Incomunicació

S’asseien l’un davant de l’altre, en silenci, ell es prenia el cafè amb llet a petites dosis i trobava d’allò més normal aquella situació donades les circumstàncies. Ella es mossegava de tant en tant el llavi i no suportava estar callada, però tampoc tenia res a dir. La màquina de cafè trencava la quietud, un soroll incòmode però alhora alleugeridor, per fi alguna cosa amb la que distreure la atenció. El bar no col•laborava a trencar el gel, amb una ambientació massa impersonal i uns clients que, o be estaven de pas o be mataven el temps sense compassió.
De sobte, ella no va poder aguantar més, en un segon va agafar la bossa, es va aixecar, va obrir la porta i se’n va anar carrer avall, amb la mirada encarada fixament al terra i l’esguard afectat. Ell va fer un altre xuclada a la tassa, sense reaccionar en principi, i al notar la tebior del líquid va empassar uns quants glops. Va estirar estúpidament el cap a ran de la finestra com si pogués veure alguna cosa després de tanta estona, es va treure el moneder de la butxaca, va deixar sobre el taulell un bitllet de cinc euros i va sortir corrents.
Després de córrer dos travessies i saltar-se un semàfor va arribar a la mateixa alçada que ella, que caminava molt de pressa, d’una manera antinatural, sobre les seves petites sandàlies. Ell en prou feines seguia el seu pas, i entre brunzits de motors a plena hora punta semblaven dues ànimes posseïdes per l’estrès d’una gran ciutat. Allò va durar suficient com per acabar bastant cansats i sentir-se prou ridículs.
Van agafar plegats el mateix autobús, ell ni tan sols es va adonar del número, es va limitar a seure al costat d’ella, que mirava per la finestra mentre ell observava els moviments interns del vehicle, les anades i vingudes dels de vagades pintorescs passatgers. Puntualment feia una ullada al seu costat, on ella continuava mirant l’exterior fixament. De vegades, quan les vibracions de l’autobús o permetien, recolzava el cap a la finestra i tancava els ulls.
Només va canviar aquesta situació al moment de prémer el botó de parada sol•licitada, acció que ella va realitzar amb empenta. Ell va comprendre la situació i tots dos van baixar per continuar a peu, en un d’aquests carrers més tranquils, allunyats del centre, aquest cop amb un pas normal tirant a suau. La fullaraca seca caiguda a l’acera a causa de la calor exercia de distracció, i tots dos, trepitjant el terra com a divertiment i gaudint de la fressa resultant d’aquesta acció, buidaven les seves ments de tot allò que probablement no estaven capacitats per afrontar.