I de nou et toca moure fitxa...

De nou sentia que caminava contra el vent. Que per més llargues que dibuixava les passes del seu camí, el vent ardit de la costa del Maresme esborrava de nou les ratlles imperfectes que havia aconseguit dibuixar. I ara, oblidant-se uns minuts de la noció del temps, s'adreçava a aquella platja on per primera vegada havia vist la llum. Malgrat ser tan sols les set de la tarda, la nit i la foscor començaven a fer acte de presència. Ella restava allà, asseguda en aquella platja, quieta, escoltant la remor de la mar; aquell moment idíl·lic en que aigua i sorra s'unien en un sol cos. Malgrat que el seu cos es mantenia immòbil, la seva ment treballava a velocitats desorbitades on idees, pensaments i records es fusionaven, i donaven fruit a aquelles llàgrimes desesperades e irades que davallaven dels seus ulls. Tenia ganes de fer-se mal, de castigar-se... Era tan prominent el sentiment de culpa que cremava dins seu que només desitjava escapar d'aquell món exageradament perfecte i obsessiu que tant la caracteritzava. Però malgrat la força d'aquell sentiment, una part d'ella mateixa li deia que "endavant, que podia". I de nou visualitzava el rostre d'aquella persona amb qui no feia més de cinc minuts havia parlat i que li havia fet prendre consciència de la situació en que es trobava absorta. Recordava aquelles converses, també, cada un dels instants de felicitat que havia viscut en el Palau, l'amistat d'aquelles persones que l'havien fet brillar; les seves amigues, la música, el seu amor pels llibres; el seu jefe felicitant-la per l'èxit en la seva feina...
I sense adonar-se'n, absorta per aquests pensaments ja havia començat a fer camí cap a l'estació i sí, es disposava a agafar el tren; a arribar a casa i afrontar aquella maleïda por que tant la consumia.
En el trajecte en tren cap a Barcelona recordava aquells consells que havia d'aplicar, i, potser les paraules que més li havien fet reaccionar pel mal que li havien causat eren: "és que si fos jo, ni boja que voldria compartir un pis amb tu". Paraules que havien estat pronunciades en un moment on l'únic que pretenien eren fer-li prendre consciència de com algú, extern a ella, podia sentir-se al seu costat; i sí, aquella persona era maniàtica, obsessiva i realment odiosa i el pitjor és que era ella. On quedava aquell sentiment de por a la soledat? En realitat, sense adonar-se'n, dia rere dia, era ella i només ella qui decidia aquest camí.
El so d'avís del tren en arribar a la parada li va fer prendre conciència de com de nou els seus ulls estaven inmersos en un tel de llàgrimes que lluitava per no deixar-se veure. Unes llàgrimes que de nou cremaven dins seu, però que al mateix temps li donaven la força necessària per intentar posar límit aquell espiral que començava a perdre's per laberints.
Ara només sentia una por enorme que li recorria per tot el cos. Por a no ésser capaç de superar aquesta batalla i de perdre's de nou.


Al arribar el pis va prendre consciència de que, certament, ella estava jugant amb la seva vida. Ella era qui es passava els dies i les nits angoixada; qui plorava, qui patia... Perquè els altres feien la seva vida, continuaven movent fitxa... I a diferència d'ella, no els importava altre cosa que no anés més enllà del seu propi ego, i doncs, què esperava ella per fer el mateix?

"Espavila't!" Es repetia... Al mateix temps que sabia que no era tan fàcil, però que sobretot es sentia sola i tenia por... Molta por.