Cercador
En Miquel i el fantasma
Un relat de: chimay- Compartir:
En Miquel anava escoltant les campanades, retronaven dins el seu cos i feien tremolar en excés els seus delicats timpans. Tenia gana, sed, mal de cap, son i avorriment. Les deu de la nit, ni sabia quantes hores portava amagat en aquell forat humit pedregós i pudent. Però era preferible restar encabit allí, sota les beneïdes i velles pedres de sota l'església, que arriscar-se a sortir fora, on el fantasma recorria impunement els carrers i algunes cases poc vigilades.
De tant en tant es sentien les veus dels vilatans i familiars directes, el pare, la mare, l'avi, la padrina. En Miquel però no obrí la boca, conscient de la perillositat exterior. De fet patia pels seus, convençut que la seva gosadia era fruit de la ignorància, de la manca d'una correcte percepció del perill present.
Al rebre les onze campanades en Miquel ja s'havia fet a la idea de passar la nit allà ficat, i començava a estar relaxat al comprovar la solidesa del seu amagatall, fins i tot es permetia fer cabòries sobre el que diria quan s'acabes el setge del espectre, i com afrontar futures aparicions que de ben segur arribarien, donada la naturalesa empallegosa i eterna d'aquest tipus de criatures. Com és sabut els fantasmes s'alimenten de la llum espectral de la lluna en fase creixent o plena, és a dir que segons els seus càlculs li quedaven unes vuit hores per tornar a casa, a la primera llum de l'alba.
Fora continuaven les veus i les llanternes enceses a munt i avall. Fins i tot semblaven escoltar-se veus resant a través de les escletxes de les esquerdades parets de l'església. A en Miquel li tranquilitzaven aquests precs, doncs els interpretava com una espècie de cant foragitador de dimonis i éssers similars. De fet les seves pors més immediates, incapaç com veia al fantasma de trobar-lo allà degut a la seva poca intel·ligència, consistien en que aquest convoqués alguna alimanya rastrejadora més perillosa, així que els precs li semblaven del tot encertats.
A quarts de dotze una gran part dels buscadors del poble ja havien abandonat la tasca, deixant a les autoritats i familiars amb aquesta feina. La padrina, una dona intuïtiva com poques, va tenir la brillant idea de ficar el nas en aquell sot. En Miquel no va moure ni un dit, per si de cas, i la padrina va deixar anar un, soc jo, tornem a casa!
Com sé que no ets el fantasma?, va preguntar en Miquel.
Perquè als fantasmes no els fan mal els peus de tant buscar per tot arreu, va replicar la padrina.
Al so de les dotze campanades en Miquel tornava a casa amb expectació veïnal i mirant de reüll tots els racons foscos, les cantonades, i les misterioses parets de pedra de les cases més antigues del poble, il·luminades per una lluna quasi plena i especialment brillant aquella nit.
Has vist el fantasma, padrina? Preguntava en Miquel just abans de traspassar la porta d'entada a casa, ja alleugerit.
Desgraciadament, ja fa molt de temps que no he vist fantasmes, fades ni fullets, respongué.
L'endemà la lluna plena regnava a partir del vespre amb tot el seu esplendor. En Miquel es va quedar a casa per precaució, però observava des de la finestra la llum blanca despresa del cel, els carrers mig buits plens d'ombres i reflexos, el contorn misteriós del campanar de l'església, sentia la fressa del vent movent les branques dels arbres del jardí, i pensava en les paraules de la padrina la nit abans. Sense acabar-les d'entendre va córrer les cortines, va mirar a sota al llit, va tancar bé l'armari, va ajustar la porta de l'habitació i s'en va anar a dormir ben tapat, embolicat amb els llençols deixant només un foradet per treure el cap i estar a l'aguait, just els tres o quatre minuts que va trigar a tancar els ulls i adormir-se.
De tant en tant es sentien les veus dels vilatans i familiars directes, el pare, la mare, l'avi, la padrina. En Miquel però no obrí la boca, conscient de la perillositat exterior. De fet patia pels seus, convençut que la seva gosadia era fruit de la ignorància, de la manca d'una correcte percepció del perill present.
Al rebre les onze campanades en Miquel ja s'havia fet a la idea de passar la nit allà ficat, i començava a estar relaxat al comprovar la solidesa del seu amagatall, fins i tot es permetia fer cabòries sobre el que diria quan s'acabes el setge del espectre, i com afrontar futures aparicions que de ben segur arribarien, donada la naturalesa empallegosa i eterna d'aquest tipus de criatures. Com és sabut els fantasmes s'alimenten de la llum espectral de la lluna en fase creixent o plena, és a dir que segons els seus càlculs li quedaven unes vuit hores per tornar a casa, a la primera llum de l'alba.
Fora continuaven les veus i les llanternes enceses a munt i avall. Fins i tot semblaven escoltar-se veus resant a través de les escletxes de les esquerdades parets de l'església. A en Miquel li tranquilitzaven aquests precs, doncs els interpretava com una espècie de cant foragitador de dimonis i éssers similars. De fet les seves pors més immediates, incapaç com veia al fantasma de trobar-lo allà degut a la seva poca intel·ligència, consistien en que aquest convoqués alguna alimanya rastrejadora més perillosa, així que els precs li semblaven del tot encertats.
A quarts de dotze una gran part dels buscadors del poble ja havien abandonat la tasca, deixant a les autoritats i familiars amb aquesta feina. La padrina, una dona intuïtiva com poques, va tenir la brillant idea de ficar el nas en aquell sot. En Miquel no va moure ni un dit, per si de cas, i la padrina va deixar anar un, soc jo, tornem a casa!
Com sé que no ets el fantasma?, va preguntar en Miquel.
Perquè als fantasmes no els fan mal els peus de tant buscar per tot arreu, va replicar la padrina.
Al so de les dotze campanades en Miquel tornava a casa amb expectació veïnal i mirant de reüll tots els racons foscos, les cantonades, i les misterioses parets de pedra de les cases més antigues del poble, il·luminades per una lluna quasi plena i especialment brillant aquella nit.
Has vist el fantasma, padrina? Preguntava en Miquel just abans de traspassar la porta d'entada a casa, ja alleugerit.
Desgraciadament, ja fa molt de temps que no he vist fantasmes, fades ni fullets, respongué.
L'endemà la lluna plena regnava a partir del vespre amb tot el seu esplendor. En Miquel es va quedar a casa per precaució, però observava des de la finestra la llum blanca despresa del cel, els carrers mig buits plens d'ombres i reflexos, el contorn misteriós del campanar de l'església, sentia la fressa del vent movent les branques dels arbres del jardí, i pensava en les paraules de la padrina la nit abans. Sense acabar-les d'entendre va córrer les cortines, va mirar a sota al llit, va tancar bé l'armari, va ajustar la porta de l'habitació i s'en va anar a dormir ben tapat, embolicat amb els llençols deixant només un foradet per treure el cap i estar a l'aguait, just els tres o quatre minuts que va trigar a tancar els ulls i adormir-se.