A glopades

Fa una estona que arrossego el cos assegut de cara a la barra. El bar no és molt gran, però té, a part de l’espai de l’entrada, una zona amb taules per poder prendre algun refresc i, al migdia, consumir els excel•lents menús que l’amo proposa. Ja fa temps que freqüento el local, i no calen paraules per trobar-me preparada la consumició que em desitjo. Saben els meus gustos, fins i tot depenent de l’hora. Aquesta entesa em relaxa i em fa sentir a gust, com entre amics, segur de que no hi haurà cap trampa per part de les dues parts, i no caldrà que doni massa explicacions.
Primer ha arribat la copa i després la salutació instintiva, amb el cambrer més pendent de la taula que acaben d’ocupar, que de la meva expressió. Responc, segur de ser escoltat, malgrat les nostres mirades no es creuin. Al cap de poc, després de remenar entre els glaçons i la nevera repleta d’ampolles, la conversa pren cos i el contingut consistència. Tot torna a ser com cada dia.
S’obre la porta, i en un acte inconscient, miro el reflex del vidre del taulell, on es guarden els elements més frescos per a les tapes del migdia. Observo la figura que entra i jugo a endevinar on seurà. Aquest cop he guanyat. Un parell de metres més enllà, gairebé al racó on s’acaba la barra, una dona acaba de seure, deixant la bossa de costat sobre el taulell , i s’ allisa la faldilla per evitar arrugues de mal veure. Té els ulls clars, i a mi m’agraden foscos; té el cabell llarg i negre, deixat anar sobre l’esquena, com a mi m’agrada. La seva silueta m’ha resultat agradable i l’he mirada una estona sense dissimular.
La dona respira sense esma, la mirada perduda i les parpelles cansades, a mig tancar. No és massa tard, més aviat d’hora per a una persona que deu haver començat, intueixo, l’horari de feina a quarts de vuit del matí. En un moviment mecànic, inanimat, agafa l’ampolla de cervesa que li acaben de servir; la fa girar pel broc, a batzegades curtes, fins que l’etiqueta queda ben visible a la part davantera. Fa el mateix amb la copa, encara glaçada prop del voraviu, fins que la marca de publicitat es mostra en la mateixa direcció que la de l’ampolla.
“Ara ja pot beure” – he pensat – “el ritual ja s’ha dut a terme i tot és en ordre”. Efectivament, la dona suca els llavis dins la bromera i, havent fet una petita pausa, deixa que el líquid vagi penetrant la gola, suaument, dens i fresc, marcant tot el seu recorregut fins a l’estómac. La llengua fa una passada, fugaç i en dues direccions, per aprofitar el darrer alè de la glopada. Deixa de nou la copa, en mira el contingut, i torna a perdre l’esguard entre els prestatges de l’establiment, sense atendre a cap objecte en concret, senzillament passant-hi els ulls amb desídia.
No la conec de res, no en sé ni el nom, ni la professió, ni tan sols endevino quina és la seva situació familiar. Però la gestualitat, i la vermellor tensa de les seves galtes, m’apropen a una intimitat amagada, als barrots que empresonen la seva ànima, ara ja fa massa temps, privada de llibertat.
Les venes, minúscules però delatores, m’expliquen el tragí del seu interior, assedegat a estones, compensada la seva buidor per batzegades d’alcohol benefactor. Són vasos conductors, ínfims camins de vida que, trobant-se esmorteïts, allunyats del batec constant, reclamen la seva part de vida. Voldrien estar amagades, prop del cor, on tot engega, d’ on tot depèn. Però el destí les ha maltractades, a les venes de la cara, diuen els que amaguen realitats des d’un despatx de metge anquilosat. Ningú els ha explicat que no hi ha res que no es pugui redreçar, que a voltes, hi ha una voluntat que així ho desitja. Elles viuen amb aquesta càrrega, la de mostrar als altres, una realitat que no és desitjada, que és amagada i que sovint maltracta a les persones.
L’oblit en el que viatja el seu pensament m’atrau. La incògnita de saber per on vaguen les seves idees, em transporta a l’espai de la curiositat, i em llenço a la recerca imaginària del seu cavil•lar. Tasca impossible. Faig una glopada llarga i refrescant. Remoc els llavis per engalanar-los de la humitat que necessiten, i empasso la gelor amb plaer. Bec i gaudeixo de la beguda. Remoc els sucs gàstrics per aprofitar cada bocí de líquid, per optimitzar-ne la seva qualitat, i per compartir-ne el gust. Llenço una nova mirada cap a la dona, i tot resta igual, en el silenci de la invisibilitat, perduda, la dona, en un no-res de boires.
La glopada que fa ella, intensa, té la durada de la necessitat, el doll de la urgència neuròtica. Ja gairebé resta la copa buida, en dues batzegades d’impuls, en dos reclams de llibertat.
No sé el que pensa, però en sé l’amargor. Els ulls no enganyen. Cerco en la seva blavor, un bri de vida, una porció d’alegria. No hi ha remei. La manca d’estímul és el missatge, i la grisor mata qualsevol intent d’acolorir l’ iris.
Els meus ulls, però, recullen la bellesa de la seva pell, bruna, amagada sota un vestit de cotó, blanc, engrescat per unes transparències que li deixen entreveure unes cuixes molsoses. El balanceig d’una cama sobre l’altra, m’anima la mirada i em reclama. Hi ha un no sé què que m’atrau i m’atrapa la curiositat. La seva pell desprèn una sensació de brillantor que llisca vestit enllà, fins on l’esguard arriba a endevinar, perdent-se en la obscuritat de racons i delits. L’escot l’allibera de descobrir la seva edat, i els plecs de la trobada entre les dues sines delaten, atrevits, llargues exposicions al sol, i molts anys passats des de l’adolescència dels somnis de felicitat.
Si hagués pronunciat alguna paraula, el seu to de veu m’hagués dit algun aspecte més d’ ella. El seu silenci, però, ja és prou eloqüent, i matisa en gran manera el seu estat d’ànim. Una i altra vegada, amb una habilitat desmesurada, mou la cigarreta de la boca al cendrer, del cendrer a la boca, consumint el paper de fumar amb acceleració. A cada llambregada de roig encès, els ulls s’acluquen i la cendra creix entre el blanc i el negre; gris, com la seva mirada, silenciosa, com el seu esguard. Les mans tremolen, no sempre, només en aquell punt en el que deixen de prémer la cigarreta entre dos dits, i la ma es manté suspesa en l’aire, a mig camí entre la barra i la galta. No és un tremolor excessiu, potser fins i tot desapercebut pel passavolant. Però la meva atenta observació detecta, esporàdiques, les tentines de les puntes dels dits. És un moment de suspensió en el temps i l’espai, quan la ma necessita el suport del sistema nerviós, per mantenir-se ferma. Però la fatiga pot més que tot plegat. La veig cansada, sense forces per donar cap ordre més de les que el ritual sistemàtic necessita. Tota ella és una rutina, una automatització de l’acte de seure recolzada a una barra de bar, que les pròpies neurones assumeixen com la única funció a realitzar. Ella no és conscient de la bellugadissa dels dits, o potser ja li ho han explicat, però prefereix obviar el fet, amagant una realitat que se la va cruspint dia a dia.
Amb un senyal mut, atrau l’atenció de l’amo del bar. Sense dir res, aixecant la copa amb residus d’escuma, dona a entendre que vol repetir. L’amo és un home gran, proper a l’edat de la jubilació, que va arribar a ciutat amb la maleta de les il•lusions, amb catorze anys, i ha estat capaç de crear el seu petit patrimoni familiar. Vestit amb la camisa de quadres, regal del darrer aniversari, mou els estris entre piques i prestatges amb naturalitat, desafiant la pressa, i amb la naturalitat que li ha regalat el temps, l’experiència que li ha emblanquinat els pocs cabells que coronen la calba. És darrera la barra per mantenir viu el seu negoci i, sovint, deixa de banda les seves percepcions personals, per potenciar el consum i el bon ritme d’ingressos de cada dia. Coneix bé a la dona que està servint. No és el primer dia i, pensa ell, tampoc serà l’últim que pren unes copes al seu establiment. De fet, quan ha estat donant voltes per la zona, quan l’amo torna del mercat on encarrega el peix pel menú, l’ha vist en altres tamborets, altres barres, sempre amb una copa d’alcohol al front. Mai l’ha trobada en una terrassa, a peu de carrer. La invisibilitat i la discreció, formen part de la seva manera de fer, són les seves aliades inseparables.
Amiga incondicional de la soledat, la dona vaga d’un bar a l’altre seguint un recorregut que ja ha quedat fixat en la seva memòria. Hi ha un ordre, una correlació de continguts i d’espais, que conformen el seu rutinari caminar des de l’oficina a casa, cada tarda, quan les escoles ja han tancat, i les làmpades d’interior dibuixen grocs suaus darrera de les vidrieres. És el moment de transició del dia al vespre, quan l’horari laboral l’expulsa a la vida social d’una ciutat freda i impersonal. Sempre s’ha fet el propòsit d’enfilar el camí més ràpid fins a casa, però al punt de tancar la porta de l’oficina, el mateix pensament de tornar-la a obrir passada la nit, l’esborrona. Li ve al cap la imatge del seu espòs, treballador i bona persona, absort en les seves cabòries, esperant la seva arribada per preparar el sopar. La mateixa rutina que ha envaït la relació de parella, esdevé un detonant per arrencar la seva personal, la de cercar la sortida de fums més propera, l’escapatòria que la faci sentir lliure dins la seva presó. Les amigues són a casa o a la feina. Els amics treballen o peten la xerrada en altres bars amb companys de feina, i amb els veïns no hi pot comptar a l’hora de desfer-se de les seves preocupacions. Va ser quan va descobrir la barra de bar, companya inesgotable, persistent, quan va començar a establir-hi una intimitat que l’ha portada a dependre’n a diari.
Després de deixar uns monedes sobre el taulell, i sense aixecar massa el cap, deixa caure una cama del tamboret, i després l’altra, deixant un instant d’imaginació sensual que remou les meves entranyes. Fent mitja volta, i sense deixar la nansa de la bossa de costat, es dirigeix cap a la porta. És de vidre, la porta, i costa una mica de moure. En un moviment instintiu allargo el braç fins a l’agafador i faig el gest per obrir. En aquell moment, com moguda per un instint inconscient, fa creuar la llum grisa dels seus ulls amb la meva mirada. La seva buidor em colpeix. Fa una ullada a la meva copa i jo li indico, en un altre gest dels convencionals, si vols acompanyar-me. Torna a mirar-me. Des del fons de l’ull em mostra, llunyà, un espai clar, horitzó a l’aire lliure, tancat i barrat en un pou llarg i obscur. Ella fa un intent de mantenir-se al lloc i pensar quina opció ha de triar. Però no hi ha res a fer. No és conscient de la realitat que la guarda en una baina, allunyada de la societat i de la seva pròpia intimitat. Torna a mirar la meva copa, i s’humitegen els seus ulls tristos, plou un polsim de si mateixa, i les llàgrimes desapareixen xuclades per la sequedat de la tristor que viu a la seva pell. Ha entès perfectament el meu gest, i fins i tot l’ha agraït, generosa en el sentiment, però no l’ha pogut correspondre, l’angoixa anul•lada per la ingesta d’alcohol ha estat més forta que la seva mateixa voluntat. Neguitosa, a mirat de reüll el rellotge de paret, ha gravat l’hora a la seva retina malmesa per l’enyor, i ha girat cua sense dir res més, creuant el carrer, estret i dret, que llinda amb el bar. Abans de tombar la cantonada encara ha girat el cap un instant. La seva mirada m’ha fet arribar el missatge clar: “ja sé que hi ha una segona oportunitat, però no em veig amb forces...”.
L’encontre m’ha deixat apagat. immers en un donar voltes a experiències de fa temps, quan el meu propi cos era presoner de les glopades. L’amo del bar s’ha apropat amb una altra ampolla, i m’ha canviat la copa, en un intent encertat d’atraure la meva atenció. Havia deixat anar els ulls més enllà de la vidriera, i ja m’havia acabat la copa anterior. Immers en un donar voltes a experiències de fa temps, quan el meu propi cos era presoner de les glopades, era aliè al rebombori del local i als segons que anava marcant una de les agulles del rellotge. Com una fada, la dona ha passejat uns instants entre els meus somnis, presa de si mateixa i dels seus errors, malmès el seu interior d’alcohol engolit a glopades.
En un moviment mecànic, inanimat, agafo l’ampolla que m’acaben de servir, la faig girar pel broc, a batzegades curtes, fins que l’etiqueta queda ben visible a la part davantera. Faig el mateix amb la copa, fins que la marca de publicitat es mostra en la mateixa direcció que la de l’ampolla.
Mai m’ha agradat el disseny de les aigües minerals, però la seva transparència, la de les aigües, exalta la meva autoestima. Torno a pensar en la dona. El cambrer li ha servit una altra copa - penso. La primera tapa els neguits, la segona aixeca l’ànim. Me n’alegro d’haver-ne sortit.