Laura

Un relat de: Hepté

La gralla em va semblar un bon lloc. Situat prop d'on jo visc és, certament, petit i, si s'hi posa una mica d'imaginació, fins i tot, pot arribar a ser acollidor.
Convinguérem que ens trobaríem a un quart de quatre, el temps just per dinar i arribar-hi; el cafè el prendria allà. Acordàrem, també, que ens acomiadaríem a les cinc; un parell d'hores donen per a molt, si no es perd el temps i, tal com aviat vaig descobrir, la Laura, no estava disposada a perdre'l, ans al contrari.
Era la primera vegada que quedàvem per parlar; de fet, era la primera vegada que quedàvem. Havíem coincidit en innombrables actes escolars i, fins i tot, havia anat a casa seva en dues ocasions amb motiu de la festa d'aniversari dels seus fills.
Amigues, però, no ho érem; o potser sí, però en tot cas no a la manera convencional ja que mai, fins aleshores, ens havíem telefonat, no comentàvem xafarderies, no havíem establert una relació recíproca de confidències ni havíem manifestat la intenció d'organitzar cap sopar. Certament, però quan coincidíem, ens sentíem bé juntes, com si entre les dues s'establís una mena de complicitat a la qual no li calien paraules, ni explicacions, ni enganys, ni conveniències; una complicitat de dues dones que se sabien unides per un vincle estrany i inexplicable que feia que, tot i prescindir d'una relació formal en el temps, amb cada encontre s'enfortia.
En entrar, la vaig veure de seguida; no només m'hi ajudà les reduïdes dimensions del local sinó perquè la seva presència evidenciava on era el centre d'atenció. Asseguda, la Laura, se'm presentava com una dona fascinant; el seu somriure tímid omplia l'espai, els seus ulls clars eren com un mar encalmat on els mariners frisaven per ancorar els seus vaixells i poder-s'hi gronxar, plàcidament, ni que només fos per uns instants.
Vaig seure'm al seu davant i vàrem demanar, un cafè amb llet descafeïnat de màquina per a ella i un cafè sol per a mi.
La Laura estava nerviosa; jugava amb el sobre del sucre, aleshores ja buit, i parlava del seu fill gran el qual jo coneixia bé. Però no era d'ell de qui em volia parlar, o potser sí, o potser també. Li calgué poc temps i poques paraules per posar de manifest quina era la realitat a què s'enfrontava, des de feia temps, i de la qual, fins aleshores, no s'havia adonat fins a quin punt l'ultrapassava.
Mentre parlava tenia una lluïssor als ulls que no tenia res a veure amb els rajos del sol posant-se a la mar dels seus ulls sinó, més aviat, als núvols que, sense amenaçar tempesta, anuncien que plourà, suaument, sense fer estralls.
Com podia ajudar una dona que suportava amb enteresa una situació colpidora? Què podia oferir-li jo que no fos la meva amistat basada en el recolzament que dóna qui sap escoltar? Com podia alleugerir-li el pes feixuc amb el qual havia de conviure? Què podia dir-li que no fos gratuït?.
Vaig escoltar-la fins el final; semblava que li hagués fet bé poder parlar amb una amiga perquè ja aleshores havia estat establerta quina era la nostra relació. M'agraí el temps que li havia dedicat i s'excusà, amb certa vergonya, d'haver abusat de la meva paciència. Se la veia més alegre perquè, com em confessà, sovint només cal que algú ens escolti allò que no ens atrevim a dir-nos a nosaltres mateixos per aclarir quin sentit té tot allò que ens passa.
No es podia imaginar quin buit m'havia deixat. No en tenia prou d'haver-li pogut oferir la meva amistat, el meu temps i, fins i tot, els meus estalvis; sentia que tot això era ben poc davant el que estava passant però, què podia fer més?. Res, em deia; però tot i ésser cert no era, per a mi, suficient.
El temps havia passat i, les dues hores de què disposàvem s'havien exhaurit. Ens aixecàrem i vaig deixar que pagués els cafès. En sortir ens acomiadàrem amb un petó a cada galta i convinguérem que em trucaria si necessitava alguna cosa.
No sé, exactament, què significà per a la Laura aquella conversa, ni tan sols si, en sortir d'allà se sentia millor o no, però el que sé és que per a mi significà la materialització d'alguna cosa que havia estat sempre allà i que jo no havia sabut veure fins aleshores. La Laura confiava en mi i m'havia fet partícip de la seva realitat, sense embuts, sense floritures, sense esperar la meva ajuda, ni els meus consells; n'havia tingut prou amb la meva presència i amb que li oferís una part ben petita del meu temps.
Dues hores van ser suficients per adonar-me que els amics hi són, símplement, perquè hi volen ser. No esperen res de nosaltres i, per tant, no cal que perdem el temps pensant què els podem oferir perquè sovint, només cerquen que, símplement, hi siguem.



Comentaris

  • En aquesta[Ofensiu]
    Flanagan | 08-09-2008

    web he llegit molts relats i poesies amoroses, però poca cosa sobre l'amistat. M'ha agradat molt trobar aquest text.
    Mentre el llegia pensava una cosa així, com: "Les amistats no són perfectes. Però són"

    un plaer llegir-te!

    potolet

  • Escolta activa[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-02-2006

    Escolta activa és aquella que no només posa la orella, sinó que fa saber a l'altre que és escoltat, que se l'entén i fins a ser punt s'assoleix una empatia. De fet, és un dels grans valors no només de l'amistat, sinó també de l'educació. M'ha agradat com està desenvolupat el relat, com està escrit i sobretot el fet que, el problema de la Laura, no és allò important, no l'enomenes, sinó que el remarcable és la necessitat d'algú per explicar i la voluntat d'una altra per sentir. En resum, el qualificaria de molt bo perquè transmet molt, de forma senzilla i amb vocabulari adequat.

    Biel.

  • Llegiu aquest relat: l'amistat és cabdal.[Ofensiu]
    Jofre | 12-08-2005 | Valoració: 10

    Hepté,
    No hi ha dubte que tenies molt clar quin missatge transmetre.
    No t'han calgut devessalls de paraules gratuïtes, totes són ben ponderades i amorosides amb la complicitat de la realitat.

    Tot el text és ple de "perles" sublims que jo, humilment, recomanaria llegir. Ens caldrà poc temps, també a nosaltres per descobrir la realitat que ens enfrontem.

    ...sovint només cal que algú escolti allò que no ens atrevim a dir-nos a nosaltres mateixos per aclarir quin sentit té tot allò que ens passa.

    i el final, com comenta, en Xavier molt correctament:

    ...No esperen res de nosaltres i, per tant, no cal que perdem el temps pensant què els podem oferir perquè sovint, només cerquen que, simplement, hi siguem.

    Simplement hi hem de ser, i escoltar.
    Això és l'Amistat.

    M'he ultrapassat?

    Salutacions. Segueix escrivint!
    PS. Vols dir que existeixen professors/es no-soferts de secundària?
    :-)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Hepté

3 Relats

12 Comentaris

4458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Sóc profe soferta de secundària en l'àmbit d'allò que algun il·luminat vol fer desaparèixer (em refereixo a les famoses humanitats), m'agrada escriure, llegir, i les sobretaules llarguíssimes amb persones que saben molt més que jo i de les quals puc aprendre coses.

Últims relats de l'autor