L'anhel

Un relat de: chimay
Avui no em volia aixecar, res em cridava a fora, embolicat amb llençols i mantes volia seguir endormiscat amb l'escalfor i aquesta apatia que m'acompanya. He fet un cop d'ull però al meu voltant, i una mica espantat, o més aviat estorat, he pogut veure asseguda a la part baixa del meu llit una ombra humana, molt familiar, una espècie de projecció que mostrava només el seu perfil i semblava esperar alguna cosa. M'he incorporat una mica i hem mantingut una conversa.

Qui ets?
Els teu més gran anhel irrealitzable.
Que vols?
Que et recordis de mi.
No et vull veure.
Em necessites.
Perquè?
Per aixecar-te.
Em fas mal.
Tu m'has creat.
Doncs ara et vull destruir.
Massa tard.
Que puc fer?
Fes-me canviar.
Com?
Aixecant-te.
I després?
Després jo marxaré.
Per sempre?
No, una estoneta.
No vull que tornis.
Tornaré, però canviat.
I ja estarà.
No, seré quasi el mateix.
I doncs?
Hauràs de repetir la operació.
Quantes vegades?
Cada dia.
Quants dies?
No ho se.
I com canviaràs?
Si tot va be, m'aniré fent petit.
Fins a desaparèixer?
No, fins a la mida d'una pruna.
I llavors?
M'empesaràs.
I serà el teu final?
No, restaré a dins teu.
Per sempre?
Si, pensaràs en mi de tant en tant.

Efectivament quan m'he aixecat havia desaparegut. He anat directament al mirall, i m'he mirat fixament als ulls una bona estona, com feia molt de temps que no ho feia. He vist una mirada un pel cansada, esperançada però, encara brillant. Al cap i a la fi quan un anhel s'en va sempre n'arriba un de nou.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer