Cercador
Sóc una bombolla de sabó
Un relat de: chimay- Compartir:
Avui me'n he adonat, no sé com no m'hi havia fixat abans, si es veu d'una hora lluny, sóc una bombolla de sabó. Buida per dins, rodona, sense cap ni peus, sense cul ni esquena, només una bola transparent, quasi imperceptible. Si de cas alguna vegada un raig de llum es reflexa vagament sobre la meva superfície ensenyant tonalitats de colors llampants i poca cosa més.
Ara que m'he adonat de la meva condició tinc por de xocar qualsevol dia amb una cantonada d'algun moble de casa i explotar, desfer-me en mil partícules diminutes i inapreciables. O de que les meves parets no aguantin la pressió a la que són sotmeses, amb resultats similars. Ara entenc també el perquè d'aquesta buidor interna, i perquè de vegades no em sento l'estomac, ni els batecs, ni la respiració. I entenc perquè sovint em costa raonar, i prendre decisions, no vaig mes enllà d'on em porta el vent, el corrent m'arrossega, em dirigeix a indrets on no vull estar, m'exposa a perills pels quals no estic preparat. No sóc més que un objecte curiós sobrevolant els caps de persones sense temps per aturar-se a estudiar la naturalesa d'aquesta figura.
Penso que potser no sempre he estat una bombolla, que fins no fa gaire tenia forma humanoide, vísceres, nas boca i ulls. I que gradualment m'he anat arrodonint, la pell s'ha anat tornant prima i perfumada, els òrgans interns s'han anat assecant, i els trets facials s'han anat desdibuixant enganxats a la superfície de l'esfera.
Potser en realitat sóc una evolució de mi mateix, un estat superior on el cos ja no te raó de ser, reduït a la mínima expressió. Potser això és el que ens espera a tots en el futur, milions de petites bombolles de sabó vagant pel món, xocant entre elles, amb por d'explotar en qualsevol instant.
Només sé que trobo a faltar la irregularitat de les meves formes, els meus cabells despentinats a primera hora del matí, la meva llengua golosa, les meves mans, si, sobre tot les meves mans, vull tocar, tocar-ho tot, agafar, prémer, acariciar.
Veig que m'apropo irremeiablement a la punxeguda superfície d'un metall, no faré cap esforç per evitar-ho, tinc la sensació que després de petar tornaré a renàixer, a ser un home, o una dona, qui sap, i a apreciar cadascun dels meus batecs, recordant com una vegada vaig ser una bola sosa i buida, un objecte al que tothom es mira amb gràcia durant dos segons, i te ganes d'esclafar amb els dits la resta del temps.
Ara que m'he adonat de la meva condició tinc por de xocar qualsevol dia amb una cantonada d'algun moble de casa i explotar, desfer-me en mil partícules diminutes i inapreciables. O de que les meves parets no aguantin la pressió a la que són sotmeses, amb resultats similars. Ara entenc també el perquè d'aquesta buidor interna, i perquè de vegades no em sento l'estomac, ni els batecs, ni la respiració. I entenc perquè sovint em costa raonar, i prendre decisions, no vaig mes enllà d'on em porta el vent, el corrent m'arrossega, em dirigeix a indrets on no vull estar, m'exposa a perills pels quals no estic preparat. No sóc més que un objecte curiós sobrevolant els caps de persones sense temps per aturar-se a estudiar la naturalesa d'aquesta figura.
Penso que potser no sempre he estat una bombolla, que fins no fa gaire tenia forma humanoide, vísceres, nas boca i ulls. I que gradualment m'he anat arrodonint, la pell s'ha anat tornant prima i perfumada, els òrgans interns s'han anat assecant, i els trets facials s'han anat desdibuixant enganxats a la superfície de l'esfera.
Potser en realitat sóc una evolució de mi mateix, un estat superior on el cos ja no te raó de ser, reduït a la mínima expressió. Potser això és el que ens espera a tots en el futur, milions de petites bombolles de sabó vagant pel món, xocant entre elles, amb por d'explotar en qualsevol instant.
Només sé que trobo a faltar la irregularitat de les meves formes, els meus cabells despentinats a primera hora del matí, la meva llengua golosa, les meves mans, si, sobre tot les meves mans, vull tocar, tocar-ho tot, agafar, prémer, acariciar.
Veig que m'apropo irremeiablement a la punxeguda superfície d'un metall, no faré cap esforç per evitar-ho, tinc la sensació que després de petar tornaré a renàixer, a ser un home, o una dona, qui sap, i a apreciar cadascun dels meus batecs, recordant com una vegada vaig ser una bola sosa i buida, un objecte al que tothom es mira amb gràcia durant dos segons, i te ganes d'esclafar amb els dits la resta del temps.