Irgalundra IV

5
Un dia, potser mesos o anys després que s'escapés de casa, Irgalundra va arribar a una gran cova interior, amb un llac i les parets fetes com de cristall. Embadalida, va acostar-se al llac, va despullar-se, i s'hi va posar a dins. Va deixar la seva petita llum oberta, il·luminant en direcció cap a ella i llavors va passar una cosa meravellosa. Els seus cabells nedaven dins l'aigua, i per algun efecte de la llum que ella desconeixia, l'aigua va reflectir el color del seu cabell a les parets de vidre, i la sala es va omplir d'aquell verd meravellós i estrany, i Irgalundra es va haver de fregar els ulls perquè no havia vist mai res de tan bonic. I al centre de la cova, una petita figura restava ajupida com meditant. Irgalundra es va sobresaltar, al contrari de la figura, que continuava immòbil. Es va vestir a correcuita i s'hi va acostar. Quan ja n'era a pocs metres, la figura, que era un home, va alçar el cap i amb un somriure càlid, li va dirigir la paraula amb una veu rogallosa, d'anys de no haver-la fet servir.
- Ets tu, bella estimada?
Irgalundra, desconcertada, només va saber respondre el que durant anys havia respós a les escomeses dels nens del poblet.
- No, jo sóc Irgalundra, filla de Seix i de Ga, caps de la tribu dels Ukit, que regna a les muntanyes d'Etkes, al sud del món.
L'home va tornar a somriure, i va fer un gest amb la mà per indicar a la noia que s'apropés. Aquesta va seguir l'ordre i al acostar-s'hi, va caure de genolls i va començar a plorar. L'home, que ja era un ancià, li va acaronar el cap amb ternura, i Irgalundra va continuar plorant i plorant fins que el cor li va dir prou. Llavors, més refeta, va agafar la barba del vell desconegut entre les seves mans, i enfonsant-hi el cap, va ensumar i va escoltar i va somriure a aquells cabells que eren del mateix color que els seus, i així s'hi va estar hores, fins que es va adormir.