IN MEMORIAM. CAPELLA VELLA DE SANTA TECLA. TARRAGONA

El Raul Pastó Ceballos m’enviava una fotografia de l’edifici religiós del Carrer de les Coques, 4 de Tarragona, conegut com la Capella de Santa Tecla la Vella, quan potser fora més correcte denominar-la Capella “vella” de Santa Tecla, oi?.




No en diuen gaire cosa a Patrimoni Gencat. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=12378

S’esplaien un xic més a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Tecla_la_Vella

Capella d’una nau de planta rectangular, de 13,5 per 6 metres, dividida en dos trams sense absis i construïda amb materials d’una edificació anterior. El temple fou construït amb carreus de mitjanes dimensions en un estil romànic i es va ubicar en el que avui és el jardí de l’antic fossar de la catedral.

Interiorment presenta una coberta de creueria que sustenta els seus arcs sobre mènsules decorades amb motius vegetals, i el fons de la paret de llevant està decorat amb dos arcs bessons de punt rodó, amb motllura i sanefa escacada. Destaquen les interessants laudes funeràries gòtiques, els seus escuts d’identificació i el monument funerari de l’arquebisbe Olivella.

La capçalera és recta com la de la capella de Sant Pau.

Exteriorment presenta una sèrie de contraforts als angles que s’adossen en diagonal, els quals estan decorats amb una columna i capitell adossats.

La portalada es troba a la façana de ponent i s’hi accedeix per tres graons. Aquesta porta és d’arc rodó i està sostinguda per impostes. Presenta, així mateix, un timpà de granet llis i queda emmarcada per dues fines columnes decoratives que sostenen una cornisa de dos bordons, dels quals el superior és escacat. Al damunt d’aquest portal hi ha una finestra espitllada una mica apuntada.

Al mur de la dreta s’hi va afegir una altra capella més alta que la primera, que ocupa un espai igual a la meitat de la longitud de la construcció inicial. A la teulada es va aixecar un petit campanar de cadireta.

Alguns historiadors han interpretat que es tracta d’una construcció d’estil més avançat que la documentada a la capella de Sant Pau, amb muntants i arcs motllurats més complexes i finestres amb esqueixada bisellada que ens remunten al segle XIII.

En els murs i els arcs apareixen escuts atribuïts a l’arquebisbe Pere d’Urea, que situen l'ampliació del recinte entre el 1445 i el 1489. Les característiques de la coberta interior amb arc de creueria marquen el tipus de teulada exterior que es manifesta triangularment, convergint les aigües de pluvials en les gàrgoles que es situen sobre els contraforts.

Sobre les excavacions de Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969 ) als anys 1933-1934 s’ha interpretat que aquesta capella estava afegida a la catedral antiga. Aquesta teoria no ha estat consensuada, ja que encara resten molts interrogants sobre el conjunt. Tot i així, la capella de Santa Tecla és una peça clau per la interpretació de les campanyes de construcció i bastiment d’una de les catedrals més importants dels regnes cristians peninsulars.

https://www.icac.cat/wp-content/uploads/2016/04/La-questi%C3%B3-arqueol%C3%B2gica-de-Santa-Tecla-la-Vella.pdf

Sembla que més enllà del folklore festiu la devoció a Santa Tecla està sota mínims :
https://www.diaridetarragona.com/opinion/La-capella-de-Santa-Tecla-de-la-Catedral-20150201-0008.html

Dissortadament, i malgrat l’exemple d’integritat que ens deixava l’ Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), i com ell mateix intuïa, la devoció, i àdhuc els fidels catòlics no fan altra cosa que minvar a cada dia que passa.
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/francesc-d%E2%80%99assis-vidal-i-barraquer-in-memoriam/
.
Que Santa Tecla intercedeixi davant l’Altíssim per TOTS nosaltres ; la Covid.19 ho fa de tot necessari, i humilment ens cal demanar una vegada més la seva celestial mediació; que retorni la salut als malalts, la pau als que han patit la pèrdua d’un esser estimat sense tenir ocasió d’acomiadar-sen, i que doni consol a tant i tant dolor, propiciat per l’estultícia i la conducta negligent de les estructures tècniques i polítiques del REINO DE ESPAÑA