Inútil escapar

Obro la porta, entro. M'agenollo davant dels meus pensaments. Els pregunto que volen, que intenten.
Que desitgen, que hi troben, perquè jo no aconsegueixo saber-ho. Ja no parlen, no m'ajuden com abans ho feien.
Sola, un altre cop. Sola. Torno a sentir-me com sempre, buida.
Com si res, ja no fos important, com si les coses mai haguessin anat be. Realment, mai han anat be. No crec que hagi algun moment de plena felicitat. Potser si, però la droga em fa no recordar-ho. M'acabo de prendre el primer glop.
Tot sembla estrany. La vida no gira entorn a una tontería. És això el que em passa a mi.

Perquè allargar aquesta agonia? Res no es lo prou important. Potser serè egoista, però prefereixo acabar amb la meva vida, que viure en aquest núvol, on tot sembla perfecte y alhora no ho es. No es tan fàcil com sembla. L'altre dia, vaig comprar l'ampolla que tinc a la mà. Vull petir. Patiré per últim cop, i ja ningú recordarà de l'agonia que vaig passar, de les hores mortes que tu intentaves fer-me veure, que, soc algú. No servien de res. Que no ho veus com estic? No has servit de res! Et pensaves que eres l'únic que volia ajudar-me, i no era així. Tu no ho estàs passant malament! Jo vull desaparèixer. Ho he volgut sempre, ni tu ningú podreu impedir-ho. No veus que el que fas m'és indiferent.

No sé ni perquè et dic això.
Se que fa mal. Soc inútil. El que et deia, no serveixo. Et tracto com un gos, i tu continues burxant per que jo ho superi. Ho sento. Últimament, no vull que m'estimis, que et preocupis per mi perquè m'ho fas mes difícil. Li poses mes obstacles, a un camí que hagi de seguir, perquè l'he triat jo. Ho se. Saps que ho empitjores tot, l'únic que fas es que em costi mes deixar aquest estúpid mon. Y quan et parles et penses que m'afecta. Que estic dient? Clar que m'afecten. Qui et diria, que vull treure'm la vida, amb la mateixa arma letal que em va fer enganxar-m'hi? Curiós eh. Des de el dia que et vaig conèixer t'intento oblidar. I tu sempre has estat aquí i fas que sigui impossible fer-ho. Per què no em deixes tranquil·la? Deixes que la meva pena marxi, y que faci com si mai t'hagués conegut. Per què et vas parar davant meu? Per què els meus ulls no podien mirar res mes?
Tonteríes. Ho vull oblidar tot. No puc.

Es un suïcidi tot això? No. Es un alliberament. La meva anima vol ser lliure, vol deixar-se caure i mai mes aixecar-se. Serà un camí lluny, on tu no podràs veure'm, on em desfaré de tots els records, de tots el que he après de tu i del mon. Irònic no? Vull deixar la meva vida enrere, vull tallar la meva pel·lícula, per mi esta acabada. No necessito paraules boniques, no necessito res. Vull...tantes coses. Faria el que fos perquè mai ningú hagués conegut el meu nom. Que ningú s'hagués preocupat de posar-me nom. Nom? També una tontería. Que denomines amb un nom? El nom de coses? Que te a veure un simple nom. No tinc nom. Detesto el meu nom. El rebutjo. Tot sembla no portar a res. Ploro. T'estimo i ho se. Però es millor oblidar-ho.

No arribaràs fins tard. Miro l'ampolla i faig el segon glop.

Sorolls. Llum. Espurna d'odi. Llampec flamejant. Viatge proper. Destí imminent. Cruel veritat. Temible foscor. Sentiments absurds. Odi profund. M'aixeco tota suada. M'adormo de nou, o això intento.
Obro els ulls. Mentida. Tot mentida. Em miro el cor. Sagna. Sagna dolor, ho treu tot. No en queda res. Ni el mes mínim brot de felicitat. Res. És inútil. M'adono que poc a poc no puc respirar. No sento. No somio. No es com abans. Sembla que m'hagin robat l'anima, perquè no sento res. Res. Impossible retrobar allò que omplia la meva anima de quelcom. No sé què era. Ho he oblidat. He oblidat tot: el perfum de les roses, la vista del món, el sentir quelcom de bonic, olorar l'essència del món. Sóc un cos inert. No té sentiments. No té cor. Me'l han arrancat.

Em moro per obrir la boca i parlar. Però no puc ni gesticular. El silenci s'estén pel meu cos, com un murmuri incandescent. La pel·lícula formada al meu cap, començar a passar, recordant-me que he sigut algú en aquesta vida, algú que estima i es deixava estimar, que compartia i que...ja no importa. No m'importa res. Creix un sentiment d'indiferència dins meu. Vull que tothom ho sàpiga, que tothom en formi part, que en tinguin culpa! A qui vull enganyar? Ningú te la culpa, ni tu la tens. Tu menys que ningú. Sempre has estat allà, i jo ara marxo per estar tranquil·la, i per deixar que mai més et preocupis per mi.
Crec que t'estimava, podria ser. Tinc records teus. No vull veure'ls. Tinc les cames paralitzades, sembla que comença a tenir efecte. Em miro la mà, veig una ampolla, petita, d'un color blau apagat. Encara en queda una mica. L'acabo. Un sotrac, el meu cor ho ha notat. Somric. Dibuixo una rialla, que s'acaba amb un plor amarg. Què em passa? No ho se ni jo. L'únic que vull es que no et sentis culpable.

És absurd, això va mes lent del que em pensava. Tinc el cos paralitzat, però els òrgans funcionen encara. M'enrabio. Vull que deixen de bombejar sang. Que es quedi parada. Que no reaccioni a cap impuls del meu cos. Noto com les pulsacions disminueixen. No noto dolor, fa estona que tot ha desaparegut. Tanco els ulls. Humitejo els meus llavis per últim cop. En aquell moment recordo el que sentia per tu. T'estimava de debò. És massa tard. Deixo anar el meu últim sospir dient, un "t'estimo" fluix i desgastat. L'habitació on sóc és fosca, encara que, ara, la porta s'ha obert. Ets tu. Movent-me frenèticament. Torno a dir t'estimo. Tanco els ulls. Només sento com et lamentes, com plores la meva pèrdua. Jo somric.

Em dius que torni, però no ho faré, allà on sóc ara, es un nou món que s'obre davant meu, una nova vida, un nou cor, una nova ànima, on potser, algun dia quan tu vinguis, et podré tornar a estimar.