig de s'Arenal.
Anava avançant, com embriac per la son i mirant la lluna que era excessivament lluenta per l'època de l'any. De sobte, tothom es va parar; en Vicenç va aixecar la veu per dir alguna cosa sobre la Núria. Els murmuris de la gent es van intensificar i feien que el seu discurs fos inintel·ligible. Mig absort, no em vaig assabentar fins molt més tard del que havia passat. Malgrat la meva absència mental, vaig captar l'hora en què havíem de reunir-nos i, més o menys, el lloc.
Vam continuar caminant pel passeig, sense un rumb fix, fins que un noi jove, amb els cabells quasi tan llargs com els meus i vestit de color verd pistatxo, ens va convidar a entrar al seu bar. Per la manera d'expressar-se jo diria que es va pensar que utilitzàvem aquell idioma qhe fan servir els nostres veïns d'occident. Va parlar-nos del seu establiment com si fos un pesat venedor d'enciclopèdies miraculoses per a l'ensenyament de la canalla. Ben mirat, va aconseguir fer-nos entrar. El local era petit i la música ratllava la monotonia amb un obstinat dels moderns que s'amortitzen durant molts minuts de cançó. Al cap de poc ja era fora, i amb un objectiu: "El requeton".
El nostre rumb s'havia fixat en el bar en què havíem entrat la nit anterior; que potser no havia resultat del tot satisfactori, però ens deixaven entrar gratuïtament. Vaig ballar durant una bona estona, fins que, exhaust, em vaig deixar caure a la barra. La son s'arrapava a mi com un paràsit famolenc. Tenia la boca aspra i els ulls irritats per la combinació de les lentilles i el fum de bar. El cambrer se'm va acostar, i jo, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig dir: un vodka amb lima, si et plau! Amb el gust del "cubata" a la boca se'm va acostar una noia, em va fer dos petons i em va dir que es deia Alba. Al cap de poc, tornava a tenir el cap ben clar, l'Alba ballava prou bé, però no podria descriure-la, només recordo que tenia els ulls brillants, la pell bruna i li queien els cabells sobre la cara formant una clenxa espectacular. Sé que em vaig acomiadar de l'Alba amb força recança quan la Maria em va avisar que ja era hora de marxar.
La tornada va ser tranquil·la, la gent feia corre rumors sobre un possible escorcoll a les habitacions. També vaig sentir que la Núria havia sobrepassat el nivell d'alcohol suportable per la seva sang.
Abans de pujar a les habitacions, no sé quin professor ens va clavar un sermó exemplar, però no me'n recordo, quasi m'havia adormit.
Estava amb els meus companys d'habitació quan la Lídia va entrar, es veia cansada i preocupada. Ens va preguntar si havíem begut... No vam mentir. En escoltar la nostra resposta, la Lídia va posar cara de resignació, va abaixar la mirada i es va girar per seguir la seva inspecció.

Comentaris

  • t'he trobat[Ofensiu]
    Aina Basart | 10-09-2006 | Valoració: 9

    vaia crac.. saps que el vaig llegir abans de que es publiqués a la revista de llagostera?

    un relat atípic per presentar a els professors, jajaja! però no deixa de ser boníssim.

    un petoooo:*

  • jajajaja[Ofensiu]
    rapsodia15 | 07-04-2006

    Sempre passen coses que mai t'oblidaràs als viatges d'estudis. El meu va ser fa poc i va ser fantàstic.

l´Autor

Foto de perfil de Pau cañigueral Batllosera

Pau cañigueral Batllosera

10 Relats

12 Comentaris

11848 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
Fill de mon pare i ma mare, ja fa setze anys que volto aquests mons de deu. Diriem que tinc moltes inquietuds reprimides per el món i la societat que m'envolta; una d'elles és l'escriptura. I a part d'això, la meva vida és la que podria tenir qualsevol estudiant de 1r de Batxillerat humanístic a l'I.E.S. Llagostera (cal tenir en compte que només en som dos...).