Irgalundra III

3
Quan el darrer dels coneixedors del color va exhalar el seu últim alé, va nèixer Irgalundra. Filla del cap del clan d'Ukit, que regnava des de feia anys a les muntanyes d'Etkes, al sud del món, va nèixer sense ni un sol cabell. Durant tota la seva infantesa, va ser la riota dels nens de la tribu, i la seva condició de filla del cap no podia vèncer la seva inexplicable calvície. El seu crani despullat va rebre totes les pomades i ungüents que existien sobre la capa de la Terra, però no hi havia res a fer. Irgalundra es va anar tornant una noia solitària i introvertida, que sovint s'escapava a dins les coves de les muntanyes, i allà hi restava dies, acaronant-se el cap, i llepant les roques per tastar-ne l'humitat amb la llengua. Fins que un dia, amagada dins una cova molt fosca, quan feia poc que havia complert els tretze anys, es va passar la mà per sobre el cap i va notar-hi alguna cosa vellutada. Incrèdula, s'hi va tornar a passar la mà, i va estirar i estirar per veure si realment allò que sortia de dins seu era part d'ella, i quan va veure que sí, va xisclar i va saltar i va sortir de la cova, corrent per arribar davant del seu pare i de tota la tribu. I allà, va posar-se les mans sobre del cap i va cridar a tothom, i quan va estar envoltada va apartar-se les mans i tothom es va tirar enrera amb la boca oberta. Irgalundra va somriure satisfeta, però llavors va adonar-se que la mirada dels altres no era pas d'alegria i admiració, sinó de por i de desconcert. Estranyada, va allunyar-se mentre els altres s'apartaven al seu pas, i va apropar-se a les làmines d'acer de la cabanya més propera. I allà ho va veure, el seu cabell, el seu nou cabell, tan desitjat, era d'un color que no havia vist mai, que ningú que coneixés havia vist mai. Però per Irgalundra era el color més bonic que havia existit mai. Era verd, com l'herba, però ningú sabia què era l'herba.


4
El cabell d'Irgalundra va crèixer i crèixer, fins a convertir-se en una melena espessa, i tenyida d'aquell color tan rar. Ara ja no era ella qui s'allunyava dels altres, sinó que eren aquests qui s'allunyaven de la noia. Els seus pares, preocupats, li van dir que el millor que podia fer era tallar-se els cabells, i retornar a la vida d'abans. Però ella no volia renunciar a la seva cabellera, i un dia, al cap d'un any del naixement del seu primer cabell, va fer una petita bossa amb caixetes de menjar condensat -cada caixeta podia durar un mes-, una llum i una muda. I a la nit, va sortir del poble i es va ficar dins la muntanya. Primer va recòrrer els túnels que tant es coneixia, buscant algún que es fiqués dins de la muntanya, i quan el va trobar, va agafar alé i s'hi va endinsar. Durant dies i dies va seguir corredors que duien al cor de la muntanya, dormia poc, menjava menys, i continuava caminant. No sabia gaire on anava, però això poc li importava, ja que el seu dolç cabell verd li feia sempre companyia. Sovint s'asseia -s'arrupia com podia, més aviat- i s'acariciava el cabell i il·luminava amb la llum aquell color i restava així, sense fer res més que embadocar-se amb aquell preciós color, que semblava que li parlava i li explicava coses que no podia entendre, perquè en el seu món només s'entenia de roques i d'acer, ja que era l'únic que hi havia. I d'aquesta manera Irgalundra era molt feliç.