IL·LUSIÓ

IL•LUSIÓ



Estem arribant a les festes nadalenques, les més esperades i celebrades per tots plegats: familia, amics, companys de treball, companys de estudis i un llarg etc.

Els que ja tenim uns quants anys, fent memòria de la nostra infantesa, recordem aquestes festes amb un somriure intern de placidesa, revivint aquells moments de tràfec de les nostres àvies, de les nostres mares, procurant trobar el millor pollastre de pagès, un capó, per fer un bon rostit i poder posar-lo a taula el dia de Nadal després de la típica escudella, amb aquell sabor especial aconseguit a base de tots els ingredients que requeria la diada, i a base de moltes hores de feina a la cuina.

Recordem la il•lusió de tots plegats la Nit de Nadal, reunits al voltant del tió esperant que cagués el torrons, les neules, les llaminadures pels petits i potser algun detallet de sorpresa si les economies de l’any ho permetien.

Recordem la data més esperada i desitjada: el dia de Reis. Tot i els anys que han passat desde la meva infantesa, la nit de Reis encara em provoca un pessigolleig especial, la il•lusió que em fa arribar al matí següent i anar a buscar la meva sabata, a veure si hi ha alguna cosa.

La il•lusió, paraula màgica... Tots ens hem trobat en un mateix cercle un moment o altre de la nostra vida, i sort en tenim els que encara hi som dintre. Desgraciadament la gran majoria de la mainada d’avui en dia, no coneix aquestes experiències viscudes per nosaltres.

Som els primers en criticar en veu alta el fet que un nen “té de tot i no saps mai què comprar-li” però som els primers a caure altre vegada en el mateix error. Sembla que entre tots plegats ens haguem proposat fer una cursa per veure qui arriba més lluny i ve més carregat a l’hora de portar les joguines o els regals que haguem decidit fer.

El cercle de la il•lusió, el dibuixem nosaltres mateixos: som els que decidim quina ha de ser la mida de la seva circumferència. De fet, som els que fomentem involuntàriament l’egoisme dels nostres fills. Com més demanen, més els donem. Com volem aconseguir que gaudeixin de la veritable màgia de la il•lusió? Ho veig molt difícil, quasi bé impossible.

Curiosament, fa dos o tres anys, veient el molt encertat programa de TV3 “NO EM RATLLIS”, que torna a fer i presentar la coneguda periodista Júlia Otero, dedicat als nens i sobretot als grans, perquè ens adonem del criteri que mereixen en el seu pensament els nostres actes quotidians, vaig tenir ocasió de sentir un desig que em va quedar gravat.

Abans del dia de Reis, quan va arribar el moment de preguntar a tota la colla de nens participants què havien demanat i què esperaven, fora d’uns quants, molt pocs, la gran majoria recitaven un llistat: crec que no m’erro al pensar que, segons quines coses, no sabien ben bé ni què eren ni quina utilitat tenien. Però hi va haver el cas d’una nena,
segons sembla tibetana, que em va impressionar i que no he oblidat: esperava “una motxilla”.

Avui en dia és quasi inaudit. Sembla impossible sentir un desig com aquest en boca d’una criatura. Crec que estem davant d’un cas que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats: el desig d’aquesta nena.

No sé fins on arriba la dimensió del seu cercle, però, veient la cara d’alegria que feia, pensant que potser l’endemà la rebria, n’hi ha prou per adonar-nos que encara hi ha qui coneix aquesta guspira màgica.
Espero que se li “encengués” un bon foc, que no li faltés “la motxilla” i que la seva il•lusió fos així recompensada.

Tant de bo tinguéssim tots la mateixa modèstia.


Gemma Matas