INFERN - (L'ENEMIC)

TERCER CAPITOL:L’ENEMIC


Va arribar la nit i no arribaven noticies de la batalla, el que feia preocupar al rei, que mentre menjàvem en el menjador reial amb tots els seus favorits, es lamentava de no haver pogut anar-hi per culpa d’una ferida a la cama. La veritat era que el rei que es deia Uslat era un dels homes més valerosos i un excel•lent guerrer, era macle però la seva aura s’havia tornat diferent ja que la seva noblesa, i els seus valors, tan de saviesa com de benevolència, feien que el seu poble l’estimés.
Deurien ser les dotze de la nit quan es va sentir un rebombori en tot el palau, tots vàrem sortir i tothom cridava “Hem Guanyat, hem guanyat”, el cor em va donar un salt, com estaria Enlil?
Vàrem sortir a la finestra i vam pogué veure l’exercit acampat a les afores de la ciutat amb totes les foguerades enceses, tan sols els generals i oficials de més rang podien entrar aquella nit a la ciutat a on els esperaven les aclamacions de la gent i la recompensa dels més subtils plaers. En Enlil encara que era oficial de la guàrdia del rei, l’hi havia manat anar amb l’exercit i portar-li les noves el primer de tots i així va ser, i el meu cor es va alegrar al veure’l viu.
En Enlil va entrar a palau i la guàrdia reial li va fer els honors, i sense parar es va dirigir cap a la sala a on el rei l’esperava inquiet.
Els demés ens vam acostar fent una rodona al voltant d’en Enlil i així pogué sentir la seva narració. Al veurem a la sala el rei em va fer un gest de que m’acostes i quan vaig ser al seu costat, em va dir que em prepares per escriure aquella gesta dels soldats d’Uruk.
Una vegada vaig assentar-me al costat del rei Uslat, va fer un gest de que podia en Enlil començar l’explicació, i com que sabia que el final era favorable es va deixar caure en el tron a l’espera de les bones noticies que en Enlil li donaria moments després, i així va ser.
En Enlil va començar explicant la preparació del combat, cosa que ja l’hi havia explicat al rei, i a partir d’aquell moment l’excitació va anar en augment, ell explicava com els arquers havien fet bé la seva feina, ja que quant l’exercit elamita va començar a atacar, el nostre exercit va fer una maniobra d’engany i els arquers van disparar les seves armes amb una precisió quasi perfecte, la primera embranzida va quedar aturada en sec i els soldats elamites tenien que saltar els seus companys que estaven morts als seus peus, després les llances van sortir com llampecs que xiulaven en el aire i la segona línia va rebre els impactes caient i augmentant la muntanya de cossos mal ferits i agonitzants. Això havia sigut una bona maniobra però els arquers elamites no eren menys en l’art de la guerra i les seves fletxes van xiular tallant el vent i la primera línia d’Uruk va rebre el càstig al mateix temps que cridant es llançaven al atac intentant parar les fletxes amb els escuts de pell de bou.
Les forces estaven molt igualades, ja que els elamites eren molt més nombrosos, però els d’Uruk tenien dues coses al seu favor, estaven defensant les seves famílies i el Sol estava girant posant-se a les seves esquenes, el que feia que els elamites el tinguessin de cara.
Les hores van anant passant i les embranzides d’uns i altres feien recular ara als elamites i semblava que la batalla podia estar guanyada, però de cop amb noves forces recuperaven el terreny perdut.
Va explicar com tan uns com els altres guardaven una part del seu exercit per la batalla final, però el que no sabien el elamites es que una part del exercit d’Uruk estava format per un experiment que en Enlil feia uns anys havia intentat portar a terme, però que el rei li va dir que creia que era una bogeria, i per això no el va deixar entrar en combat en les primeres fases de la batalla.
Els d’Elam al veure que s’acostava el vespre i els Sol els segava encara més, ja que estava en la part baixa, no van esperar més i van llençar l’últim atac amb la part del exercit que els quedava. El xoc va ser brutal ja que les files d’Elam es van obrir i van deixar passar els soldats que frescos atacaven amb totes les seves forces, fent recular l’exercit ja cansat d’Uruk. No van tardar molta estona en fer entrar una part del exercit que quedava d’Uruk, però el generals tenien poca confiança en els homes de Enlil i no els van deixar entrar en combat.
Al obrir-se pel centre també l’exercit dels d’Uruk les dues forces de reserva van xocar amb un soroll de armes i crits que un terratrèmol al seu costat hauria sigut molt més silenciós.
Les dues forces estaven molt igualades qualsevol cosa podia fer decantar la victòria cap a un dels dos bàndols i va ser llavors quan va demanar Enlil que deixessin entrar en combat els seus homes. Els generals van mirar el camp de batalla i van veure com l’exercit elamita estava guanyant terreny i va ser en aquell moment quan van donar permís als homes d’en Enlil a entrar en combat.
Els seus soldats eren especials donat que anaven a sobre de camells, animal que tan sols feien servir per portar mercaderies, però que en Enlil i també jo que li vaig encoratjar, havíem vist podrien fer un bon servei en la defensa de la nostra terra.
L’exercit els formaven dos-cents soldats a camell i alguns portaven tambors que feien sonar com esperitats, la sorpresa era la principal arma i els soldats primer atacaven amb les llances sense necessitat de llençar-les, ja que l’embranzida del camell feia que poguessin a travessar més d’un enemic abans de deixar l’arma i seguir atacant amb l’espasa. I així va passar, els genets van sortir de les dunes, mentre tocaven els timbals amb tota la forca que podien i les trompetes ressonaven per a tot arreu. Els elamites al veure aquells animals sortir per davant del Sol que estava molt baix i amb el soroll de timbals i trompetes es van emportar un sorpresa de la que no es van pogué recuperar, l’exercit d’Uruk es va obrir perquè poguessin passar i l’atac va ser mortífer, els soldats elamites eren a travessats per les llances i les espases xiulaven al vent tallant caps i destrossant membres, la sorpresa va ser tal que els soldats elamites van començar a recular i la resta del exercit d’Uruk amb crits de guerra i de victòria els van anar perseguint fins fer-los travessar el riu Tigris i morint molts d’ells en l’intent.
Després van arrasar el campament dels elamites i es van aconseguir grans quantitats d’or, plata, armes, dones i esclaus que en els mercats serien molts valuosos al vendre’ls per altres mercaderies.
En Enlil va fer que el seu esclau li portés una caixa de fusta i d’ella va treure una mena d’olla i dintre de la mateixa hi havia el cap del primer general elamita. El rei el va agafar pels cabells i donant una volta sobre ell mateix va dir que el clavessin a una llança i el deixessin al sol a la frontera amb dos-cents elamites empalats al seu voltant, perquè tots els que passessin per aquell indret, se’n adonessin del que els podria passar si intentaven quelcom contra el poble d’Uruk.
Després Enlil va fer que d’un altre caixa li portessin unes tauletes de fang a on hi estava escrit tot el que s’havia conquistat, peça per peça, joia per joia, arma per arma i esclau per esclau, ja que com era sabut de tot el conquistat el rei se’n quedava la meitat, i l’altre meitat era repartida en dues parts, una per l’exercit i l’altre pel temple. Com es normal hi hauria una gran festa a on tothom menjaria, beuria i es procuraria tots els plaers possibles, però al poble no se li donava cap part de la conquesta ja que el rei vetllava perquè no els faltes de res.
En Enlil es va acomiadar del rei ja que el dia següent seria molt joiós, l’exercit entraria a la ciutat per ser aclamat per la gent i passar per davant del palau, a on el rei els anomenaria herois i després passarien per davant del temple a on les sacerdotesses i el gran sacerdot els beneiria.
Al sortir es va dirigir a mi i a l’Etana i em va dir que si podíem anar a les nostres cambres, em tenia que dir una cosa molt important. Un cop allí ens va explicar el que encara no havia dit al rei, ja que un dels generals dels elamites havia sigut capturat i ell el tenia a la seva tenda. Ens va explicar els grans poders que tenia, que podia fer veure a les persones normals el que ell volia i els podia manar qualsevol cosa sense que es poguessin resistir. Va ser ell el que va tenir que capturar-lo ja que els seus soldats quan el perseguien reculaven com si estiguessin veient un monstre i els obligava a lluitar entre ells, fins que el va ferir amb una fletxa i després el va capturar tapant-l’hi els ulls.
Ara el tenia a la seva tenda amb els ulls embenats perquè no pogués fer caure a cap parany als sentinelles.
Si podíem aconseguir informació dels macles, podríem saber quin era el seu punt dèbil i qui sap si podíem acabar aquell mal son per sempre més i sortir d’aquest univers que ens tenia empresonats.
Li vaig dir que teníem tota la nit per endavant per pogué interrogar-lo ja que abans del alba hauria de morir si no volíem que es fes amb la voluntat del rei i estigués tot perdut.
Ens vam vestir i el vàrem acompanyar fins al campament. Els carrers de la ciutat estaven plenes de gent saltant, ballant, cantant i bevent. Les foguerades donaven forma a les ombres de les persones que com si estiguessin embogides ballaven al seu voltant, els nostres camells els costava fer-se pas entre aquella gent embogida per les begudes i les drogues.
Desprès de sortir de les muralles de la ciutat ens vàrem encaminar cap el campament a on tenien presoner el general elamita. La tenda de l’Enlil estava cus
todiada per quatre guerrers de la seva guàrdia personal, al instant ens van deixar entrar i vàrem pogué veure el general lligat al pal de la tenda amb els ulls tapats.
No el podem interrogar aquí, li vaig dir a l’Enlil, haurem de portar-lo a les afores del campament a un lloc fora de les mirades dels soldats i em vaig recordar d’un turó d’on era impossible escapar-se i que estava fora de totes les mirades indiscretes. El vam deslligar i el vàrem portar fins aquest turó a on vam fer una foguerada i va començar l’interrogatori. Li vam treure la vena dels ulls ja que nosaltres també teníem poders suficients per no deixar-nos governar, fins i tot si podíem unir les nostres ments podríem aconseguir fer-l’hi confessar tot el que volíem saber.
El presoner estava davant nostre i em els ulls va intentar vèncer el nostre poder mental però veient que no ho aconseguia, per un moment va semblar que es deixava interrogar però de sobte es va aixecar i dirigint-se cap l’estimball va dir amb veu clara “ja ens veurem en un altre vida maleïts trans” tot llançant-se al vuit, mentre nosaltres intentàvem que no caigués.
El seu cos estava al fons del estimball i el seu esperit es va deslliurar del cos per un instant però l’espai es va partir i l’esperit va ser xuclat a un altre dimensió a la espera d’un altre cos. I allí va quedar les restes del que havia sigut un macle. Havíem perdut una gran oportunitat per saber alguna cosa més d’ells.
Durant aquella vida no vam tingué un altre vegada l’ocasió de pogué fer presoner a un altre macle amb aquell poder, els que teníem al voltant eren com els trans que ens envoltaven, estaven vivint però no sabien res del perquè estaven aquí, ni molt menys del que estava succeint a un altre univers, a on la lluita entre trans i macles continuava, sense saber fins quan.
A mida que ens anàvem fent vells, políem més els detalls que ens haurien de regir els resta de la nostra existència en aquest univers.
Al pogué estar al mateix temps i en el mateix lloc diferents fases de vides, ens vàrem adonar que amb una mica de sort al cap dels anys, hi haurien trans amb poder en molts llocs del món i podrien ajudar als que no eren tan afavorits, tan els de la primera fase, com de la segona i la tercera, creant uns vincles molt forts, tots érem peregrins en aquest món i així vam anomenar la nostra comunitat.
Els monuments que els més afavorits construirien serien com reclams pels altres que tan sols haurien de buscar i serien ajudats a viure en condicions més favorables.
Contemplava als altres que no eren com nosaltres i podia veure el seu sofriment al no conèixer el que els esperava. Els veia viure, lluitar i preguntar-se el perquè d’aquella lluita, no sabien res, ni de on venien, ni perquè estaven en aquest univers, ni si la seva existència era realment necessària, i el més dur es que fins i tot la mort era per ells un misteri, ja que no sabien el que els esperava després, “si es que hi havia un després” pensaven ells.
No puc creure que hi hagi un infern pitjor, al menys nosaltres sabíem tot això i encara que ens resultava penós, algun que altre record llunya en el temps, podíem lluitar mil i una vegada més per aconseguir alguna cosa que fes de la vida una raó per seguir lluitant a la espera de la nostra alliberació.
La mort em va arribar amb la esperança de retrobar-nos, la Etana estava al costat del meu llit així com el Enlil i altres amics, la primera pedra estava posada, cap de nosaltres sabia si aquella idea ens portaria a res de bo, però mentre el meu esperit deixava el meu cos sabia que allò era tan sols el principi.