I ella va somriure...

I els segons es van fondre amb la nit,
i amb la música
i la pluja es va endur el passat
i la realitat es va trencar
com un iceberg
sobre
un mar
blanc
p
e
n
j
a
n
t
del cel
per cables d'acer.
I el Mediterrani es va fer dolç i petit,
mentre les platges es feien grans
i les onades arribaven,
com la seva llengua sobre la meva pell.
Com la lluna puja
per escales fosques,
amagada, en silenci,
sense fi,
disfressada d’un fanalet
que no sap volar.
Va somriure de debò,
com un horitzó tangible,
com els somnis,
com les lluites,
com una vida.
Fent-me lliure.
En el silenci dels seus ull
i excitat en les seves melodies.
fent-nos un
i esclatant com el dia,
com una bomba de neutrons,
com un intent de poesia.
Un vell món es va acabar.
I ella va somriure.