Inflor manifesta

Un relat de: Miquel Santaeulàlia Casas
Foll de plaer, el que el lliscar de les salses reconforta la seva gola, en Jeroni mossega amb ànsia l’entrecot que agafa amb els dits. Assedegat de la cruesa del “poc fet”, cremades les puntes d’una superfície rostida a la brasa, clava les dents amb delit desenfrenat per empassar excessos dins del cos. L’ofeguen els singlots descompassats del seu amic, cap baix, perduda la mirada dins de la bromera de la de cristall, civada adulterada, portadora de l’alcohol que viatja per l’imaginari. És l’amant de la seva amant, viciós alimentari que rebrega els dits oliosos entre les nates del pastís, a mig desfer, descongelat i abandonat entre coberts. Cap dels dos redreça el pensament, embogides les seves raons pel plaer viscut fa unes hores. Només el fart de pinso incontrolat, l’abús, el sobreeixir de les matèries fora dels llavis encara vaporosos d’engolir, els fan riure amb estridència, mostrant les restes del trossejat maldestre d’unes dentadures formoses. I a cada mirada que destinen al cos nu de la companya, la sang els fa bullir el neguit per una glopada més, un mos excedit que s’endinsa en l’abundor. Ella ho sap i s’hi repenja, cerca el maduixot farcit i l’esclafa contra un pit, per untar-hi els dits i dur-se’ls a la boca, llepant, embrutint la pell d’un rostre enjogassat. I entre rialles, esgarips, sanglots i eructes, un nou mos, no el darrer, el que fa vessar les vores. El respir va frenant i la inflor és manifesta. Gola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer