Inseguretats complexes

Una i altra vegada em persegueix l’angoixa i la por. Tinc la ment desbordada i quan intento concentrar-me en una activitat per tal de desconnectar, la meva ment té aquesta força de fer-me retrocedir en aquest espiral angoixant.
Sí, tinc molta por de perdre’t. La meva vida ha fet un gir de tres-cents seixanta graus des de que estic al teu costat. La felicitat m’envaeix cada vegada que m’abraces; quan els teus llavis em regalen aquell “t’estimo”, quan enllaço les meves mans amb les teves, quan sento el teu cor bategar... És com si per un moment desapareguessin totes les angoixes i visquéssim com en una bombolla màgica on només hi tenim accés tu i jo.
Em demanes que no em deixi portar per la por, que visqui el moment, que gaudeixi del avui, l’ahir ja no el podrem recuperar... I ho faig, ho intento, però la meva ment és massa recargolada, sempre dóna deu mil voltes a cada pensament, tan de bo pogués aturar-la...
T’estimo molt i ara per ara no crec que hi hagi ningú que pugui ocupar el teu lloc en el meu cor, perquè ets tu i la teva màgia, i la teva manera de ser, de fer-me somriure, feliç, especial... Ets tu i només tu qui il•lumina el meu cor.
Un dia venceré la meva por, aquestes inseguretats... I sí, el meu desig és fer-ho amb tu, al teu costat, poc a poc, “sin prisa però sin pausa”.