Immòbil

Les set de la tarda.
Fa mitja hora que espero la Marina i, asseguda sola en aquest banc, començo a impacientar-me. Deu minuts d'espera em sembla, fins i tot, raonable; vint podríem qualificar-ho de despropòsit però trenta ja és, del tot, imperdonable. Quina manera de perdre el temps! Si la Marina sabés la quantitat de coses que hagués pogut fer en aquest temps.
És una situació força incòmode; tinc la sensació que tothom que passa pel meu davant em mira i es pregunta: "Què caram fa una noia aquí asseguda tota sola amb aquest fred?." I tenen raó.
Ja en tinc els nassos plens! He aguantat la mirada impertinent de la dona que arrossegava un carret de la compra ple a vessar; he resistit els ulls llaminers d'un home el qual portava un maletí de pell i he intuït l'esguard burleta d'unes noies, si fa no fa de la meva edat, les quals, agafades de bracet xiuxiuejaven i reien; però no me n'he pogut estar i he fet una llengota a un noi que m'ha mirat, insistentment, inclús després d'haver-me sobrepassat mentre em deia una floreta que no he entès però la qual he rebutjat. Perquè em diguin floretes estic, jo!
No puc estar més estona, amb les mans creuades, sense fer res. Poso la mà dins la bossa i palpo els objectes que hi ha tot cercant-ne un de concret. Remeno i distingeixo el portamonedes, l'agenda electrònica, els mocadors de paper, el manyoc de claus, la funda que conté les ulleres de sol, el bolígraf, el punta fina, la llibreta d'espiral,..., haig d'esmerçar una bona estona abans no trobo això que cerco.
Quan ho aconsegueixo el trec de la bossa i el contemplo; l'acarono amb delicadesa com es fa a un amic el qual t'ha ajudat a sortir d'una situació compromesa.
El connecto i insereixo el número PIN que em demana. Amb disgust, manifest, comprovo que vaig curta de bateria la qual cosa em preocupa relativament; pitjor hagués estat no haver tingut cobertura i haver hagut d'anar a un altre lloc per poder-lo utilitzar. A la pantalla hi ha el símbol el qual m'informa que m'han enviat alguns missatges de text i que n'han deixat uns altres a la bústia de veu.
Després de pensar-ho un moment, opto per començar a llegir els de text i deixar els de la bústia pel final. Si la Marina s'ha posat en contacte amb mi ho haurà fet mitjançant un missatge escrit perquè és més econòmic que els de veu i, a més, perquè té una gran habilitat en el maneig del miniteclat.
En el menú principal hi resa la inscripció: Mensaje nuevo ¿leer ahora?, pitjo el botó d'OK. Hi ha vuit missatges nous. Ullo al meu voltant cercant la meva amiga; no hi ha indicis de la seva presència i m'endinso en la lectura de la primera lletra:
"Nena, aquesta tarda anirem al Tuani. T'esperem. Quico"
Penso que ja m'agradaria ser al Tuani amb tota la colla enlloc d'estar aquí, sola, amb els peus garratibats pel fred. Decideixo respondre-li. Lentament, cerco les lletres en el miniteclat i confegeixo el missatge mentre imagino si serà veritat, allò que diuen, que estem desenvolupant els polzes de tant fer servir els mòbils, els teclats d'ordinador i les consoles. Escric:
"Quico, espero la Marina. Després passarem per allà. Ja ens veurem. Núria P."
La P. vol dir Puig perquè, a la colla, també hi ha la Núria M. (de Martínez), la Núria G. (de Guinard) i la Núria R. (de Ripoll). Pitjo el botó opciones, escullo enviar mensaje i torno a apretar l'OK; cerco a l'agenda el seu número i premo una altra vegada OK. Passades unes dècimes de sdegon, la pantalla m'informa que el missatge ha estat enviat satisfactòriament. Reinicio el mateix procés per accedir al segon.
Trio l'opció leer mensaje. ;
"Recordes que avui hem quedat? No te n'oblidis. Marina".
Que si ho recordo? Fa tres quarts que sóc aquí esperant-la; la pregunta és si "ella" se'n recorda. Em fixo en l'hora en què me l'ha enviat: 12'00; d'aleshores ençà pot haver-me'n enviat un altre. Esborro el missatge esperant que algun dels que encara em resta per llegir sigui seu. En un tres i no res tinc el tercer a la pantalla:
"Tia, he conegut un pavo que té morbo; mou les nelfis que no vegis i, a més és un chepa cachimba encara que si hi garles massa t'adones que és una mica tarúpid. Pica'm i te'n faig cinc. Tere"
Somric. La Tere parla així i s'ha d'estar molt al cas per seguir-li el fil de la conversa. Ara bé, quan es tracta de nois només cal mirar-li els ulls per saber si el xicot en qüestió li interessa o no i si, per tant, la seva relació té un futur més enllà d'una tarda o, a tot estirar, una nit. Ja que ara no li puc veure els ulls, blau clars, els quals tenen un llenguatge propi dedueixo que el noi li fa patxoca físicament però res més; aquest no li durarà gaire, doncs. Decideixo que la trucaré des de casa, ben apalancada al sofà, perquè m'expliqui quin encant especial li ha trobat. Esborro el missatge i m'endinso en el següent:
"Ja tinc els calés. Te'ls dono al Tuani. Fins després. Ramon."
També és mala sort!. Fa dos mesos que li vaig deixar 30 euros i ja creia no veure'ls més i avui que tinc l'oportunitat de cobrar perdo el temps asseguda en aquest banc amb el cul quadrat i els peus glaçats.
Enfurismada amb la Marina, que segueix sense aparèixer, esborro el missatge i començo a llegir el cinquè:
"Núria, ha trucat la Remei per veure si demà pots fer de cangur al Jordi. Diu que la truquis quan puguis perquè si no pots en buscarà una altra. Petons. Mama. Truca-la, ARA."
També aquest em fa somriure. Per escriure un missatge tan llarg i maldestre com és, la mare, deu haver-lo començat a teclejar aquest matí per assegurar-se que el rebria a la tarda. Pobre mama, no se li donen massa bé els aparells d'alta tecnologia; ella és de les que parla amb l'ordinador, s'alegra quan el fax li escup el paperet amb l'OK imprès i acarona el microones mentre aquest escalfa la llet. Això sí, les meves amigues diuen que tinc una mare moderna que parla amb mi i es preocupa de les meves coses però jo crec, més aviat, que li agrada tenir-me controlada i que les xerrades, que tan envejen les meves amigues, sovint es redueixen a una bateria de preguntes per saber què faig, on vaig i amb qui.
Suprimeixo el missatge i decideixo trucar la Remei per quedar enteses per demà. M'informa que m'espera a dos quarts de vuit del vespre; així, doncs, hauré de banyar la criatura, fer i donar-li el sopar i posar-la al llit. Sort que, el nen, quan el tapo ja no piula més.
També truco la mare per dir-li que ja he trucat a la Remei i que tot està arreglat. La mare hagués patit fins no saber com s'havia resolt el tema. Després, truco al Xavier per dir-li que demà no podem anar al cine perquè haig de fer un cangur.
En Xavier és un bon noi. De tant en tant m'agrada sortir amb ell. És un bon amic perquè és d'aquells que aguanten estòicament que li expliqui les meves pel.lícules amoroses sense ser-ne el protagonista encara que manté l'esperança que algun dia ho serà. Il.lús.
Decideixo trucar a en Quico però, aquest, no contesta. No m'estranya; amb la música a tot drap i tothom cridant en un intent va per comunicar-se no deu ni haver sentit la melodia del telèfon.
Llegeixo el sisè missatge que m'ha enviat la Cristina:
"tinc mobil nou m'ha costat una pasta nomes faig prova no cal contestis Cris"
La Cristina també és de les que escriu tipus indi. Diu que els articles, les comes, els accents o els punts costen diners i que no essent necessaris per a la comprensió d'allò que es pretén comunicar, no té perquè pagar-los; a més, reflexiona, convençuda d'allò que diu, que els de la companyia telefònica són uns lladres que viuen a cos de rei amb els accents i les comes que nosaltres, per ignorància o bona fe, ens entestem a utilitzar; això sí, empra la majúscula pel seu nom essent, aquesta, l'única llicència que es permet. Sovint, si l'escrit és llarg, costa entendre què vol dir i cal llegir-lo dues o tres vegades. L'esborro i llegeixo l'altre.
"Què, tia, véns o no? Tothom és aquí. Marta"
Aquest "tothom" es refereix a la colla habitual i l'"aquí", sens dubte, al Tuani. Consulto el rellotge i m'adono que ja són les vuit tocades. Quina barra! Fer-me esperar una hora i cinc minuts. Quan acabi amb de llegir els missatges, si no ha arribat, me n'aniré.
Selecciono la tecla que dóna pas a l'última nota. Apareix uns segons a la pantalla i, immediatament després, desapareix. El seu lloc l'ocupa un missatge no desitjat el qual, juntament amb un xiulet intermitent, m'informa que tinc la bateria baja. Passats uns segons desapareix la lletra impresa i la pantalla queda sotmesa en la foscor.
Maleït siga!. Precisament ara m'havia de quedar sense bateria!. Encara em quedava un missatge de text per llegir i els de la bústia de veu per escoltar. I si algun d'aquests era de la Marina? I si li ha passat alguna cosa terrible?
Entaforo el mòbil a la bossa i m'aixeco. Miro a dreta i esquerra amb l'esperança que, a la vora, hi hagi una cabina de telèfon; potser, si aconsegueixo comunicar amb la Marina, em podrà explicar què ha passat. On són les cabines quan se les necessita? Qui és el llumenera el qual decideix on col.locar-les?.
Començo a caminar i per uns instants dubto si passar pel Tuani abans d'anar a casa. Opto per prendre la direcció de casa perquè no vull veure els de la colla sense saber, abans, què li ha passat a la meva amiga; només faltaria que hagués tingut un accident o s'hagués posat malalta i jo fos al bar prenent una copa amb els amics. Coneixent la Marina, aquesta, no m'ho perdonaria mai.
Un quart i mig de nou; les botigues comencen a tancar i els llums que animen els carrers es van apagant, a poc a poc, com el meu mòbil. Sembla que faci més fred que quan he arribat però també pot ser que m'hagi quedat una mica encarcarada per la manca de moviment. Intento caminar a pas lleuger, però les cames responen més als estímuls d'una autòmata que als d'una noi jove i àgil com jo.
En arribar cerco les claus, les poso al pany i obro la porta; sense deixar la jaqueta i la bossa vaig, directament, a la saleta on hi ha un telèfon des del qual podré p
arlar sense interferències familiars.
_ Que no es diu res quan s'entra? - crida la mare des del menjador.
_ Hola - contesto mentre els meus dits, impacients, marquen el número del mòbil de la Marina. Espero uns segons i una veu, la qual conec prou bé, em respon:
_ Nena! Fa hores que t'esperem. Què fas que no véns? - em diu, ella, sabent ja sap qui sóc abans no tingui temps a dir res. Pel soroll de fons dedueixo que és al Tuani.
_ Que què faig? Doncs t'estava esperant en un banc de merda des de les set. Havíem quedat, no? - li crido sense poder dissimular el meu enuig. M'havia convençut que hi havia d'haver una raó important per la qual m'hagués deixat plantada, però ara que l'escolto, de cop i volta, em sento estúpida; la marina és al Tuani, des de vés a saber quan, amb tota la colla d'amics i, per si fos poc, em parla amb aquella veu que, de cap de les maneres, pot amagar que s'ho està passant d'allò més bé.
_ Però nena - em diu com si em compadís i segueix - que no has escoltat el missatge? Te l'he deixat a la i deia que ja que feia molt fred era millor que quedéssim al Tuani directament; a més, el Quico ha rebut el teu missatge i te n'ha enviat un altre dient-te que vinguessis cap aquí, que jo ja hi era. Que no et va bé el mòbil o què? - i sense parar la xerrameca continua - Ja et vaig dir que te n'havies de comprar un de més bo perquè aquests tan senzills et deixen tirada quan més els necessites. Bé t'esperem aquí, hi serem fins les onze.
_ No, no vindré - li responc agressiva i agegeixo - tinc moltes coses a fer. Ja ens veurem. - I sense esperar la seva resposta penjo l'auricular.
Vaig cap el menjador i em deixo caure damunt el sofà. Quina merda! Quina ràbia em fa tot plegat! Havia d'haver anat al bar abans de venir a casa. Hagués pogut dir que havia escoltat el missatge de la Marina, que havia llegit el del Quico i el de la Marta; hagués pogut inventar un munt d'històries interessants respecte a per què havia arribat tan tard i cap d'elles hagués tingut relació amb el fet que havia estat més d'una hora esperant una persona la qual ja m'havia comunicat que no vindria.
_ Que no surts, avui? - em demana la mare sorpresa que ja sigui a casa quan encara no han tocat les nou.
_ No - responc, secament, i abans que ella pugui afegir res m'aixeco, lentament, i me'n vaig a la meva habitació.
Amb la porta tancada, agafo l'aparell de carregar la bateria; endollo un extrem al mòbil i l'altre al corrent elèctric. Deixo, suaument, el mòbil damunt del coixí i m'estiro al seu costat. Llegeixo i rellegeixo el missatge imprès a la pantalla, altra vegada il.luminada, el qual, aliè al meu patiment, va perpellejant:
"cargando bateria, cargando bateria, cargando bateria,..."