Cercador
L'anhel
Un relat de: chimayAvui no em volia aixecar, res em cridava a fora, embolicat amb llençols i mantes volia seguir endormiscat amb l'escalfor i aquesta apatia que m'acompanya. He fet un cop d'ull però al meu voltant, i una mica espantat, o més aviat estorat, he pogut veure asseguda a la part baixa del meu llit una ombra humana, molt familiar, una espècie de projecció que mostrava només el seu perfil i semblava esperar alguna cosa. M'he incorporat una mica i hem mantingut una conversa.
Qui ets?
Els teu més gran anhel irrealitzable.
Que vols?
Que et recordis de mi.
No et vull veure.
Em necessites.
Perquè?
Per aixecar-te.
Em fas mal.
Tu m'has creat.
Doncs ara et vull destruir.
Massa tard.
Que puc fer?
Fes-me canviar.
Com?
Aixecant-te.
I després?
Després jo marxaré.
Per sempre?
No, una estoneta.
No vull que tornis.
Tornaré, però canviat.
I ja estarà.
No, seré quasi el mateix.
I doncs?
Hauràs de repetir la operació.
Quantes vegades?
Cada dia.
Quants dies?
No ho se.
I com canviaràs?
Si tot va be, m'aniré fent petit.
Fins a desaparèixer?
No, fins a la mida d'una pruna.
I llavors?
M'empesaràs.
I serà el teu final?
No, restaré a dins teu.
Per sempre?
Si, pensaràs en mi de tant en tant.
Efectivament quan m'he aixecat havia desaparegut. He anat directament al mirall, i m'he mirat fixament als ulls una bona estona, com feia molt de temps que no ho feia. He vist una mirada un pel cansada, esperançada però, encara brillant. Al cap i a la fi quan un anhel s'en va sempre n'arriba un de nou.
Qui ets?
Els teu més gran anhel irrealitzable.
Que vols?
Que et recordis de mi.
No et vull veure.
Em necessites.
Perquè?
Per aixecar-te.
Em fas mal.
Tu m'has creat.
Doncs ara et vull destruir.
Massa tard.
Que puc fer?
Fes-me canviar.
Com?
Aixecant-te.
I després?
Després jo marxaré.
Per sempre?
No, una estoneta.
No vull que tornis.
Tornaré, però canviat.
I ja estarà.
No, seré quasi el mateix.
I doncs?
Hauràs de repetir la operació.
Quantes vegades?
Cada dia.
Quants dies?
No ho se.
I com canviaràs?
Si tot va be, m'aniré fent petit.
Fins a desaparèixer?
No, fins a la mida d'una pruna.
I llavors?
M'empesaràs.
I serà el teu final?
No, restaré a dins teu.
Per sempre?
Si, pensaràs en mi de tant en tant.
Efectivament quan m'he aixecat havia desaparegut. He anat directament al mirall, i m'he mirat fixament als ulls una bona estona, com feia molt de temps que no ho feia. He vist una mirada un pel cansada, esperançada però, encara brillant. Al cap i a la fi quan un anhel s'en va sempre n'arriba un de nou.