Inexplicablement

Aquella tarda m'havia dit d'anar a fer un cafè. Feia segles que no ens veiem, que no preníem res. L'última vegada havia estat en aquell mateix bar, ens vam trobar la meva mare, després la cambrera se'ns va posar a parlar de teatre i ell es va acabant tirant el cafè per sobre els pantalons. Vaig riure aquella tarda. Era octubre, però.
A l'octubre el temps és estrany. Ni fred, ni calor. Sobre el riu, sempre hi ha una capa de fulles marronoses que la tardor fa caure dels arbres i que la humitat i el glaç fan malbé.
No ens coneixíem gaire aleshores (i potser ara, tampoc massa). I aquella tarda va ser especial. Jo ja demanava (exclusivament des d'aquell dia) el meu té de coco. Trobava sensual i sexy aquella olor. I (encara) no entenc el perquè de tot plegat.
Després d'aquella tarda vam estar dies sense tenir contacte. Ell no era al poble. Com la majoria d'estudiants havia de refugiar-se a una ciutat (i no era Barcelona... a ell no li agradava massa) per poder entrar a la universitat.
Algun missatge de mòbil de tant en tant(potser) per veure que seguíem vius, alguna conversa espontània al messenger, però poca cosa més.
I llavors, tres mesos més tard vam decidir anar a fer un cafè.
Vaig estar tot el diumenge el matí amb un nuus a l'estómac. No sé ben bé quins n'eren el motiu. La nit anterior ens havíem enviat un sms una mica estranys per ser nosaltres dos i suposo que eren un xic els nervis.
Tornàvem a ser allà, al mateix bar que l'última vegada, prenent el mateix, la mateixa cambrera i amb diferències que es van fer notar. Aquella tarda no hi havia la meva mare, ni parlàvem de teatre amb aquella cambrera, ni ell es va tirar el cafè per sobre.
Aquella tarda ens havíem assentat a la taula on més còmodes podríem estar, el lloc on més aprop seriem l'un de l'altre.
Sentia com si l'olor d'aquells cabells fossin la meva, com si aquells ulls que em miraven siguessin més familiars, i aquells llavis d'on sortia aquella veu tan dolça fossin els que havia somiat besar.
Vam parlar de les coses de la vida (no de les típiques), d'estudis, viatges, somnis, hobbies nous, art...
I em mirava als ulls. Aquells ullets verds amb aquelles pestanyes tan llargues i espesses em miraven fixament als meus. Els meus es s'encongien de vergonya i es tornaven petits.
A ell no li agradava París (i em feia ràbia) però per altre banda li agradava Escòcia i jo encara no en coneixia cap racó.
I després d'una estona de parlar, vam agafar el cotxe. Ell havia de tornar a la ciutat i jo a casa, i els dos, tornaríem (unes hores més tard) a començar amb la monòtona rutina. Va portar-me fins la plaça quant ja tocava acomiadar-nos.
Va parar-me els llavis i jo sense voler vaig fer-li dos petons. Un a cada galta.
Allà va semblar que acabava tot allò. Però tornant cap a casa vaig adonar-me que aquella gran persona, era especial. Al menys, ara, ho era. Ho era per a mi.