I escallimparem el paradís, si no ens deixem descompartir

Treballar al mateix lloc on a finals dels setantes feia les primeres pràctiques m'ha aportat més d'un bon record. Fins al punt que he recuperat vocabulari oblidat. Per exemple, el verb "descompartir", usat per significar la separació de dos o més que es barallen: feia més de trenta anys que no l'havia fet servir ni havia estat participant de cap descompartició, ni per activa ni per passiva. I a les escoles perifèriques ens fem un fart de descompartir mainada. I sempre per les mateixes raons, perquè s’esbatussen o es barallen, i no pas perquè pretenguin de parlar, d’abraçar-se o d’anar plegats, raons per les quals hom també descompartia durant aquells primer anys de la democràcia.
I mira que cantàvem, amb la Joan Baez, el “No serem moguts” vegades, càgum l’olla. Però sempre acabàvem irremeiablement descompartits. Descompartits en carrers i places on volíem ser dos o més de dos. Descompartits en portals o passadissos foscos on havíem quedat d'amagat per parlar. Descompartits en pistes de ball, sempre provisionals i fàcilment desmuntables, on sempre ens havíem buscat i ens trobàvem. Descompartits entre el xiuxiueig de llibres i llibres que contenien lletres perilloses.
Érem joves i ingenus, i molt confiats de gent que no ens havia donat motius per desconfiar, i sempre acabàvem violentament descompartits, com uns objectes que no podien decidir el seu destí més primerenc: fer unes passes junts només. Hom veuria, caminant, cap a on, com i per què.
I a partir de demà, potser tornin aquells grisos, encara que sigui amb uns altres rostres i amb uns altres colors, i els haurem de cantar de nou la cançó. Però hi serem altre cop, tossuts com llavors, però més grans, i força madurs per aquells solatges que sedimentà la tenacitat amb què aguantàvem el crit, el cop i la descompartició.