comenta'm

Ho faig, no ho faig. El penjo, no el penjo. Mira que si el penjo i resulta que és una merda que no agrada a ningú, quina frustració. Però, per altra banda, mira que si no el penjo i resulta que és genial i ningú en pot gaudir, quina frustració. Demano consell, no el demano.
Em connecto i navego per una pila de relats i poemes de tipologia diversa, d'ortografia diversa i de diversa sintaxi. N'hi ha molts que m'agraden, d'altres no tant. En comento algun, penso que a l'autor o autora li ha d'agradar que algú imparcial, mogut només per l'interès que ha despertat allò que ha escrit li faci algun comentari, encara que sigui innocu, insubstancial. Ha de plaure-li, segur, que algú li dediqui quatre ratlles i li faci avinent que l'ha llegit. Tothom que escriu, no ens enganyem, ha de sentir plaer quan sap que algú el llegeix, s'hi entreté i, amb sort, hi disfruta.
El penjo. Un parell de dies i sabré si "els desconeguts" decideixen que és apte per a ser llegit. I si no ho és? Quina vergonya.

L'han acceptat; ara només em cal esperar.

Espero el missatge desitjat. Dia rere dia em connecto i, amb una ullada ràpida, intento veure d'entre la cursileria informàtica que rebo allò que alimenti el meu ego, aquelles quatre ratlles que em confirmin que algú l'ha llegit i ha dedicat uns segons a fer-me un comentari. No res. Els dies passen i em desanimo.

No era pas tan dolent, penso. Potser ha estat el format o el tema o les paraules triades allò que no ha arribat al lector. Potser és que no interessa a ningú allò que escric. Però, no ho crec perquè el nombre de lectors augmenta dia rere dia encara que no ho faci pas el contador de comentaris. Dels vots no me'n preocupo, ja seria demanar massa.

Punyeta, però què els passa? Per què no em fan cap comentari? Que em diguin que és una porqueria, que em diguin que no els ha agradat, que em diguin que més val que ho deixi córrer o que m'animin a seguir. Tot, ho admeto tot, però em costa resignar-me a la indiferència.

Per fi, algú em fa un comentari. Tant se val si allò que em diu em satisfà o no. El fet de saber que l'han llegit i l'han comentat ja és més que suficient. Aprofito per llegir alguna cosa del comentarista i també n'hi faig un. Què carai quid pro quo, penso.

Avui dormiré tranquil.la; al meu costat, fent-me companyia hi haurà la senyora vanitat ben peixada i, potser en algun lloc d'aquest país, el comentarista també l'haurà retrobada.

I demà, ja em tornaré a connectar.